Ves al contingut principal

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats. 
A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naixent, i la tragèdia era una de les eines dels ciutadans per acceptar i assimilar aquests canvis i explorar-ne els límits. Avui també ens trobem en un canvi de paradigma, amb una societat que es transforma, que canvia amb més rapidesa que mai. Tot va molt de pressa, i el que ahir ens era útil per comprendre el nostre lloc al món, avui ja ens sembla obsolet. I afortunadament, encara tenim algunes eines com el llenguatge (“nos queda la palabra”) i la tragèdia per continuar interrogant aquests canvis. 
Incendis és un retorn a la tragèdia grega i a les seves virtuts. Ho és perquè reformula l’Èdip Rei de Sòfocles, però sobretot perquè exigeix la màxima profunditat comunicativa entre espectadors, intèrprets i obra. Perquè planteja moltes més preguntes que respostes. Perquè s’adreça directament als ciutadans i ens fa viure, participar, plorar, reflexionar. Ens condueix a una catarsi a partir del mite i dels drames del nostre temps.
Ho diu la Nawal Marwan: hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes. Veritats que són com ferides, massa fortes, massa crues per poder ser explicades de manera directa. Cal embolcallar-les, construir una aventura teatral per fer arribar allò que, potser perquè és inexpressable, no es pot dir. Des de l’escenari sentim, cada nit, que formem part de la societat i que mostrem una ferida col·lectiva. Ens adonem que el dolor que l’obra explica ja no és nostre, sinó dels qui ens escolten, i que al silenci dels actors s’hi suma el dels espectadors. Un silenci sepulcral que els acompanyarà quan tornin a casa amb gest cansat, ulls plorosos i mirada serena. L’obra ha passat de mans a mans, d’ulls a ulls. Sentim que és viva i s’escapa de l’autor, del director, dels actors; que vola i és lliure. I en aquest instant fugisser sentim, molt fort, que això que fem, el teatre que fem, té un sentit.
Uns anys més tard, tornem amb ganes de re-ubicar aquesta obra a la nostra estimada Biblioteca, amb ganes de tornar-la a explicar, i amb una abraçada molt especial al nostre company Xavier Boada, que aquesta vegada no hi pot ser. 
Us deixem amb els personatges, que diuen:



NAWAL


Simon,
Que plores?
Si plores no t’assequis les llàgrimes
perquè jo no asseco les meves.
La infantesa és un ganivet posat a la gola
I tu l’has sabut retirar.
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.

Oriol Broggi, Ferran Utzet, Anna Madueño. La Perla 29.
David Ruano



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…