Ves al contingut principal

Un bosc laberíntic

La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient Boscos:

Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra.


Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos. I entremig el monòleg d'Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral, però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa.

Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per la durada de les quatre hores, ni les vaig notar, sinó per la intensitat de les paraules que expliquen una història d’alt voltatge. Una història de dolor, de sofriment, de recerca, tant d’identitat com d’una felicitat inexistent, i de la consolidació d’una amistat que lliga més que els llaços de sang. Boscos és una tragèdia clàssica i una epopeia èpica de l’Europa contemporània explicada a través d’una nissaga de set dones. Quin gran encert! I quin homenatge! Només les dones donen vida! Tot i que l’home és el dipositari de la llavor, que no és poca cosa!

I subjacents, com un riu subterrani, hi ha tots els temes que a n’en Mouawad l’interessen i l’inquieten: les relacions de família amb germans bessons i incestos inclosos; saber d’on venim per poder copsar i definir on anem; denunciar l’absurditat de les guerres; enaltir l’amistat... Però tota aquesta quantitat d’arbres que conformen aquest bosc dens i dolorós, a mi se’m va convertir en un laberint sense fil d’Ariadna i amb la por de ser devorada pel Minotaure. Repeteixo: per mi excessiva.

I ara toca la representació! Un alt nivell d’interpretació, tret de la Clara de Ramon (quina gran descoberta) i d’en Ramon Vila que es mantenen únics durant tota l’obra, la resta d’actrius i d’actors es multipliquen com papallones a la primavera. Quin esforç! Quin geni! No cal destacar-ne cap ja que la interpretació d’un va lligada a la d’un altre, ara potser per no haver-lo vist mai, i sorprendre’m agradablement, menciono en Xavier Ripoll, el consternat i adolorit  l’Edmon el girafa.

L’escenografia la que toca en un text així. Encertadíssima la composició fotogràfica del “grup Cigonya”, potser, i acostumada a les vostres músiques, m’hagués agradat escoltar-ne alguna, ara l’enaltiment dels sentis queda compensat per la intensa l’olor d’humitat, de terra molla, de bosc en estat pur on el sol no hi penetrarà mai. 


Anna Folch
Sòcia núm. 45 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…