Passa al contingut principal

Tornar a lluitar. Tornar a incendiar-se.

Enfrontar-se novament a Incendis, després de tres anys, suposa moltes coses; però les punyents paraules de Mouawad no han perdut ni una mica de força. Caldrà tornar a posar-hi cor, cap, punys, estómac, ganes i respecte. Us deixem amb les paraules dels actors:

"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes. Heu obert el sobre… heu trencat el silenci…"
Fins i tot ara, tres anys més tard, amb les ganes i el respecte de tornar a viure aquest viatge, torno a tenir la sensació que es torna a trencar el silenci…
I que ara amb més dies viscuts… m’adono de la sacsejada que és Incendis… a molt nivells.
Que solament  "aprenent a llegir, a escriure, a comptar , a parlar i a pensar…podrem ser lliures, i podrem trencar la cadena …"
Tant de bo l’art ens faci més lliures i ens salvi…

Alguna cosa però, no s’ha mogut… és allà, al fons del pou.
Clara Segura

"Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d’amor. Una jove professora de matemàtiques,  experta en polígons, mancada d’amor. I el desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d’on venim. D’entendre el llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment, amb el cor". Llegeixo això, escrit poques setmanes abans de la primera estrena d’Incendis, al Teatre Romea. Tres anys després, sento que els punys, el cap i l’estómac no tindran més remei que preparar-se, novament, per la batalla, perquè les preguntes segueixen bategant, urgents, importants, necessàries: qui som, d’on venim. I encara que, un cop més, no trobem una resposta, tornarem a viure, junts, el goig de la búsqueda, del viatge compartit. I a cridar, amb el cor, amb el cap, amb els punys i amb l’estómac: "Ara que estem junts, tot va millor!"  
Julio Manrique

David Ruano

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...
4 comentaris
Més informació

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...
3 comentaris
Més informació

larealitat29

La Perla 29 fa un grapat d’anys que no para de fer coses. Més que pensar, fem... i a base de fer ens hem anat construint com a ens real, que existeix, que ha sabut organitzar un gran equip fix i un grandíssim equip de col.laboradors.   Afiançant i treballant dia a dia un espai teatral per a la ciutat de Barcelona, dins del nostre petit país. Construït amb cada projecte una manera de fer, una imatge, que ens identifica amb una manera d’entendre el teatre i la cultura. Procurant una bona relació amb tot el territori, a través de les gires i les col·laboracions puntuals. Buscant sempre anar més enllà i creuar les fronteres del nostre ecosistema, a Espanya i a la resta del món. Aglutinant espectadors i engendrant una associació d’espectadors entorn al nostre projecte. Avui La Perla és una realitat. Som una realitat. Existim. Som aquí, som reals.    A vegades pensem que ens podríem definir així, com una realitat que existeix, que és aquí malgrat les difi...
1 comentari
Més informació