Ves al contingut principal

#AsSocPerla / Tot parlant de Traduccions amb Ferran Utzet, Joan Sellent i Joan Yago




“Les bones traduccions no són neutres, prenen decisions i apunten cap a algun lloc”. Així començava Ferran Utzet la seva presentació dimecres passat a ca La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya, on ens vam trobar per escoltar-lo a ell, director, a Joan Sellent, traductor, i a Joan Yago, dramaturg i adaptador. Tots tres ens van parlar de les “decisions de traducció” que han viscut en primera persona per tal de poder regalar-nos -perquè no és altra cosa que un regal- el nou muntatge de la companyia, “Traduccions / Translations” de Brian Friel.

Una bona traducció ha de capturar la riquesa i els matisos de l’idioma original però ha de saber explotar també la riquesa de la llengua a la qual l’obra és traduïda. I en aquest cas concret, per Utzet era imperatiu comptar amb una bona traducció, ja que l’obra juga amb el llenguatge com a element central.

Joan Sellent ens va explicar com havia rebut l’encàrrec d’Oriol Broggi de traduir el text de Friel que ell sempre havia definit com a “intraduïble” i del que recordava haver vist un muntatge feia anys que li havia fet creure que es parlaven dues llengües diferents a escena.

Sellent[i] va argumentar la seva decisió de mantenir que tots els personatges parlin la mateixa llengua, tot respectant així la decisió de Friel[ii], i que la diferència fos tan sols una convenció - aquesta “màgia tan característica del fet teatral” a la qual també va apuntar Joan Yago. En aquesta proposta doncs, els personatges parlen tots en català, però mentre els soldats anglesos i els irlandesos més cultes parlen un català estàndard, els personatges que representa que només parlen gaèlic ho fan en un català “popular, intemporal i poc identificable amb cap dialecte concret però, amb totes les seves imperfeccions”.

Precisament, el fet que sigui una versió del català poc identificable amb cap dialecte és important per no distreure ni forçar massa la credulitat de l’espectador i fa, segons Yago, que la majoria del públic s’hi senti identificat, vingui d’on vingui. A més, tal i com deia Ferran Utzet, el fet que parlin la mateixa llengua té molta eficàcia i ha estat un experiment molt interessant tant pels actors com pel públic, que ho va descobrint tot pel seu compte.

L’obra original és molt subtil, no és un pamflet i no hi ha bons ni dolents. Representa un fet, un moment; ni condemna ni reivindica. En aquest sentit, Sellent va explicar que l’opció de moure l’obra d’època i lloc no era una opció, ja que hauria suposat una distorsió històrica innecessària. Per tant, quan se’ls va preguntar per la decisió de mantenir els topònims gaèlics i anglesos, tots tres van coincidir a defensar la necessitat de mantenir aquest contrast  -per seguir jugant amb la convenció teatral i trencar la il·lusió de tant en tant- i de reivindicar l’espai real amb la presència del gaèlic a escena.

El debat també va girar entorn a la diversitat dialectal de la llengua. Sellent va apuntar a una pèrdua de riquesa en l’ús del català i va remarcar la diferència entre el català corromput pel castellà (o altres llengües) i el català “popular i imperfecte” que ell fa parlar als seus personatges i que és autèntic i propi de la llengua, que pel fet de no pertànyer a la norma queda etiquetat com a incorrecte i condemnat a la desaparició.

Des del públic, Ivan Benet també va reivindicar la riquesa de la varietat dialectal del català -que massa sovint queda relegada a l’oblit- i la funció del teatre de recuperar aquest “català de fora [de Barcelona]”. Utzet també va defensar la varietat d’accents dels actors i la necessitat de perdre la por a incorporar actors “de fora”.
Una conversa a tres veus que va subratllar la complexitat de la qüestió lingüística i en que va quedar clar que la llengua que parlem diu molt de qui i com som.  

Si en voleu més, veniu el divendres 21 de febrer al col·loqui postfunció amb el director i els actors, us assegurem que valdrà la pena!

Marta López Carabí
Sòcia d'#AsSocPerla


[i] No transcriurem aquí tot el que va explicar Joan Sellent perquè ho podeu llegir explicat per ell mateix a l’article “No aplego res de lo que diuen” publicat a Nuvol.com (http://www.nuvol.com/opinio/no-aplego-re-de-lo-que-diuen/).
[ii] En el text original tots els personatges parlen en anglès, però fan servir dos registres diferents: els soldats anglesos i Hugh, Manus i Owen fan servir un anglès estàndard, mentre que els habitants de Baile Beg fan servir un anglès amb trets molt marcats de la varietat dialectal irlandesa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…