Ves al contingut principal

Tocar el cel (Ovidi Montllor)

Dijous 8 d'octubre els companys d'#AsSocPerla i de l'Associació d'Amics del Teatre Lliure van organitzar un homenatge a Ovidi Montllor, que ja fa vint anys que està de vacances. Va ser una nit molt especial, es va fer màgia al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Volem agraïr a tots els que ho van fer possible. 

Des de llavors, amics de l'Assocació ens han fet arribar bonics textos sobre aquell vespre. Us deixem un breu poema de Pere Riera i una reflexió d'Anna Folch.


A Joan Valls
A Alcoi, durant molts anys, cada dia,
del carrer del Carme, n'eixia poesia.
La portava Joan Valls de la mà,
davall del braç o dins la butxaca...
Amb ella els carrers guarnia.
El cor dels homes lluïa,
els acostava als déus i els feia companyia.
Durant molts anys, cada dia...
Ovidi Montllor 


A Ovidi Montllor
... i ahir, només per una nit,
de la Biblioteca, en va eixir amor,
el portà els espectadors de la mà,
amb nervis, il·lusió, sentiment...
La sala gòtica va sentir les veus i els cants,
l'emoció va omplir els cors,
ens acostà als déus i ens feu companyia.
Ahir, només per una nit...
Pere Riera



La Isabel-Clara Simó va confessar que un vespre en sortir d’un homenatge a l’Ovidi, aquest  li havia dit: “avui he tocat el cel”. I això és el que ens va passar als socis-espectadors, el dijous dia 8 d’octubre, a la Biblioteca de Catalunya.  Vam tocatr el cel!

Tot ben senzill i ben alegre! I així és com es va desenvolupar l’homenatge, que l’AsSocPerla i l’Associació d’espectadors del teatre Lliure, amb la col·laboració de La Perla 29, van fer a l’Ovidi Montllor.

El vals Homenatge a Teresa, en la veu càlida i tendre de Joan Garriga acompanyat a la guitarra per en Marc Serra, va iniciar l’acte. La sala es va omplir de dolçor, però no de dolçor empalagosa, no, ans al contrari, de la dolçor que punxa i pessiga l’estòmac i t’avisa que et preparis perquè la nit serà intensa i emotiva. Tot ben senzill i ben alegre.

I a continuació les veus dels socis recitant Papasseit, Estallés, Espriu, Segarra... ens van fer tremolar la carn. De totes les activitats professionals que l’Ovidi va conrear, per a mi, la més rexidia va ser la de repsoda. Ningú com ell va treballar els nostres poetes i ens els va oferir amb la seva veu greu i regollosa, veu que va quedar ferida per la maligna malaltia. Tot ben senzill i ben alegre.

I, apa, a la saleta de casa, tots asseguts còmodes i relaxats per compartir la conversa dels dos amics alcoians, la Isabel-Clara Simó i en Pep Cartés, glossant la vida de l’Ovidi. Tereseta la loca; el Bobo; la vida dels xiquets de postguerra a Alcoi; el teatre, el cinema, la nova cançó... El dolor de la separació, la frustració pel poc reconeixament dels seus coetanis, la il·lusió de l’èxit, l’enteresa i la dignitat davant del càncer... Fins a preparar les maletes per a marxar de vacances. Tot ben senzill i ben alegre.

I així, enllaçant un guió perfectament estructurat i dirigt amb subtilesa per Ferran Utzet, vam arribar al final de festa: les cançons. Les cançons en veus del poble, com a l’Ovidi li agradava. Quatre cantants potens i entrenyables. No hi va haver Fera ferotge, no tocava, tot era massa íntim i delicat, la reivindicació la duiem tots a l’ànima.  Tot ben senzill i ben alegre.

Gràcies, amics Perla. Gràcies, amics Lliure. El vostre esforç i entrega ens va fer tocar el cel on l’Ovidi continua de vacances.

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…