Ves al contingut principal

#AsSocPerla / Fer fil-tiré, tota una experiència



Un dels brodats més distingits i valuosos que hi ha és el ‘fil-tiré’. Aquest consisteix a treballar sobre un tros de la mateixa roba desfilada, especialment lli, con si es fessin uns calats, i amb l’agulla enfilada amb fil de seda anar ordint, punt a punt, el brodat: s’agafen els mateixos fils de la tela, ara se n’ajunten uns, ara se separen, ara se’ls hi dóna una forma de fulla, després de flor... És una feina costosa, minuciosa, potser un xic pesada. Per fer-la bé cal tenir bons ulls i molta precisió en el treball, i els resultats són espectaculars.











Tot això em va venir al cap, ahir, quan gaudia de l’assaig de Translations. A l’obra hi ha una bona trama, ben ordida, espessa. Uns magnífics actors, potser a algun li cal encara un xic més de vocalització per entendre’l millor -és una peça teatral on la importància de la paraula és cabdal-; i un director Ferran Utzet que té la mirada afinada i la precisió justa per encarrilar bé la seva gent. No se li escapava res, treballava fi: ni un peu més endavant que un altre, ni un gest sobrer, ni un to imprecís, fins i tot el “dong”, tan simbòlic, en el moment de l’arribada de l’Imperi, va haver de ser repetit fins a ajustar-lo a la mesura de l’oïda de l’espectador d’ull viu. 











L’experiència de viure l’assaig, pam a pam, va ser molt gratificant i molt estimulant per poder valorar la feina tan exhaustiva que hi ha al darrera de la posada en escena final. Com a públic només gaudim del plaer que ens dóna el teatre.

Per tant, gràcies a la companyia La Perla, que ens va permetre delectar-nos, sense cap mena de restricció, amb la seva feina. I gràcies a la Junta de l’#AsSocPerla que, amb el seu bon fer, ens va oferir aquest oportunitat.

Ambdues van fer fil-tiré. 

Anna Folch Bartrolí 
Sòcia núm. 45  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…