dimecres, 29 de juliol de 2015

#Sortida29

Uns ulls clavats al meu clatell, un estrany silenci a la penombra i ella, que em va dir que l'estiu, no sabia per què, però l'entristia. I jo, que no podia dissimular la suor que em regalimava lenta per l'esquena, li vaig proposar d'anar junts al teatre i després a sopar. Quina obra anirem a veure? Em va preguntar, quan sèiem al cotxe. I no vaig voler respondre, canviant de tema, fent-me el despistat. La ciutat a l'estiu és un abocador ardent. I mentre creuàvem semàfors i vianants, ella – una mica ensopida potser- s'aguantava el cap amb una mà. Respirava avorrida, i el seu alè impregnava de baf el vidre. Després per entretenir-se dibuixava sanefes i recitava poemes. No són poemes – va aclarir- són monòlegs, fragments d'obra... Jo l'escoltava i vigilava, perquè els carrers, de sobte, eren més estrets, i apareixia una rotonda del no-res, un altre semàfor...,
            Vam deixar enrere la ciutat i les llumetes, -ara tan lluny-, semblaven mosquits encesos, i anàvem fent quilòmetres avançant camions, que semblaven elefants cansats, sense que cap dels dos ho sospités. Llavors, un trencall, vam sortir de l'autopista per endinsar-nos per un camí de sorra i ella va alçar els ulls i em va mirar.
            On érem? Va obrir la boca però no li sortien les paraules, i altra vegada una estranya remor. On som? Els arbres ens donaven la benvinguda. Vam aturar el cotxe. Es va treure el cinturó de seguretat amb un gest de desconcert i va baixar.
            Quan, descalça, va trepitjar la sorra, van tornar els murmuris i per fi vaig saber que els ulls clavats al meu clatell eren d'aquell noi alt, del cabell negre i rinxolat, que no sé per quina raó em somreia. Una dona va tossir a la segona fila. El silenci el va trencar un carmelet i algú s'il·luminava el rostre amb el telèfon. Hem arribat -vaig dir-.
            Amb el cotxe rere nostre, vam continuar caminant, endinsant-nos al bosc, esquivant branques, - no sé quanta estona- i quan ja no podíem més, ens vam asseure i ens vam mirar, com si no ens quedés altre remei. Vam mirar el cel, sense estrelles, cobert d'una volta gòtica. Ella em va acaronar la boca mentre s'enfosquia el bosc, el públic va començar aplaudir.
Quan va tornar la llum a escena, nosaltres ja no hi érem.

Marc Artigau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada