Ves al contingut principal

Una imatge i "mil" paraules / Sobre Adiós a la infancia

Als companys de pupitre que improvisaven  les “aventis”, al pati del Col·legi Escoles Pies del carrer Ample, a mig camí dels que jugaven a pilota al pati i dels que, ja en aquell temps, només fèiem de públic: “primer ens varen manar el avis, desprès els pares i ara ens manen els néts” Juan Marsé / Sentit a TV 

---

Si freqüentes prou el barri de Gracia de Barcelona podria ser que et trobessis amb en Joan Marsé pel carrer o, com a mi mateix m’ha passat, a la Taberna Restaurant CASA PEPE, del carrer Verdi, o a una  inauguració com ara la de la Biblioteca del barri del Carmel que porta el nom del nostre escriptor. Ell sempre ha estat aquí, gaire be sempre,  com a notari d’un temps i d’un país.

Anit mateix, quan vaig arribar al teatre, força abans de l’hora, tot i que no era dia d’estrena ja  me’l vaig trobar amb  Oriol Broggi i Joan Pau Miró artífexs de l’obra, al mig d’una tertúlia amb els seus lectors, al restaurantet de l’entranyable Lliure de Gracia. Precisament l’antiga seu  de la “Cooperativa La Lleialtat”, on ell anava els dies que hi havia ball  i  on més aviat  passava el temps fumant al balcó. En aquest entorn precís és que es representa  aquest dies "Adiós a la infancia, una aventi de Marsé". 

A l’entrar el públic a la sala, el galàctic Sisa ja els esperava dalt de l’escenari amb perruquí, un vestit llampant  i una petita orquestra, tot al més pur estil de les “Festes de Gràcia” dels anys 50, cantant peces com ara Rascayú (Cuando Mueras Que Haras Tú ) de Bonet de San Pedro. Va començar la nit de “la nostàlgia”.

Els actors, creïbles sempre, canviaven de papers i vestuaris constantment, el espectadors d’una certa edat reconeixíem en els tipus que apareixien, gent que varem conèixer: l’alcalde del barri, el policia fatxa, l’improvisador d’aventis, els homes i  dones víctimes de la  guerra i de la postguerra, el amagats de "la llei", les "pajilleres" del cine i els molt singulars Capitans Blay. 

Comprenc molt bé que, segons he sentit a dir, en Juan Marsé s’emocionés el dia de l’estrena. Ell, com succeeix ben bé sempre als escriptors, queden decebuts per les adaptacions de les seves obres al cinema, però aquest no era el cas. 

Penso que el cinema tracta de copiar l’obra i, encara pitjor, adaptar-la lliurement i això no és pas possible. A més a més deix al “cine-espectador” inhabilitat per afrontar lliurement la posterior lectura del llibre, ja que resta envaït per milers de imatges.

En aquest cas, el que s’ha fet, ha estat aprofundir l’essència i donar fragments de l’obra fent entrar i sortir, harmònicament, personatges que recuperant el món creatiu d’aquell Marsé que llavors  de 15 anys del barri de La Salut de Barcelona que, sense cap fàcil oportunitat per a poder estudiar, va fer d’aprenent de joier i va perdre part d’un dit treballant en aquell ofici. Un altre escriptor, en situacions totalment diferents,"la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros".  va perdre part d’un braç. Juan Marsé va tenir ocasió de retrobar-se amb el "Manco de Lepanto" amb ocasió de rebre el "Premio Cervantes 2008". *

Asseguts al Lliure hem recordat els herois i les heroïnes, la memòria històrica que acompanya als nostres "supervivents de Granja d’Orwell ressuscitats": 

El "ligue" impossible  de la Teresa i el "Pijoaparte", (apartat). La noia malalta de "El Embrujo de Shangay" i la que deambula pels voltants de Ronda del Ginardó amb el poli al darrera, Java, Palau, Marc, Aurora, Susana, la señora Mir, La Pel-roja, l’inspector Galván, el senyoret Conrado,  L’amant Bilingüe (sempre disfressat) ... i "Los Fantasmas del Roxy que no descansan en paz". 

Al final un teatre, totalment  ple, va aplaudir una i una altra vegada.

Vaig tenir la sensació que ens aplaudíem els uns als altres, que aplaudíem tot i a tots. El passat el present i el futur, tan incert... .

Parafrasejant matusserament, i amb perdó d’en Marsé: persistim a la recerca de quelcom que ha de tenir a veure, per sobre de qualsevol altra finalitat, en alguna forma de bellesa.

El setè cel, amic Sisa?

---
*
DISCURS DE JUAN MARSÉ AL LLIURAMENT DEL PREMIO CERVANTES 2008  (SELECCIÓ D’ALGUNS FRAGMENTS) 

- Un fastidioso colegio en el que no me enseñaron nada, salvo cantar el Cara al sol y rezar el rosario todos los días.
- Soy un catalán que escribe en lengua castellana.
- La dualidad cultural y lingüística de Cataluña, que tanto preocupa, y que en mi opinión nos enriquece a todos, yo la he vivido desde que tengo uso de razón, en la calle y en mi propia casa, con la familia y con los amigos, y la sigo viviendo.

"…Hay una memoria compartida, que no debería arrogarse   nadie, una memoria que fue durante años sojuzgada, esquilmada y manipulada. El lenguaje oficial había suplantado al lenguaje real. En la calle y en los papeles las palabras vivían bajo sospecha, muchas cosas parecían no tener nombre, porque nadie jamás se atrevía a nombrarlas, otras se habían vuelto decididamente equívocas y apenas podía uno reconocerlas. Las palabras acudían medrosas, emboscadas, traicionando el sentido al que se debían. Afectadas por el expolio y el descrédito, sometidas a la censura y al escarmiento, o destinadas a la impostura, de pronto perdían su referente, enmascaraban su verdadero sentido y cambiaban de significado. Entre las pomposas palabras que entonces nos caían desde los balcones y despachos oficiales, desde el cuartel y desde el púlpito, entre esas palabras fraudulentas y las palabras que la gente intercambiaba en la calle, en el trabajo y en casa -palabras de familia gastadas tibiamente, según testimonio del poeta-, había un abismo."


Francesc Fernández
francesc.fernandez@ono.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…