Ves al contingut principal

Translations: Com una fàbula tendra i desesperada
















Fotografies: Bito Cels

Al  teatre de la Biblioteca de Catalunya, La Perla29, ens obre un llibre preciós i entranyable amb dibuixos de tinta sucada en la Irlanda de finals del  segle XVIII, quan la desesperança els portava a emigrar a l’Amèrica del nord.

Amb boira de llunyania, una dolça olor de pobresa i degoters al porxo, un grup humà estira - natural i àgil- una corda de fibres naturals per estendre-hi una terra i una llengua que els enamora i que se’ls fon en les paraules.

A Translations s’hi viuen, hi són, de forma explícita i implícita tots els fils que porten a endinsar-se en el camp immens del significat íntim i col•lectiu de la  llengua amb que s’ha après a viure. És una corda de cànem que es desfila davant nostre i cada fil lliga i condiciona les persones que bracegen enmig per subsistir. La corda, infinita, la pot estirar, alhora cada espectador segons la vivència pròpia, el coneixement i l’interés pel tema.

Com  anell al dit, la presència d’aquesta obra a la cartellera de Catalunya ens agafa en un moment de reflexió i acció entorn de la supervivència cultural i lingüística. Esperem una mostra del que s’ha de fer per sobreviure i contemplem, amb sorpresa, algunes actituds i accions que porten cap al sot, més que no pas cap al vol i, per reacció de defensa, celebrem algunes de les sàvies destreses  socials que la nostra comunitat de llengua i cultura utilitza, amb encert, si comparem el resultat de supervivència del català amb el del galès.

Hi ha autocrítica cap als seus en aquesta obra de l’irlandès Brian Friel. I també compassió i un enyorament fidel i absolut al veritable i íntim nom de les coses.

El final ens reconforta:  hem vist com  no s’ha de procedir i on no ens hem d’encallar  i  per on hem d’anar els que volem  sobreviure. I també ens dol la pràctica desaparició en l’ús del gaèlic a Irlanda.
I al final, Ferran Utzet, que ens sap perplexos, ens recull i ens convida a celebrar aquesta descoberta alliberadora de forma sorpresiva, gratificant. I l’hi agraïm l’empatia, com li vàrem agrair que ens presentés La Presa de McPherson, també amb LaPerla29.

La interpretació creix en equip. Tots són i estimen el seu personatge. El comú denominador és l’encert en mantenir-lo al punt exacte de l’instant, en esfullar i mostrar la capa de ceba de cadascun i la delicadesa amb que la deixen a tocar de la nostra valoració. Hi excel•leixen presències i encontres impactants. Posats a  dir noms  els diria tots. Obriu el programa, llegiu, repasseu, recordeu... escolteu,  mireu endins i ho entendreu.















Fotografies: Bito Cels

Mercè Voltas
Espectadora fidel de La Perla 29 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…