Ves al contingut principal

Un bosc laberíntic

La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient Boscos:

Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra.


Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos. I entremig el monòleg d'Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral, però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa.

Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per la durada de les quatre hores, ni les vaig notar, sinó per la intensitat de les paraules que expliquen una història d’alt voltatge. Una història de dolor, de sofriment, de recerca, tant d’identitat com d’una felicitat inexistent, i de la consolidació d’una amistat que lliga més que els llaços de sang. Boscos és una tragèdia clàssica i una epopeia èpica de l’Europa contemporània explicada a través d’una nissaga de set dones. Quin gran encert! I quin homenatge! Només les dones donen vida! Tot i que l’home és el dipositari de la llavor, que no és poca cosa!

I subjacents, com un riu subterrani, hi ha tots els temes que a n’en Mouawad l’interessen i l’inquieten: les relacions de família amb germans bessons i incestos inclosos; saber d’on venim per poder copsar i definir on anem; denunciar l’absurditat de les guerres; enaltir l’amistat... Però tota aquesta quantitat d’arbres que conformen aquest bosc dens i dolorós, a mi se’m va convertir en un laberint sense fil d’Ariadna i amb la por de ser devorada pel Minotaure. Repeteixo: per mi excessiva.

I ara toca la representació! Un alt nivell d’interpretació, tret de la Clara de Ramon (quina gran descoberta) i d’en Ramon Vila que es mantenen únics durant tota l’obra, la resta d’actrius i d’actors es multipliquen com papallones a la primavera. Quin esforç! Quin geni! No cal destacar-ne cap ja que la interpretació d’un va lligada a la d’un altre, ara potser per no haver-lo vist mai, i sorprendre’m agradablement, menciono en Xavier Ripoll, el consternat i adolorit  l’Edmon el girafa.

L’escenografia la que toca en un text així. Encertadíssima la composició fotogràfica del “grup Cigonya”, potser, i acostumada a les vostres músiques, m’hagués agradat escoltar-ne alguna, ara l’enaltiment dels sentis queda compensat per la intensa l’olor d’humitat, de terra molla, de bosc en estat pur on el sol no hi penetrarà mai. 


Anna Folch
Sòcia núm. 45 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

El "duende" de Lorca

Federico García Lorca era una font inesgotable d'art. Compartim amb vosaltres un dels seus parlaments:

Sé perfectamente las dificultades que este tema tiene, y no pretendo, por tanto, definir, sino subrayar; no quiero dibujar, sino sugerir. La misión del poeta es esta: animar, en su exacto sentido: dar alma... Pero no me preguntéis por lo verdadero y lo falso, porque la "verdad poética" es una expresión que cambia al mudar su enunciado. Lo que es luz en el Dante, puede ser fealdad en Mallarmé. Y desde luego, ya es sabido por todo el mundo que la poesía se ama. Nadie diga esto es oscuro, porque la poesía es clara. Es decir, necesitamos buscar, "con esfuerzo y virtud, a la poesía, para que esta se nos entregue. Necesitamos haber olvidado por completo la poesía para que esta caiga desnuda en nuestros brazos. El vigía poético y el pueblo. Lo que no admite de ningún modo la poesía es la indiferencia. La indiferencia es el sillón del demonio; pero ella es la que habla en l…

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…