Ves al contingut principal

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?”

Sofia Loren, Anna Lizaran, i ara Clara Segura. Tres grans actrius que han donat vida a l'Antonietta, aquesta dona atrapada com un ocell en una gàbia però que, en un dia molt especial, permet que la seva vida canviï, ni que sigui per unes hores. L'Antonietta de la nostra Giornata, Clara Segura, ens parla sobre la seva visió del personatge:

L’abril del 1932, Clara Petacci es creua amb Mussolini que anava conduint el seu Alfa Romeo. Fascinada pel mite del dictador, decideix seguir-lo, apropar-se i presentar-se. “Mai oblidaré aquest instant sublim i meravellós”. A partir d’aquí començarà una llarga i intensa relació amb Il Duce, que la portarà 13 anys més tard a ser assassinada. 
L’Antonietta Tiberi, fascinada també per Mussolini, no és ni de bon tros aquesta dona impulsiva, decidida, i ambiciosa. És una dona atrapada, infeliçment casada, i mare de sis fills. L’antiheroïna. Una dona que no s’ha plantejat mai que la vida pot ser diferent, sigui tant per l’educació que ha rebut, com per les directrius del règim feixista. Que difícil no jutjar-la, amb la perspectiva històrica d’uns fets tan pròxims.. I que bonic i real veure a escena personatges d’una senzillesa aparent i alhora rics en una sensibilitat amagada. Les hores que passarà amb el Gabriele, malgrat el vertigen de sentiments que ell generarà en ella, faran que si més no, per uns instants, pugui obrir els ulls que duia mig tancats per la por. 

“Perdoni, … no em convidaria a un cafè?” (Quina sort que tinc que cada nit me’l demanis, Pablo…)

Ai, que bé que s’està aquí,… Oriol, Màrcia i Perla.
Clara Segura


Fotografia de David Ruano
Fotografia de David Ruano

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…