Passa al contingut principal

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats. 
A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naixent, i la tragèdia era una de les eines dels ciutadans per acceptar i assimilar aquests canvis i explorar-ne els límits. Avui també ens trobem en un canvi de paradigma, amb una societat que es transforma, que canvia amb més rapidesa que mai. Tot va molt de pressa, i el que ahir ens era útil per comprendre el nostre lloc al món, avui ja ens sembla obsolet. I afortunadament, encara tenim algunes eines com el llenguatge (“nos queda la palabra”) i la tragèdia per continuar interrogant aquests canvis. 
Incendis és un retorn a la tragèdia grega i a les seves virtuts. Ho és perquè reformula l’Èdip Rei de Sòfocles, però sobretot perquè exigeix la màxima profunditat comunicativa entre espectadors, intèrprets i obra. Perquè planteja moltes més preguntes que respostes. Perquè s’adreça directament als ciutadans i ens fa viure, participar, plorar, reflexionar. Ens condueix a una catarsi a partir del mite i dels drames del nostre temps.
Ho diu la Nawal Marwan: hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes. Veritats que són com ferides, massa fortes, massa crues per poder ser explicades de manera directa. Cal embolcallar-les, construir una aventura teatral per fer arribar allò que, potser perquè és inexpressable, no es pot dir. Des de l’escenari sentim, cada nit, que formem part de la societat i que mostrem una ferida col·lectiva. Ens adonem que el dolor que l’obra explica ja no és nostre, sinó dels qui ens escolten, i que al silenci dels actors s’hi suma el dels espectadors. Un silenci sepulcral que els acompanyarà quan tornin a casa amb gest cansat, ulls plorosos i mirada serena. L’obra ha passat de mans a mans, d’ulls a ulls. Sentim que és viva i s’escapa de l’autor, del director, dels actors; que vola i és lliure. I en aquest instant fugisser sentim, molt fort, que això que fem, el teatre que fem, té un sentit.
Uns anys més tard, tornem amb ganes de re-ubicar aquesta obra a la nostra estimada Biblioteca, amb ganes de tornar-la a explicar, i amb una abraçada molt especial al nostre company Xavier Boada, que aquesta vegada no hi pot ser. 
Us deixem amb els personatges, que diuen:



NAWAL


Simon,
Que plores?
Si plores no t’assequis les llàgrimes
perquè jo no asseco les meves.
La infantesa és un ganivet posat a la gola
I tu l’has sabut retirar.
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.

Oriol Broggi, Ferran Utzet, Anna Madueño. La Perla 29.
David Ruano



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…