Ves al contingut principal

Prendre la #sortida29

És setembre i comença un nou any; tothom sap que, en el fons, els anys comencen al mes de setembre i no al gener. És ara quan hi ha ganes de començar, ara quan hi ha els retrobaments vertaders, ara quan tothom s’organitza l’agenda dels propers mesos intentant aprofitar totes les hores en què no estaran davant l’ordinador de l’oficina.

Almenys, per part meva és així. I una vegada més començo, em retrobo i tinc ganes d’escapar-me una mica d’aquest dia a dia. I recordo quan, tornant cap a casa, al Raval, passava per l’edifici de la Biblioteca de Catalunya, ple d’història, paraules i també teatre, i imaginava què passaria aquella temporada entre aquelles parets, amb ganes de saber quins personatges coneixeria, com m’emocionaria escoltant noves aventures, com posaria a lloc els meus sentiments durant els aplaudiments d’agraïment i amb qui em prendria una copa després de dues hores intenses d’espectacle, recordant l’estona en què havia format part d’aquest gran vincle que crea el teatre, sabent que podria ser el meu ofici.

Ja fa gairebé deu anys d’aquella Antígona que va entrar amb força en aquest espai de sorra i pedra, arrelant-hi La Perla 29 i les seves produccions; en fa uns quants menys que jo vaig descobrir-lo. Però un altre any tot torna a començar, i un dia més, una noia que va cap a casa s’atura a la porta de la Biblioteca de Catalunya, aquest cop sabent què hi està passant. Entro i veig l’Oriol assajant, sempre amb el suport del Marc i el Guillem. A les oficines, la Gina, l’Anna, la Blanca, i també la Bet, el Juli, la Sílvia i la Irene posen la força i les ganes per tirar endavant el que veureu a l’escenari. I jo m’assec al meu ordinador, i l’Oriol diu “Júlia! Mira si a l’arxiu trobes...” i m’hi acosto, i busco, i escric, i visc aquest dia a dia de treball sense renunciar a l’aventura que m’ha portat aquí. I torna a ser setembre, i d’alguna manera continuo vivint amb emoció aquest moment d’inici. Un petit abisme, un petit nus a la boca de l’estómac que apareix quan t’acostes al final d’un llibre, d’un espectacle o d’un text que t’entreté abans de saber què s’hi cou a La Perla 29, i que ens manté vius.

L'equip de La Perla 29

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…