Passa al contingut principal

“En aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre”, Oriol Broggi

Maria Nunes inclou la frase del títol en un article sobre Una giornata particolare. Un text analític i crític que parla sobre aquesta Giornata que, després de molt de temps desitjant-la, per fi ha arribat al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Us en deixem un fragment; si voleu llegir l'article sencer, ho podeu fer aquí

Com en el bon teatre, l’essencial són els actors i els mots del text. Quant als actors, l’Antonietta i el Gabriele que interpreten Clara Segura i Pablo Derqui ratllen el sublim fins al punt de fer-nos anar oblidant aquella Sophia-Antonietta i aquell Marcello-Gabriele que podem tenir en ment, per anar-nos conquerint i enamorant amb els gests i la riquesa de matisos amb que els recreen, en el sentit literal del terme, sense imitar, i ens els fan propers gràcies a la càlida immediatesa física que el teatre fa possible, per comparació amb el cinema que exerceix un altre tipus de fascinació sobre l’espectador.
El tercer personatge, la portera, interpretat per Màrcia Cisteró sense l’exageració caricaturesca de què peca la portera del film, és circumstancial però important per indicar el context social imperant. De fet, representa tota una massa que segueix cegament unes consignes ideològiques i polítiques  que prometen prosperitat fictícia i un pa tan negre com les camises i les consciències, a un alt preu per a les llibertats i la dignitat. De la seva actitud, com de la de l’Antonietta, amb el seu àlbum de retalls de diari i de frases del Duce, se’n podria concloure, com en la cèlebre frase, que perquè triomfi el mal, n’hi ha prou amb què les persones de bé no facin res.


Pel que fa els mots, Una giornata particolare ens convida a assistir a la fusió dels soliloquis de dues ànimes tristes en un diàleg intens. Els mots són summament importants, però no ho són menys els silencis. La versió de la Giornata que ens ofereix La Perla és plena de silencis. Aquesta és una diferència significativa respecte l’original d’Ettore Scola, on, al llarg de tota la pel·lícula, les proclames eixordadores de la ràdio tapen els silencis i gairebé ni deixen sentir les paraules dels protagonistes. És evident que la intenció d’Scola era la de donar un enorme pes polític al seu film i transmetre físicament una sensació aclaparadora d’opressió. Crec però que un dels molts encerts de la versió de La Perla és precisament la utilització del silenci com un element dramàtic de pes. Els  silencis poden crear per si sols tensió dramàtica, més en aquest cas que són plens d’un significat que impacta l’espectador fins a corprendre’l. Les paraules van fluint lentament a mesura que els personatges van assimilant la perplexitat que els causen les situacions i els fets que es van succeint. Resulten esplèndides les paraules mig dites que la veu comença i que, després de quedar en suspens uns segons, el cos acaba de pronunciar. Com un dolor de part, l’Antonieta deslliura la seva humiliació i les seves frustracions tapades pel davantal de mestressa de casa resignada. Aquest mateix davantal ideològic d’admiració vers el Duce amb què li resulta còmode seguir el corrent i no qüestionar-se res, fins que en Gabriele li qüestiona les seves suposades certeses. És impagable la deliciosa escena de la rumba amb què li mostra la possibilitat de viure a un altre ritme, marcant un altre compàs. Metafòrica com l’escena al terrat entre els llençols que els oculten darrera una tela que només cal alçar per trobar l’altre. Catarsi momentània d’éssers que arrosseguen el dolor de la solitud i la humiliació enmig una jornada molt particular que segueix el seu curs inexorablement.


Fotografia de David Ruano













Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…