Dijous 8 d'octubre els companys d'#AsSocPerla i de l'Associació d'Amics del Teatre Lliure van organitzar un homenatge a Ovidi Montllor, que ja fa vint anys que està de vacances. Va ser una nit molt especial, es va fer màgia al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Volem agraïr a tots els que ho van fer possible.
Des de llavors, amics de l'Assocació ens han fet arribar bonics textos sobre aquell vespre. Us deixem un breu poema de Pere Riera i una reflexió d'Anna Folch.
A Joan Valls
A Alcoi, durant molts anys, cada dia,
del carrer del Carme, n'eixia poesia.
La portava Joan Valls de la mà,
davall del braç o dins la butxaca...
Amb ella els carrers guarnia.
El cor dels homes lluïa,
els acostava als déus i els feia companyia.
Durant molts anys, cada dia...
Ovidi Montllor
A Ovidi Montllor
... i ahir, només per una nit,
de la Biblioteca, en va eixir amor,
el portà els espectadors de la mà,
amb nervis, il·lusió, sentiment...
La sala gòtica va sentir les veus i els cants,
l'emoció va omplir els cors,
ens acostà als déus i ens feu companyia.
Ahir, només per una nit...
Pere Riera
La Isabel-Clara Simó va confessar que un vespre en sortir d’un homenatge a l’Ovidi, aquest li havia dit: “avui he tocat el cel”. I això és el que ens va passar als socis-espectadors, el dijous dia 8 d’octubre, a la Biblioteca de Catalunya. Vam tocatr el cel!
Tot ben senzill i ben alegre! I així és com es va desenvolupar l’homenatge, que l’AsSocPerla i l’Associació d’espectadors del teatre Lliure, amb la col·laboració de La Perla 29, van fer a l’Ovidi Montllor.
El vals Homenatge a Teresa, en la veu càlida i tendre de Joan Garriga acompanyat a la guitarra per en Marc Serra, va iniciar l’acte. La sala es va omplir de dolçor, però no de dolçor empalagosa, no, ans al contrari, de la dolçor que punxa i pessiga l’estòmac i t’avisa que et preparis perquè la nit serà intensa i emotiva. Tot ben senzill i ben alegre.
I a continuació les veus dels socis recitant Papasseit, Estallés, Espriu, Segarra... ens van fer tremolar la carn. De totes les activitats professionals que l’Ovidi va conrear, per a mi, la més rexidia va ser la de repsoda. Ningú com ell va treballar els nostres poetes i ens els va oferir amb la seva veu greu i regollosa, veu que va quedar ferida per la maligna malaltia. Tot ben senzill i ben alegre.
I, apa, a la saleta de casa, tots asseguts còmodes i relaxats per compartir la conversa dels dos amics alcoians, la Isabel-Clara Simó i en Pep Cartés, glossant la vida de l’Ovidi. Tereseta la loca; el Bobo; la vida dels xiquets de postguerra a Alcoi; el teatre, el cinema, la nova cançó... El dolor de la separació, la frustració pel poc reconeixament dels seus coetanis, la il·lusió de l’èxit, l’enteresa i la dignitat davant del càncer... Fins a preparar les maletes per a marxar de vacances. Tot ben senzill i ben alegre.
I així, enllaçant un guió perfectament estructurat i dirigt amb subtilesa per Ferran Utzet, vam arribar al final de festa: les cançons. Les cançons en veus del poble, com a l’Ovidi li agradava. Quatre cantants potens i entrenyables. No hi va haver Fera ferotge, no tocava, tot era massa íntim i delicat, la reivindicació la duiem tots a l’ànima. Tot ben senzill i ben alegre.
Gràcies, amics Perla. Gràcies, amics Lliure. El vostre esforç i entrega ens va fer tocar el cel on l’Ovidi continua de vacances.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada