Ves al contingut principal

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador no resti indiferent, que hi participi. I en aquest espai, en un lateral i muntat sobre d’un entarimat, l’orquestrina formada per tres músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra, i tres músics més, esquelets, un, fins i tot toca la trompeta! Com aplaudeix Lorca pel toc surrealista! Gràcies Broggi!

L’obra
Bodas de Sangre s’inicia amb una posada en escena de gran sensibilitat i bellesa, en Joan Garriga interpreta, al piano, una dolça melodia, mentre és arrossegat per diferents personatges com si d’un taüt es tractés, simbòlicament ja s’anuncia  el contingut de l’obra.
I després gran sotragada, l’aparició amb empenta del cavall negre: “Ay caballo grande que no quiso el agua”, muntat per una amazona d’excepció, l’actriu Montse Vellvehí. Escena de gran potència visual i sensitiva on s’expressa tota la força, la virilitat, el desig i l’erotisme, que pas a pas anirem vivint. Res no ens deixarà indiferents!
Lorca, autor reivindicador dels drets de les dones en aquella Andalusia profunda, explica una història senzilla. Una història real que va passar als camps de Níjar. La fuga d’una núvia la nit del seu casament amb el seu cosí i amant i les conseqüències que se’n van derivar.
El text és una meravella absoluta, hi ha alternança de narració i poesia, i els actors s’han d’esforçar en la dicció, en el crit, en el silenci  i en la contenció per tal de transmetre paraula a paraula tanta força i bellesa. 

La interpretació
A Oriol Broggi no l’espanta experimentar, al contrari, busca el risc, s’hi atreveix i obté l’èxit. Amb mitja dotzena d’actors (quatre dones i dos homes) omple de personatges l’escena, ja que tret del nuvi, Pau Roca, que sempre es manté en el seu paper, els altres es multipliquen i es comparteixen. Extraordinari el canvi de rols, tan antagònics, de la mare i la núvia que fan Clara Segura i Nora Navas. No es pot ressaltar ningú, tothom lluu amb llum pròpia en el seu paper. Homes i dones estan lligats en un joc pervers d’unitat o d’enfrontament per llaços de sang, d’amor, de sexe, de gelosia, de desig, de venjança... Hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser el director me’l discutiria, però com que a La Perla res no és banal, l’apunto. Quin encert la troballa de les dues parelles protagonistes. Les dues actrius, Clara i Nora, són molt semblants, físicament em refereixo, per tant el joc de la dualitat encaixa perfectament i només el canvi de mantellines, ara blanca, ara negra, més el discurs, les distingeix. Però no passa el mateix amb els dos homes, no, el contrast és evident. En Leonardo, l’únic personatge que té nom, l’Ivan Benet és alt, fort, ben plantat, com el cavall “que no quiso beber el agua”, en canvi el nuvi, en Pau Roca, és tendre, dolç, fràgil, innocent i pur com la flor de tarongina que duu tota la nit a la solapa.
I per arrodonir aquest apartat, quin encert els monòlegs de les dues actrius, extraordinàries, representant la lluna i el riu de sang emparades per uns elements escènics de gran espectacularitat plàstica. 

La música
Oriol Broggi sabia de la importància de la música en la vida de Lorca, va ser deixeble i amic de Manuel de Falla. I també en tots els espectacles de La Perla la música té un paper rellevant, però aquí a Bodas, la música és un actor més. La música no acompanya, no és una banda sonora que va per sota del text, no! Aquí, la música és espectacle per ella mateixa. Hi ha moments tan impressionants que em van produir una emoció tan intensa que no vaig controlar les llàgrimes, especialment en el poema dramàtic de la nana. 

El final
A vegades, en el teatre i en la vida, la senzillesa és l’eina més útil per fer gran un escena i això és el que passa amb com La Perla planteja el final de l’obra. Per mi un quadre plàstic sobri i precís, no tingueu por no faré un “espoiler”, no, però no puc deixar de comentar-lo. Els dos homes, estàtues de gel amb les seves mortalles a terra, mentre les dues dones, mare i núvia en una confrontació dolorosa accepten mútuament el seu sofriment. Catarsi absoluta.

La rematada
Ah, però no ens enganyem, l’Oriol Broggi i la seva colla, no ho podien deixar aquí, ho havien de rematar. Havien de coronar l’obra i fer el seu homenatge a Lorca. I què millor que un “tablao amb duende”!

─¿I Federico?
─Se quedó amarrado en el teatro!


Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Barcelona juny 2017 

Bito Cels


Comentaris

  1. Ai Anna, Com m'agradaria poder saber dir les coses amb les teves mateixes paraules....
    Quina enveja!
    Preciós text que la Perla es mereix absolutament. Gràcies Broggi i a tots per aquesta nova meravella!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…