dilluns, 3 de febrer de 2014

#AsSocPerla / Clavada a la cadira - Translations de Brian Friel

Vaig anar a veure l’obra de La Perla 29, Translations (traduccions), a la Biblioteca de Catalunya. Hi anava— pel què havia llegit—, amb la idea que viuria una reflexió a l’entorn de la llengua i la cultura gaèlica en ser sotmesa per l’imperi britànic. Mediatitzada com estic pel moment que vivim els catalans, pel que fa a la nostra llengua i cultura, què millor que seure entremig de públic disposada a veure què em deien des d’un altre país per sentir-me consolada, que no conformada! Cognició i sentits a punt! I res no em va decebre; al contrari, des de la primera escena em vaig quedar clavada a la cadira, atenta i commoguda pel què passava a l’escenari.

La primera escena, quan la Sara, muda, aconsegueix— per mitjà del bon fer del mestre jove—, pronunciar el seu nom i cognom, i d’on és, ho fa amb un crit: Em dic Sara i sóc de Donegal! És la manifestació més clara que la llengua ens dóna identitat. Som qui som i podem interpretar la realitat quan dominen el llenguatge. Destruir-lo, canviar-lo, transformar-lo és la manera més subtil d’eliminar un poble. Així els va anar a Irlanda i per això lluitem nosaltres, els catalans, perquè no ens passi.














Fotografia: Bito Cels 

Ara bé, la meva reflexió seria molt pobra si em quedés només amb aquest tema. El gran tema de l’obra. Però és que a Translations hi ha molts més temes subjacents i que donen molt de si per pensar-hi. Per això és una obra densa, difícil, i tràgica. Per això l’espectador es queda clavat a la cadira. 

Engrunant l’obra, hi ha la reflexió sobre el paper del traductor, que com un déu pot manipular la informació; hi ha l’enrocament en la tradició que no permet aixecar el vol; hi ha la confrontació familiar entre el passat-present-i-futur; hi ha el nouvingut, que tot i ser l’enemic, troba el seu lloc per viure i s’hi vol integrar: hi ha la perversió del colonitzador que prefereix fer guaret de tot abans que dialogar. I finalment el llenguatge del cos, quan l’amor t’atrapa, i no tens paraules.

Tots aquests elements, i més, en Ferran Utzet ens els ofereix amb un elenc d’actors magnífics; no en destaco cap perquè tots estan a l’alçada de l’obra. Actors i actrius estimen el seu personatge i el mimen de tal manera que l’espectador se sent identificat en cadascun d’ells. L’ambientació és esplèndida, encaixa en el to tràgic de l’obra. I què dir del cant i la dansa final: un regal. Un regal que ens permet eixamplar l’ànima i marxar cap a casa amb el cor una mica més content.    

Anna Folch Bartrolí 

Sòcia núm. 45  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada