Ves al contingut principal

Una imatge i "mil" paraules / Sobre Adiós a la infancia

Als companys de pupitre que improvisaven  les “aventis”, al pati del Col·legi Escoles Pies del carrer Ample, a mig camí dels que jugaven a pilota al pati i dels que, ja en aquell temps, només fèiem de públic: “primer ens varen manar el avis, desprès els pares i ara ens manen els néts” Juan Marsé / Sentit a TV 

---

Si freqüentes prou el barri de Gracia de Barcelona podria ser que et trobessis amb en Joan Marsé pel carrer o, com a mi mateix m’ha passat, a la Taberna Restaurant CASA PEPE, del carrer Verdi, o a una  inauguració com ara la de la Biblioteca del barri del Carmel que porta el nom del nostre escriptor. Ell sempre ha estat aquí, gaire be sempre,  com a notari d’un temps i d’un país.

Anit mateix, quan vaig arribar al teatre, força abans de l’hora, tot i que no era dia d’estrena ja  me’l vaig trobar amb  Oriol Broggi i Joan Pau Miró artífexs de l’obra, al mig d’una tertúlia amb els seus lectors, al restaurantet de l’entranyable Lliure de Gracia. Precisament l’antiga seu  de la “Cooperativa La Lleialtat”, on ell anava els dies que hi havia ball  i  on més aviat  passava el temps fumant al balcó. En aquest entorn precís és que es representa  aquest dies "Adiós a la infancia, una aventi de Marsé". 

A l’entrar el públic a la sala, el galàctic Sisa ja els esperava dalt de l’escenari amb perruquí, un vestit llampant  i una petita orquestra, tot al més pur estil de les “Festes de Gràcia” dels anys 50, cantant peces com ara Rascayú (Cuando Mueras Que Haras Tú ) de Bonet de San Pedro. Va començar la nit de “la nostàlgia”.

Els actors, creïbles sempre, canviaven de papers i vestuaris constantment, el espectadors d’una certa edat reconeixíem en els tipus que apareixien, gent que varem conèixer: l’alcalde del barri, el policia fatxa, l’improvisador d’aventis, els homes i  dones víctimes de la  guerra i de la postguerra, el amagats de "la llei", les "pajilleres" del cine i els molt singulars Capitans Blay. 

Comprenc molt bé que, segons he sentit a dir, en Juan Marsé s’emocionés el dia de l’estrena. Ell, com succeeix ben bé sempre als escriptors, queden decebuts per les adaptacions de les seves obres al cinema, però aquest no era el cas. 

Penso que el cinema tracta de copiar l’obra i, encara pitjor, adaptar-la lliurement i això no és pas possible. A més a més deix al “cine-espectador” inhabilitat per afrontar lliurement la posterior lectura del llibre, ja que resta envaït per milers de imatges.

En aquest cas, el que s’ha fet, ha estat aprofundir l’essència i donar fragments de l’obra fent entrar i sortir, harmònicament, personatges que recuperant el món creatiu d’aquell Marsé que llavors  de 15 anys del barri de La Salut de Barcelona que, sense cap fàcil oportunitat per a poder estudiar, va fer d’aprenent de joier i va perdre part d’un dit treballant en aquell ofici. Un altre escriptor, en situacions totalment diferents,"la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros".  va perdre part d’un braç. Juan Marsé va tenir ocasió de retrobar-se amb el "Manco de Lepanto" amb ocasió de rebre el "Premio Cervantes 2008". *

Asseguts al Lliure hem recordat els herois i les heroïnes, la memòria històrica que acompanya als nostres "supervivents de Granja d’Orwell ressuscitats": 

El "ligue" impossible  de la Teresa i el "Pijoaparte", (apartat). La noia malalta de "El Embrujo de Shangay" i la que deambula pels voltants de Ronda del Ginardó amb el poli al darrera, Java, Palau, Marc, Aurora, Susana, la señora Mir, La Pel-roja, l’inspector Galván, el senyoret Conrado,  L’amant Bilingüe (sempre disfressat) ... i "Los Fantasmas del Roxy que no descansan en paz". 

Al final un teatre, totalment  ple, va aplaudir una i una altra vegada.

Vaig tenir la sensació que ens aplaudíem els uns als altres, que aplaudíem tot i a tots. El passat el present i el futur, tan incert... .

Parafrasejant matusserament, i amb perdó d’en Marsé: persistim a la recerca de quelcom que ha de tenir a veure, per sobre de qualsevol altra finalitat, en alguna forma de bellesa.

El setè cel, amic Sisa?

---
*
DISCURS DE JUAN MARSÉ AL LLIURAMENT DEL PREMIO CERVANTES 2008  (SELECCIÓ D’ALGUNS FRAGMENTS) 

- Un fastidioso colegio en el que no me enseñaron nada, salvo cantar el Cara al sol y rezar el rosario todos los días.
- Soy un catalán que escribe en lengua castellana.
- La dualidad cultural y lingüística de Cataluña, que tanto preocupa, y que en mi opinión nos enriquece a todos, yo la he vivido desde que tengo uso de razón, en la calle y en mi propia casa, con la familia y con los amigos, y la sigo viviendo.

"…Hay una memoria compartida, que no debería arrogarse   nadie, una memoria que fue durante años sojuzgada, esquilmada y manipulada. El lenguaje oficial había suplantado al lenguaje real. En la calle y en los papeles las palabras vivían bajo sospecha, muchas cosas parecían no tener nombre, porque nadie jamás se atrevía a nombrarlas, otras se habían vuelto decididamente equívocas y apenas podía uno reconocerlas. Las palabras acudían medrosas, emboscadas, traicionando el sentido al que se debían. Afectadas por el expolio y el descrédito, sometidas a la censura y al escarmiento, o destinadas a la impostura, de pronto perdían su referente, enmascaraban su verdadero sentido y cambiaban de significado. Entre las pomposas palabras que entonces nos caían desde los balcones y despachos oficiales, desde el cuartel y desde el púlpito, entre esas palabras fraudulentas y las palabras que la gente intercambiaba en la calle, en el trabajo y en casa -palabras de familia gastadas tibiamente, según testimonio del poeta-, había un abismo."


Francesc Fernández
francesc.fernandez@ono.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…