Passa al contingut principal

Entrevista a Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya

Quina és la història entre La Perla i la Biblioteca? En quin moment es troben Dolors Lamarca i La Perla 29? 


L’any 2004, la Sala de Llevant de la BC es va transformar temporalment en Sala d’Exposició. S’hi havia d’exhibir «Dalí, una vida de llibre». No es tornaria obrir per a la consulta i lectura fins que no es clausurés la magna exposició del quart centenari del Quixot que s’estava preparant. En els mesos que la Sala quedava lliure, l’Oriol Broggi em va comentar que estava buscant un lloc –no teatre– per a representar-hi El misantrop del 30 de març al 15 de maig. Volia un espai alternatiu. Jo que buscava com fer més visible la Biblioteca i com donar utilitat a la magnífica Sala de Llevant se’m va ocórrer que fer-hi bon teatre em resolia els dos objectius. I així va ser. Hi va haver molts entrebancs, va ser difícil, però l’èxit va ser gran malgrat l’acústica de la sala gòtica de la primera planta, que no hi ajudava gens. Ens vàrem trobar el 2005 i ja no ens hem separat. 

Aquesta va ser l’única obra que es va representar a la Sala de Llevant. A continuació vàrem disposar de la nau gòtica de la planta baixa. Es va traslladar l’antiga Escola d’Arts i Oficis que l’ocupava, vàrem programar de rehabilitar-la per ampliar els serveis de la Biblioteca i mentre es redactava el projecte, es feia el concurs d’adjudicació, es tramitava el de les obres, etc., vaig pensar que hi podíem fer teatre. Més ben dit: l’Oriol es va pensar que hi podria fer teatre. Jo ni m’ho creia de tan brut i ple de trastos que estava. Es va inaugurar aquest nou ús temporal de la sala amb l’Antígona, que va tenir un èxit fora de mida.

L’Oriol és un geni indiscutible en l’art de la transformació i l’aprofitament dels espais. La sala gòtica i el seu teatre són una parella ideal. Resulten uns espectacles únics.

Quin és el muntatge que recordes d’una manera especial o que tornaries a veure una altra vegada?

No puc triar un muntatge per posar-lo al davant d’un altre. Tinc una debilitat per l’Antígona perquè va obrir realment la Biblioteca de Catalunya al món del teatre. Però crec que Shakespeare i Oriol Broggi formen una altra «parella ideal». M’imagino que Shakespeare es trobaria molt bé en la pell de l’Oriol; els identifico l’un amb l’altre. Tornaria a veure amb molt de gust una vegada més tant el Rei Lear com Hamlet.

La nau gòtica de la Biblioteca forma part ja del panorama cultural de la ciutat, un espai no convencional on es fa teatre de qualitat...; quin futur hi veus?

La Biblioteca de Catalunya, gràcies a les representacions teatrals, és més coneguda. No li calia fer teatre per ser un referent en el món cultural però el teatre de qualitat li ha donat un bon nom i més visibilitat. N’estic molt satisfeta. La Biblioteca necessita, a més de bon nom, créixer. Es troba en un edifici únic, l’antic Hospital de la Santa Creu, però només en disposa d’una part i l’hauria d’ocupar tot. Necessita disposar de tot l’antic Hospital i poder així dedicar sales polivalents a escoltar la música que es conserva a la Biblioteca, donar vida a les obres de teatre que es troben a les seves prestatgeries, mostrar els tresors que s’hi guarden, presentar les publicacions de les obres que s’han redactat a partir dels seus fons.... Un dels objectius de la BC és ser útil a la societat.

A més l’ Hospital de la Santa Creu te una història molt lligada al teatre.

Al segle XVI als administradors de l’Hospital se’ls va ocórrer que podien muntar un teatret públic en una casa amb hortet que havien rebut com a llegat. Era a la Porta dels Ollers, a la Rambla. Ja feia anys que feien comèdies dins del mateix Hospital. Van començar amb la finalitat de distreure els malalts, hi assistien familiars, recaptaven almoines... i Felip II va concedir a l’Hospital l’exclusiva de les representacions.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

larealitat29

La Perla 29 fa un grapat d’anys que no para de fer coses. Més que pensar, fem... i a base de fer ens hem anat construint com a ens real, que existeix, que ha sabut organitzar un gran equip fix i un grandíssim equip de col.laboradors.   Afiançant i treballant dia a dia un espai teatral per a la ciutat de Barcelona, dins del nostre petit país. Construït amb cada projecte una manera de fer, una imatge, que ens identifica amb una manera d’entendre el teatre i la cultura. Procurant una bona relació amb tot el territori, a través de les gires i les col·laboracions puntuals. Buscant sempre anar més enllà i creuar les fronteres del nostre ecosistema, a Espanya i a la resta del món. Aglutinant espectadors i engendrant una associació d’espectadors entorn al nostre projecte. Avui La Perla és una realitat. Som una realitat. Existim. Som aquí, som reals.    A vegades pensem que ens podríem definir així, com una realitat que existeix, que és aquí malgrat les difi...