Passa al contingut principal

Una imatge i "mil" paraules / Sobre Adiós a la infancia

Als companys de pupitre que improvisaven  les “aventis”, al pati del Col·legi Escoles Pies del carrer Ample, a mig camí dels que jugaven a pilota al pati i dels que, ja en aquell temps, només fèiem de públic: “primer ens varen manar el avis, desprès els pares i ara ens manen els néts” Juan Marsé / Sentit a TV 

---

Si freqüentes prou el barri de Gracia de Barcelona podria ser que et trobessis amb en Joan Marsé pel carrer o, com a mi mateix m’ha passat, a la Taberna Restaurant CASA PEPE, del carrer Verdi, o a una  inauguració com ara la de la Biblioteca del barri del Carmel que porta el nom del nostre escriptor. Ell sempre ha estat aquí, gaire be sempre,  com a notari d’un temps i d’un país.

Anit mateix, quan vaig arribar al teatre, força abans de l’hora, tot i que no era dia d’estrena ja  me’l vaig trobar amb  Oriol Broggi i Joan Pau Miró artífexs de l’obra, al mig d’una tertúlia amb els seus lectors, al restaurantet de l’entranyable Lliure de Gracia. Precisament l’antiga seu  de la “Cooperativa La Lleialtat”, on ell anava els dies que hi havia ball  i  on més aviat  passava el temps fumant al balcó. En aquest entorn precís és que es representa  aquest dies "Adiós a la infancia, una aventi de Marsé". 

A l’entrar el públic a la sala, el galàctic Sisa ja els esperava dalt de l’escenari amb perruquí, un vestit llampant  i una petita orquestra, tot al més pur estil de les “Festes de Gràcia” dels anys 50, cantant peces com ara Rascayú (Cuando Mueras Que Haras Tú ) de Bonet de San Pedro. Va començar la nit de “la nostàlgia”.

Els actors, creïbles sempre, canviaven de papers i vestuaris constantment, el espectadors d’una certa edat reconeixíem en els tipus que apareixien, gent que varem conèixer: l’alcalde del barri, el policia fatxa, l’improvisador d’aventis, els homes i  dones víctimes de la  guerra i de la postguerra, el amagats de "la llei", les "pajilleres" del cine i els molt singulars Capitans Blay. 

Comprenc molt bé que, segons he sentit a dir, en Juan Marsé s’emocionés el dia de l’estrena. Ell, com succeeix ben bé sempre als escriptors, queden decebuts per les adaptacions de les seves obres al cinema, però aquest no era el cas. 

Penso que el cinema tracta de copiar l’obra i, encara pitjor, adaptar-la lliurement i això no és pas possible. A més a més deix al “cine-espectador” inhabilitat per afrontar lliurement la posterior lectura del llibre, ja que resta envaït per milers de imatges.

En aquest cas, el que s’ha fet, ha estat aprofundir l’essència i donar fragments de l’obra fent entrar i sortir, harmònicament, personatges que recuperant el món creatiu d’aquell Marsé que llavors  de 15 anys del barri de La Salut de Barcelona que, sense cap fàcil oportunitat per a poder estudiar, va fer d’aprenent de joier i va perdre part d’un dit treballant en aquell ofici. Un altre escriptor, en situacions totalment diferents,"la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros".  va perdre part d’un braç. Juan Marsé va tenir ocasió de retrobar-se amb el "Manco de Lepanto" amb ocasió de rebre el "Premio Cervantes 2008". *

Asseguts al Lliure hem recordat els herois i les heroïnes, la memòria històrica que acompanya als nostres "supervivents de Granja d’Orwell ressuscitats": 

El "ligue" impossible  de la Teresa i el "Pijoaparte", (apartat). La noia malalta de "El Embrujo de Shangay" i la que deambula pels voltants de Ronda del Ginardó amb el poli al darrera, Java, Palau, Marc, Aurora, Susana, la señora Mir, La Pel-roja, l’inspector Galván, el senyoret Conrado,  L’amant Bilingüe (sempre disfressat) ... i "Los Fantasmas del Roxy que no descansan en paz". 

Al final un teatre, totalment  ple, va aplaudir una i una altra vegada.

Vaig tenir la sensació que ens aplaudíem els uns als altres, que aplaudíem tot i a tots. El passat el present i el futur, tan incert... .

Parafrasejant matusserament, i amb perdó d’en Marsé: persistim a la recerca de quelcom que ha de tenir a veure, per sobre de qualsevol altra finalitat, en alguna forma de bellesa.

El setè cel, amic Sisa?

---
*
DISCURS DE JUAN MARSÉ AL LLIURAMENT DEL PREMIO CERVANTES 2008  (SELECCIÓ D’ALGUNS FRAGMENTS) 

- Un fastidioso colegio en el que no me enseñaron nada, salvo cantar el Cara al sol y rezar el rosario todos los días.
- Soy un catalán que escribe en lengua castellana.
- La dualidad cultural y lingüística de Cataluña, que tanto preocupa, y que en mi opinión nos enriquece a todos, yo la he vivido desde que tengo uso de razón, en la calle y en mi propia casa, con la familia y con los amigos, y la sigo viviendo.

"…Hay una memoria compartida, que no debería arrogarse   nadie, una memoria que fue durante años sojuzgada, esquilmada y manipulada. El lenguaje oficial había suplantado al lenguaje real. En la calle y en los papeles las palabras vivían bajo sospecha, muchas cosas parecían no tener nombre, porque nadie jamás se atrevía a nombrarlas, otras se habían vuelto decididamente equívocas y apenas podía uno reconocerlas. Las palabras acudían medrosas, emboscadas, traicionando el sentido al que se debían. Afectadas por el expolio y el descrédito, sometidas a la censura y al escarmiento, o destinadas a la impostura, de pronto perdían su referente, enmascaraban su verdadero sentido y cambiaban de significado. Entre las pomposas palabras que entonces nos caían desde los balcones y despachos oficiales, desde el cuartel y desde el púlpito, entre esas palabras fraudulentas y las palabras que la gente intercambiaba en la calle, en el trabajo y en casa -palabras de familia gastadas tibiamente, según testimonio del poeta-, había un abismo."


Francesc Fernández
francesc.fernandez@ono.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els dimecres compra nespres!!

Reprenem, amb calma... la secció d'"Els dimecres compra nespres" i les recomanacions de cançons a càrrec de l'Oriol.  Avui us proposem escoltar aquesta cançó de Bob Dylan que canta amb Jhonny Cash, si ho recordeu la vam usar per l'espectacle de "Tonio, el poeta", el resultat del taller que vam presentar a la a Biblioteca de Catalunya ara ja quasi fa un any...  Tota vostra! Salut!!

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres...  Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla:  ─¿I Federico? ─En el teatro. ─¿Con La Barraca? ─No, abajo en la Biblioteca! Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29. L’espai El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol

Els dimecres compra nespres!!

Hola família de perles.  Avui, és obligat, anar a parar a Bach.  Potser alguns anireu aquest vespre als temples pertinents a escoltar La Passió en directe. Els altres ho podem fer des de La Revistilla de La Perla 29. Estem assajant Cyrano de Bergerac  aquests dies, i al final, al cinquè acte, al jardí de l'Abadia on Cyrano va a morir estem mirant de posar aquesta música de fons.  A mi em porta a algun lloc grandiós, i alhora em trasllada a quan era petit i sentia això al menjar de casa, no entenia ben bé tot el que feia sentir aquesta música però em semblava que era important.   Bona Setmana Santa a tothom. I si no és tan Santa, tampoc passa res. En tot cas bona setmana. Oriol Broggi