Ves al contingut principal

Entrevista a Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya

Quina és la història entre La Perla i la Biblioteca? En quin moment es troben Dolors Lamarca i La Perla 29? 


L’any 2004, la Sala de Llevant de la BC es va transformar temporalment en Sala d’Exposició. S’hi havia d’exhibir «Dalí, una vida de llibre». No es tornaria obrir per a la consulta i lectura fins que no es clausurés la magna exposició del quart centenari del Quixot que s’estava preparant. En els mesos que la Sala quedava lliure, l’Oriol Broggi em va comentar que estava buscant un lloc –no teatre– per a representar-hi El misantrop del 30 de març al 15 de maig. Volia un espai alternatiu. Jo que buscava com fer més visible la Biblioteca i com donar utilitat a la magnífica Sala de Llevant se’m va ocórrer que fer-hi bon teatre em resolia els dos objectius. I així va ser. Hi va haver molts entrebancs, va ser difícil, però l’èxit va ser gran malgrat l’acústica de la sala gòtica de la primera planta, que no hi ajudava gens. Ens vàrem trobar el 2005 i ja no ens hem separat. 

Aquesta va ser l’única obra que es va representar a la Sala de Llevant. A continuació vàrem disposar de la nau gòtica de la planta baixa. Es va traslladar l’antiga Escola d’Arts i Oficis que l’ocupava, vàrem programar de rehabilitar-la per ampliar els serveis de la Biblioteca i mentre es redactava el projecte, es feia el concurs d’adjudicació, es tramitava el de les obres, etc., vaig pensar que hi podíem fer teatre. Més ben dit: l’Oriol es va pensar que hi podria fer teatre. Jo ni m’ho creia de tan brut i ple de trastos que estava. Es va inaugurar aquest nou ús temporal de la sala amb l’Antígona, que va tenir un èxit fora de mida.

L’Oriol és un geni indiscutible en l’art de la transformació i l’aprofitament dels espais. La sala gòtica i el seu teatre són una parella ideal. Resulten uns espectacles únics.

Quin és el muntatge que recordes d’una manera especial o que tornaries a veure una altra vegada?

No puc triar un muntatge per posar-lo al davant d’un altre. Tinc una debilitat per l’Antígona perquè va obrir realment la Biblioteca de Catalunya al món del teatre. Però crec que Shakespeare i Oriol Broggi formen una altra «parella ideal». M’imagino que Shakespeare es trobaria molt bé en la pell de l’Oriol; els identifico l’un amb l’altre. Tornaria a veure amb molt de gust una vegada més tant el Rei Lear com Hamlet.

La nau gòtica de la Biblioteca forma part ja del panorama cultural de la ciutat, un espai no convencional on es fa teatre de qualitat...; quin futur hi veus?

La Biblioteca de Catalunya, gràcies a les representacions teatrals, és més coneguda. No li calia fer teatre per ser un referent en el món cultural però el teatre de qualitat li ha donat un bon nom i més visibilitat. N’estic molt satisfeta. La Biblioteca necessita, a més de bon nom, créixer. Es troba en un edifici únic, l’antic Hospital de la Santa Creu, però només en disposa d’una part i l’hauria d’ocupar tot. Necessita disposar de tot l’antic Hospital i poder així dedicar sales polivalents a escoltar la música que es conserva a la Biblioteca, donar vida a les obres de teatre que es troben a les seves prestatgeries, mostrar els tresors que s’hi guarden, presentar les publicacions de les obres que s’han redactat a partir dels seus fons.... Un dels objectius de la BC és ser útil a la societat.

A més l’ Hospital de la Santa Creu te una història molt lligada al teatre.

Al segle XVI als administradors de l’Hospital se’ls va ocórrer que podien muntar un teatret públic en una casa amb hortet que havien rebut com a llegat. Era a la Porta dels Ollers, a la Rambla. Ja feia anys que feien comèdies dins del mateix Hospital. Van començar amb la finalitat de distreure els malalts, hi assistien familiars, recaptaven almoines... i Felip II va concedir a l’Hospital l’exclusiva de les representacions.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…