Ves al contingut principal

#Sortida29

Uns ulls clavats al meu clatell, un estrany silenci a la penombra i ella, que em va dir que l'estiu, no sabia per què, però l'entristia. I jo, que no podia dissimular la suor que em regalimava lenta per l'esquena, li vaig proposar d'anar junts al teatre i després a sopar. Quina obra anirem a veure? Em va preguntar, quan sèiem al cotxe. I no vaig voler respondre, canviant de tema, fent-me el despistat. La ciutat a l'estiu és un abocador ardent. I mentre creuàvem semàfors i vianants, ella – una mica ensopida potser- s'aguantava el cap amb una mà. Respirava avorrida, i el seu alè impregnava de baf el vidre. Després per entretenir-se dibuixava sanefes i recitava poemes. No són poemes – va aclarir- són monòlegs, fragments d'obra... Jo l'escoltava i vigilava, perquè els carrers, de sobte, eren més estrets, i apareixia una rotonda del no-res, un altre semàfor...,
            Vam deixar enrere la ciutat i les llumetes, -ara tan lluny-, semblaven mosquits encesos, i anàvem fent quilòmetres avançant camions, que semblaven elefants cansats, sense que cap dels dos ho sospités. Llavors, un trencall, vam sortir de l'autopista per endinsar-nos per un camí de sorra i ella va alçar els ulls i em va mirar.
            On érem? Va obrir la boca però no li sortien les paraules, i altra vegada una estranya remor. On som? Els arbres ens donaven la benvinguda. Vam aturar el cotxe. Es va treure el cinturó de seguretat amb un gest de desconcert i va baixar.
            Quan, descalça, va trepitjar la sorra, van tornar els murmuris i per fi vaig saber que els ulls clavats al meu clatell eren d'aquell noi alt, del cabell negre i rinxolat, que no sé per quina raó em somreia. Una dona va tossir a la segona fila. El silenci el va trencar un carmelet i algú s'il·luminava el rostre amb el telèfon. Hem arribat -vaig dir-.
            Amb el cotxe rere nostre, vam continuar caminant, endinsant-nos al bosc, esquivant branques, - no sé quanta estona- i quan ja no podíem més, ens vam asseure i ens vam mirar, com si no ens quedés altre remei. Vam mirar el cel, sense estrelles, cobert d'una volta gòtica. Ella em va acaronar la boca mentre s'enfosquia el bosc, el públic va començar aplaudir.
Quan va tornar la llum a escena, nosaltres ja no hi érem.

Marc Artigau

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…