Ves al contingut principal

Tocar el cel (Ovidi Montllor)

Dijous 8 d'octubre els companys d'#AsSocPerla i de l'Associació d'Amics del Teatre Lliure van organitzar un homenatge a Ovidi Montllor, que ja fa vint anys que està de vacances. Va ser una nit molt especial, es va fer màgia al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Volem agraïr a tots els que ho van fer possible. 

Des de llavors, amics de l'Assocació ens han fet arribar bonics textos sobre aquell vespre. Us deixem un breu poema de Pere Riera i una reflexió d'Anna Folch.


A Joan Valls
A Alcoi, durant molts anys, cada dia,
del carrer del Carme, n'eixia poesia.
La portava Joan Valls de la mà,
davall del braç o dins la butxaca...
Amb ella els carrers guarnia.
El cor dels homes lluïa,
els acostava als déus i els feia companyia.
Durant molts anys, cada dia...
Ovidi Montllor 


A Ovidi Montllor
... i ahir, només per una nit,
de la Biblioteca, en va eixir amor,
el portà els espectadors de la mà,
amb nervis, il·lusió, sentiment...
La sala gòtica va sentir les veus i els cants,
l'emoció va omplir els cors,
ens acostà als déus i ens feu companyia.
Ahir, només per una nit...
Pere Riera



La Isabel-Clara Simó va confessar que un vespre en sortir d’un homenatge a l’Ovidi, aquest  li havia dit: “avui he tocat el cel”. I això és el que ens va passar als socis-espectadors, el dijous dia 8 d’octubre, a la Biblioteca de Catalunya.  Vam tocatr el cel!

Tot ben senzill i ben alegre! I així és com es va desenvolupar l’homenatge, que l’AsSocPerla i l’Associació d’espectadors del teatre Lliure, amb la col·laboració de La Perla 29, van fer a l’Ovidi Montllor.

El vals Homenatge a Teresa, en la veu càlida i tendre de Joan Garriga acompanyat a la guitarra per en Marc Serra, va iniciar l’acte. La sala es va omplir de dolçor, però no de dolçor empalagosa, no, ans al contrari, de la dolçor que punxa i pessiga l’estòmac i t’avisa que et preparis perquè la nit serà intensa i emotiva. Tot ben senzill i ben alegre.

I a continuació les veus dels socis recitant Papasseit, Estallés, Espriu, Segarra... ens van fer tremolar la carn. De totes les activitats professionals que l’Ovidi va conrear, per a mi, la més rexidia va ser la de repsoda. Ningú com ell va treballar els nostres poetes i ens els va oferir amb la seva veu greu i regollosa, veu que va quedar ferida per la maligna malaltia. Tot ben senzill i ben alegre.

I, apa, a la saleta de casa, tots asseguts còmodes i relaxats per compartir la conversa dels dos amics alcoians, la Isabel-Clara Simó i en Pep Cartés, glossant la vida de l’Ovidi. Tereseta la loca; el Bobo; la vida dels xiquets de postguerra a Alcoi; el teatre, el cinema, la nova cançó... El dolor de la separació, la frustració pel poc reconeixament dels seus coetanis, la il·lusió de l’èxit, l’enteresa i la dignitat davant del càncer... Fins a preparar les maletes per a marxar de vacances. Tot ben senzill i ben alegre.

I així, enllaçant un guió perfectament estructurat i dirigt amb subtilesa per Ferran Utzet, vam arribar al final de festa: les cançons. Les cançons en veus del poble, com a l’Ovidi li agradava. Quatre cantants potens i entrenyables. No hi va haver Fera ferotge, no tocava, tot era massa íntim i delicat, la reivindicació la duiem tots a l’ànima.  Tot ben senzill i ben alegre.

Gràcies, amics Perla. Gràcies, amics Lliure. El vostre esforç i entrega ens va fer tocar el cel on l’Ovidi continua de vacances.

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…