Ves al contingut principal

#AsSocPerla / Col·loqui pre-funció amb Marsé, Broggi i Miró

Bar El Lliure – Teatre Lliure de Gràcia – 19.12.13


“Fantàstica, boníssima”, així començava la crònica/crítica d’en Justo Barranco a La Vanguardia del dia 12 de desembre. No va ser en Barranco qui ho deia, sinó el propi Juan Marsé, al sortir emocionat de la funció. Ahir, vam tenir  l’oportunitat de que ens ho expliqués personalment. Els Amics de la Perla 29 (#AsSocPerla), el van convidar a compartir un col•loqui  amb altres dos protagonistes d’aquesta aventura tan emotiva: el director, Oriol Broggi  i el dramaturg, Pau Miró. Adiós a la Infancia – Una aventi de Marsé, és una co-producció del Teatre Lliure i La Perla 29, i vam pensar que seria interessant compartir aquest col•loqui amb l’associació d’espectadors del mateix teatre. Així doncs, l’acte va ser co-presentat pels presidents d’ambdues entitats: Toni Trallero (#AsSocPerla) i Pere Riera (Associació del Teatre Lliure), manifestant l’interès en què les dues associacions col•laborin conjuntament i puguin anar de la mà, amb continuïtat.

Seguidament, l’Oriol Broggi, va introduir el debat explicant-nos el procés creatiu. La història de com va començar tot plegat. Amb la simpatia i gran facilitat que el caracteritza a l’hora de trencar el gel davant d’un públic atent, ens va revelar com ja fa uns tres anys, el va seduir crear un espectacle entorn a l’univers Marsé i va decidir parlar-ne amb l’escriptor i també amb en Jaume Sisa. Ens va explicar  que és un espectacle de creació a partir de textos de l’escriptor inclosos en diverses novel•les. Que li venia de gust mostrar aquella Barcelona esmorteïda, amb personatges perdedors d’una realitat molt concreta en una època trista i grisa, però plena de contrastos. Una època on, a Barcelona, no passaven masses coses bones i moltes de dolentes encara que, pels que l’hem viscuda quan érem  petits, tampoc la menyspreem. Perquè era la nostra època. L’única que vam viure de “canalla”. I  jugàvem al carrer. I  ens vam fer adults dient “Adiós a la Infancia”. Broggi ha expressat que es va decidir que l’obra tingués un eix central i que aquest fos el personatge de Ringo, el nen adolescent de la novel•la Caligrafía de los Sueños. És al voltant d’en Ringo on els personatges de diverses novel•les, passen per aquest imaginari, al seu voltant, fent-los lligar en un collage tendre i proper; el primer cigarret, el primer petó, veure les primeres tetes d’una noia o l’intent de tocar-li el cul a la parella de ball. Ha volgut recrear  -explica- l’atmosfera de l’antiga sala de ball  La Lleialtat, on Marsé, de noi, acostumava a anar a ballar o, com diu en Joan de Sagarra en la seva magnífica crònica del dissabte passat, intentava ballar. La mateixa sala que des de l’any ‘76 acull el Teatre Lliure de Gràcia. Per aquest motiu, Broggi ha decidit convertir l’escenari en una pista de ball, amb una orquestrina liderada pel Jaume Sisa el qual interpreta temes de l’època i també algun retall galàctic molt emotiu del seu repertori habitual, així com una cançó que ell ha creat especialment per aquesta obra. Sisa, malgrat no tingui res a  veure amb  l’imaginari de la Barcelona de Marsé, és totalment imprescindible en l’espectacle. 

Marsé, va explicar que el llenguatge literari és molt diferent del cinematogràfic i del teatral, encara que considera que el teatre crea una màgia i una atmosfera molt difícil d’aconseguir en el cinema. Quan s’escriu un text, una novel•la, s’ha d’introduir al lector a l’espai i a tot el que l’envolta. En el teatre no cal, perquè la presència dels personatges i l’escenografia, ja t’hi introdueix directament. No cal explicar-ho tot en paraules. Marsé va manifestar que està satisfet amb aquest projecte, que li agrada i que els personatges destil•len realitat. Són propers.
En Pau Miró ens va parlar del procés dramatúrgic. Es va decidir que l’obra inclouria alguns retalls de les novel•les Caligrafía de los sueños, Si te dicen que caí, Un día volveré, Rabos de Lagartija, El Embrujo de Shanghai i una molt breu picada d’ullet al personatge Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa. Miró va explicar que s’ha llegit pràcticament tota la bibliografia de Marsé per poder apropar-se al seu món, però es va trobar que el llenguatge utilitzat per l’escriptor era tan ric que, pràcticament, l’únic que va fer va ser agafar d’aquí i d’allà. Ho va explicar com si “la cosa” fos ben senzilla, però el seu treball ha estat molt ajustat, profund i elaborat. No és fàcil que una persona tan llunyana a l’època, pugui expressar, sense que grinyoli gens ni mica i d’una manera tan real, aquella Barcelona dels carrers de Gràcia de la postguerra.
L’acte va durar  una hora aproximadament, amb un públic engrescat i expressiu, amb ganes de que no s’acabés i es van fer preguntes, creant-se un ambient molt distès. Es va parlar de com s’anomenaven aleshores els  carrers del barri de Gràcia i Marsé, com a curiositat,  ens va explicar que el carrer Torrent de les Flors, genuïnament era la Calle Torrente Flores i que el nom no deriva de la paraula “torrent”, sinó que el carrer prenia el nom de l’amo dels terrenys que era el senyor Torrente Flores. 
Esperem poder fer molts actes com aquest. Personalment,  m’ho vaig  passar molt bé. Realment, va ser un privilegi  del que vàrem poder gaudir  amb la quarantena de socis que  ens van acompanyar. Un plaer.
Aprofitem des d’aquí per donar les gràcies al Marsé a l’Oriol i al Pau, per la seva disponibilitat i per fer-nos passar una estona tan agradable.
També volem agrair al Teatre Lliure i al Bar “El Lliure”, per cedir-nos l’espai i a en Pere Riera per la seva, sempre, estimada col•laboració. 

Imma Díaz Vallvé
#AsSocPerla

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…