Ves al contingut principal

Entrevista a Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya

Quina és la història entre La Perla i la Biblioteca? En quin moment es troben Dolors Lamarca i La Perla 29? 


L’any 2004, la Sala de Llevant de la BC es va transformar temporalment en Sala d’Exposició. S’hi havia d’exhibir «Dalí, una vida de llibre». No es tornaria obrir per a la consulta i lectura fins que no es clausurés la magna exposició del quart centenari del Quixot que s’estava preparant. En els mesos que la Sala quedava lliure, l’Oriol Broggi em va comentar que estava buscant un lloc –no teatre– per a representar-hi El misantrop del 30 de març al 15 de maig. Volia un espai alternatiu. Jo que buscava com fer més visible la Biblioteca i com donar utilitat a la magnífica Sala de Llevant se’m va ocórrer que fer-hi bon teatre em resolia els dos objectius. I així va ser. Hi va haver molts entrebancs, va ser difícil, però l’èxit va ser gran malgrat l’acústica de la sala gòtica de la primera planta, que no hi ajudava gens. Ens vàrem trobar el 2005 i ja no ens hem separat. 

Aquesta va ser l’única obra que es va representar a la Sala de Llevant. A continuació vàrem disposar de la nau gòtica de la planta baixa. Es va traslladar l’antiga Escola d’Arts i Oficis que l’ocupava, vàrem programar de rehabilitar-la per ampliar els serveis de la Biblioteca i mentre es redactava el projecte, es feia el concurs d’adjudicació, es tramitava el de les obres, etc., vaig pensar que hi podíem fer teatre. Més ben dit: l’Oriol es va pensar que hi podria fer teatre. Jo ni m’ho creia de tan brut i ple de trastos que estava. Es va inaugurar aquest nou ús temporal de la sala amb l’Antígona, que va tenir un èxit fora de mida.

L’Oriol és un geni indiscutible en l’art de la transformació i l’aprofitament dels espais. La sala gòtica i el seu teatre són una parella ideal. Resulten uns espectacles únics.

Quin és el muntatge que recordes d’una manera especial o que tornaries a veure una altra vegada?

No puc triar un muntatge per posar-lo al davant d’un altre. Tinc una debilitat per l’Antígona perquè va obrir realment la Biblioteca de Catalunya al món del teatre. Però crec que Shakespeare i Oriol Broggi formen una altra «parella ideal». M’imagino que Shakespeare es trobaria molt bé en la pell de l’Oriol; els identifico l’un amb l’altre. Tornaria a veure amb molt de gust una vegada més tant el Rei Lear com Hamlet.

La nau gòtica de la Biblioteca forma part ja del panorama cultural de la ciutat, un espai no convencional on es fa teatre de qualitat...; quin futur hi veus?

La Biblioteca de Catalunya, gràcies a les representacions teatrals, és més coneguda. No li calia fer teatre per ser un referent en el món cultural però el teatre de qualitat li ha donat un bon nom i més visibilitat. N’estic molt satisfeta. La Biblioteca necessita, a més de bon nom, créixer. Es troba en un edifici únic, l’antic Hospital de la Santa Creu, però només en disposa d’una part i l’hauria d’ocupar tot. Necessita disposar de tot l’antic Hospital i poder així dedicar sales polivalents a escoltar la música que es conserva a la Biblioteca, donar vida a les obres de teatre que es troben a les seves prestatgeries, mostrar els tresors que s’hi guarden, presentar les publicacions de les obres que s’han redactat a partir dels seus fons.... Un dels objectius de la BC és ser útil a la societat.

A més l’ Hospital de la Santa Creu te una història molt lligada al teatre.

Al segle XVI als administradors de l’Hospital se’ls va ocórrer que podien muntar un teatret públic en una casa amb hortet que havien rebut com a llegat. Era a la Porta dels Ollers, a la Rambla. Ja feia anys que feien comèdies dins del mateix Hospital. Van començar amb la finalitat de distreure els malalts, hi assistien familiars, recaptaven almoines... i Felip II va concedir a l’Hospital l’exclusiva de les representacions.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…