Ves al contingut principal

Trencar el silenci

Aquests últims dies hem volgut recuperar d’entre les cendres tot el que ens va aportar Incendis. Ens fa molta il·lusió tornar-ho a fer, tornar a dir les paraules de Wajdi Mouawad i que sonin, ara, sota les voltes del nostre estimat teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Ens tornem a abocar a aquest text tan punyent, ens tornem a abocar a la història, i volem que vosaltres també formeu part d'aquest nou foc que comença a cremar. Us deixem amb un text del prefaci de l'obra, escrit per Charlotte Farcet, i també amb unes imatges de l'exposició que vam fer al Teatre Romea durant la primera temporada d'Incendis. Per anar entrant en calor. 
___________________________________________________

Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpel•la fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de preguntar-se en escena per les brutalitats del món contemporani, modelat com ha estat per la violència desmesuradament sanguinària de les guerres que han tacat el segle XX.” És, efectivament, impossible no sentir en les històries de Wajdi Mouawad l'eco de la Història. La guerra civil del Líban, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlin, ressonen en les seves peces.

Incendis, segons l'autor l'obra més realista de les que quatre que conformen el cicle La sang de les promeses, convida a preguntar-se sobre aquest lligam. Incendis va néixer d'un nom, herència de la guerra civil libanesa, un nom sentit per la primera vegada el 2000: Khiam. Si, com a l'obra Litoral, ens preguntéssim “Com va començar tot?” en aquest cas la resposta probablement seria aquest nom. Un nom pel qual Wajdi Mouawad va descobrir una part de la Història del seu país i de la seva ignorància, un nom que el porta a les seves arrels i al centre del seu inconsolable dolor. Incendis coincideix amb l'instant en què la relació de Wajdi Mouawad amb la Història, una relació ja present a les seves obres anteriors de forma intuïtiva, esdevé plenament conscient. Descobrint Khiam, comprèn l'encegament que va heretar. I descobreix el desig d'aprendre, de comprendre -tant com sigui possible. La relació amb la Història creix sense transformar-se: per conèixer millor el seu “adversari” i no confondre's ni caure en la temptació de la facilitat. El seu teatre no és històric. Ni històric, ni documental. Incendis s'instal•la totalment en la ficció. Però quin és el camí que segueix la Història? Per què les paraules “fossa humana” i “consol” apareixen a la intersecció entre història i Història? Per què preguntar-se sobre la Història és, també, preguntar-se per la poesia?


Nawal diu:
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…