Passa al contingut principal

Trencar el silenci

Aquests últims dies hem volgut recuperar d’entre les cendres tot el que ens va aportar Incendis. Ens fa molta il·lusió tornar-ho a fer, tornar a dir les paraules de Wajdi Mouawad i que sonin, ara, sota les voltes del nostre estimat teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Ens tornem a abocar a aquest text tan punyent, ens tornem a abocar a la història, i volem que vosaltres també formeu part d'aquest nou foc que comença a cremar. Us deixem amb un text del prefaci de l'obra, escrit per Charlotte Farcet, i també amb unes imatges de l'exposició que vam fer al Teatre Romea durant la primera temporada d'Incendis. Per anar entrant en calor. 
___________________________________________________

Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpel•la fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de preguntar-se en escena per les brutalitats del món contemporani, modelat com ha estat per la violència desmesuradament sanguinària de les guerres que han tacat el segle XX.” És, efectivament, impossible no sentir en les històries de Wajdi Mouawad l'eco de la Història. La guerra civil del Líban, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlin, ressonen en les seves peces.

Incendis, segons l'autor l'obra més realista de les que quatre que conformen el cicle La sang de les promeses, convida a preguntar-se sobre aquest lligam. Incendis va néixer d'un nom, herència de la guerra civil libanesa, un nom sentit per la primera vegada el 2000: Khiam. Si, com a l'obra Litoral, ens preguntéssim “Com va començar tot?” en aquest cas la resposta probablement seria aquest nom. Un nom pel qual Wajdi Mouawad va descobrir una part de la Història del seu país i de la seva ignorància, un nom que el porta a les seves arrels i al centre del seu inconsolable dolor. Incendis coincideix amb l'instant en què la relació de Wajdi Mouawad amb la Història, una relació ja present a les seves obres anteriors de forma intuïtiva, esdevé plenament conscient. Descobrint Khiam, comprèn l'encegament que va heretar. I descobreix el desig d'aprendre, de comprendre -tant com sigui possible. La relació amb la Història creix sense transformar-se: per conèixer millor el seu “adversari” i no confondre's ni caure en la temptació de la facilitat. El seu teatre no és històric. Ni històric, ni documental. Incendis s'instal•la totalment en la ficció. Però quin és el camí que segueix la Història? Per què les paraules “fossa humana” i “consol” apareixen a la intersecció entre història i Història? Per què preguntar-se sobre la Història és, també, preguntar-se per la poesia?


Nawal diu:
Ara, cal  tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara, cal reconstruir la història.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…