Ves al contingut principal

#Sortida29

Uns ulls clavats al meu clatell, un estrany silenci a la penombra i ella, que em va dir que l'estiu, no sabia per què, però l'entristia. I jo, que no podia dissimular la suor que em regalimava lenta per l'esquena, li vaig proposar d'anar junts al teatre i després a sopar. Quina obra anirem a veure? Em va preguntar, quan sèiem al cotxe. I no vaig voler respondre, canviant de tema, fent-me el despistat. La ciutat a l'estiu és un abocador ardent. I mentre creuàvem semàfors i vianants, ella – una mica ensopida potser- s'aguantava el cap amb una mà. Respirava avorrida, i el seu alè impregnava de baf el vidre. Després per entretenir-se dibuixava sanefes i recitava poemes. No són poemes – va aclarir- són monòlegs, fragments d'obra... Jo l'escoltava i vigilava, perquè els carrers, de sobte, eren més estrets, i apareixia una rotonda del no-res, un altre semàfor...,
            Vam deixar enrere la ciutat i les llumetes, -ara tan lluny-, semblaven mosquits encesos, i anàvem fent quilòmetres avançant camions, que semblaven elefants cansats, sense que cap dels dos ho sospités. Llavors, un trencall, vam sortir de l'autopista per endinsar-nos per un camí de sorra i ella va alçar els ulls i em va mirar.
            On érem? Va obrir la boca però no li sortien les paraules, i altra vegada una estranya remor. On som? Els arbres ens donaven la benvinguda. Vam aturar el cotxe. Es va treure el cinturó de seguretat amb un gest de desconcert i va baixar.
            Quan, descalça, va trepitjar la sorra, van tornar els murmuris i per fi vaig saber que els ulls clavats al meu clatell eren d'aquell noi alt, del cabell negre i rinxolat, que no sé per quina raó em somreia. Una dona va tossir a la segona fila. El silenci el va trencar un carmelet i algú s'il·luminava el rostre amb el telèfon. Hem arribat -vaig dir-.
            Amb el cotxe rere nostre, vam continuar caminant, endinsant-nos al bosc, esquivant branques, - no sé quanta estona- i quan ja no podíem més, ens vam asseure i ens vam mirar, com si no ens quedés altre remei. Vam mirar el cel, sense estrelles, cobert d'una volta gòtica. Ella em va acaronar la boca mentre s'enfosquia el bosc, el públic va començar aplaudir.
Quan va tornar la llum a escena, nosaltres ja no hi érem.

Marc Artigau

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…