Ves al contingut principal

#AsSocPerla / Col·loqui pre-funció amb Marsé, Broggi i Miró

Bar El Lliure – Teatre Lliure de Gràcia – 19.12.13


“Fantàstica, boníssima”, així començava la crònica/crítica d’en Justo Barranco a La Vanguardia del dia 12 de desembre. No va ser en Barranco qui ho deia, sinó el propi Juan Marsé, al sortir emocionat de la funció. Ahir, vam tenir  l’oportunitat de que ens ho expliqués personalment. Els Amics de la Perla 29 (#AsSocPerla), el van convidar a compartir un col•loqui  amb altres dos protagonistes d’aquesta aventura tan emotiva: el director, Oriol Broggi  i el dramaturg, Pau Miró. Adiós a la Infancia – Una aventi de Marsé, és una co-producció del Teatre Lliure i La Perla 29, i vam pensar que seria interessant compartir aquest col•loqui amb l’associació d’espectadors del mateix teatre. Així doncs, l’acte va ser co-presentat pels presidents d’ambdues entitats: Toni Trallero (#AsSocPerla) i Pere Riera (Associació del Teatre Lliure), manifestant l’interès en què les dues associacions col•laborin conjuntament i puguin anar de la mà, amb continuïtat.

Seguidament, l’Oriol Broggi, va introduir el debat explicant-nos el procés creatiu. La història de com va començar tot plegat. Amb la simpatia i gran facilitat que el caracteritza a l’hora de trencar el gel davant d’un públic atent, ens va revelar com ja fa uns tres anys, el va seduir crear un espectacle entorn a l’univers Marsé i va decidir parlar-ne amb l’escriptor i també amb en Jaume Sisa. Ens va explicar  que és un espectacle de creació a partir de textos de l’escriptor inclosos en diverses novel•les. Que li venia de gust mostrar aquella Barcelona esmorteïda, amb personatges perdedors d’una realitat molt concreta en una època trista i grisa, però plena de contrastos. Una època on, a Barcelona, no passaven masses coses bones i moltes de dolentes encara que, pels que l’hem viscuda quan érem  petits, tampoc la menyspreem. Perquè era la nostra època. L’única que vam viure de “canalla”. I  jugàvem al carrer. I  ens vam fer adults dient “Adiós a la Infancia”. Broggi ha expressat que es va decidir que l’obra tingués un eix central i que aquest fos el personatge de Ringo, el nen adolescent de la novel•la Caligrafía de los Sueños. És al voltant d’en Ringo on els personatges de diverses novel•les, passen per aquest imaginari, al seu voltant, fent-los lligar en un collage tendre i proper; el primer cigarret, el primer petó, veure les primeres tetes d’una noia o l’intent de tocar-li el cul a la parella de ball. Ha volgut recrear  -explica- l’atmosfera de l’antiga sala de ball  La Lleialtat, on Marsé, de noi, acostumava a anar a ballar o, com diu en Joan de Sagarra en la seva magnífica crònica del dissabte passat, intentava ballar. La mateixa sala que des de l’any ‘76 acull el Teatre Lliure de Gràcia. Per aquest motiu, Broggi ha decidit convertir l’escenari en una pista de ball, amb una orquestrina liderada pel Jaume Sisa el qual interpreta temes de l’època i també algun retall galàctic molt emotiu del seu repertori habitual, així com una cançó que ell ha creat especialment per aquesta obra. Sisa, malgrat no tingui res a  veure amb  l’imaginari de la Barcelona de Marsé, és totalment imprescindible en l’espectacle. 

Marsé, va explicar que el llenguatge literari és molt diferent del cinematogràfic i del teatral, encara que considera que el teatre crea una màgia i una atmosfera molt difícil d’aconseguir en el cinema. Quan s’escriu un text, una novel•la, s’ha d’introduir al lector a l’espai i a tot el que l’envolta. En el teatre no cal, perquè la presència dels personatges i l’escenografia, ja t’hi introdueix directament. No cal explicar-ho tot en paraules. Marsé va manifestar que està satisfet amb aquest projecte, que li agrada i que els personatges destil•len realitat. Són propers.
En Pau Miró ens va parlar del procés dramatúrgic. Es va decidir que l’obra inclouria alguns retalls de les novel•les Caligrafía de los sueños, Si te dicen que caí, Un día volveré, Rabos de Lagartija, El Embrujo de Shanghai i una molt breu picada d’ullet al personatge Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa. Miró va explicar que s’ha llegit pràcticament tota la bibliografia de Marsé per poder apropar-se al seu món, però es va trobar que el llenguatge utilitzat per l’escriptor era tan ric que, pràcticament, l’únic que va fer va ser agafar d’aquí i d’allà. Ho va explicar com si “la cosa” fos ben senzilla, però el seu treball ha estat molt ajustat, profund i elaborat. No és fàcil que una persona tan llunyana a l’època, pugui expressar, sense que grinyoli gens ni mica i d’una manera tan real, aquella Barcelona dels carrers de Gràcia de la postguerra.
L’acte va durar  una hora aproximadament, amb un públic engrescat i expressiu, amb ganes de que no s’acabés i es van fer preguntes, creant-se un ambient molt distès. Es va parlar de com s’anomenaven aleshores els  carrers del barri de Gràcia i Marsé, com a curiositat,  ens va explicar que el carrer Torrent de les Flors, genuïnament era la Calle Torrente Flores i que el nom no deriva de la paraula “torrent”, sinó que el carrer prenia el nom de l’amo dels terrenys que era el senyor Torrente Flores. 
Esperem poder fer molts actes com aquest. Personalment,  m’ho vaig  passar molt bé. Realment, va ser un privilegi  del que vàrem poder gaudir  amb la quarantena de socis que  ens van acompanyar. Un plaer.
Aprofitem des d’aquí per donar les gràcies al Marsé a l’Oriol i al Pau, per la seva disponibilitat i per fer-nos passar una estona tan agradable.
També volem agrair al Teatre Lliure i al Bar “El Lliure”, per cedir-nos l’espai i a en Pere Riera per la seva, sempre, estimada col•laboració. 

Imma Díaz Vallvé
#AsSocPerla

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…