dijous, 7 de juny de 2012

Primeres notes sobre Cyrano

Cyrano de Bergerac és des de fa més de 25 anys un dels referents més intensos del teatre del nostre país.

Jo vaig anar a veure l’obra quan era un nen. La vaig veure dues o tres vegades i després vaig veure-la en vídeo a casa. La veia molt sovint, perquè la història m’agradava.

El muntatge, doncs, de Josep Maria Flotats és una de les raons que a mi em porten cap al teatre. I és un tresor que un pot portar de bon grat dins del cor.
Com és possible que no ens hi hàgim posat abans a fer-lo, altre vegada? Com és possible que haguem deixat passar 27 anys? Segurament la importància i l’empremta de Flotats ha estat massa forta. I ara que ens hem posat a assajar l’obra ho pensem molt. Per què haver esperat tant? És fantàstic assajar aquests grans textos. Per una companyia com La Perla 29, després de fer Incendis, no hi ha res millor que emprendre aquesta gran aventura, amb espases, barrets, amors, odis, enganys, guerra, humor i una immensa dosi d’enginy brillant.
El personatge de Cyrano és tan important que a un l’arrossega des del principi.Cyrano és alt, fort, seductor, àgil, i intel·ligent. Líder, bo, agut, agosarat, valent, lleugerament impertinent i irònic –ofèn, però atrau-. És orgullós, i mai acceptaria vendre’s. És àgil amb l’espasa i amb el vers.Semblaria que no té cap defecte, i per tant és l’home perfecte, aquell a qui totes les dones seguirien sense  preguntar-se res. Cegament. Seria el seductor perfecte, si no fos pel seu gran defecte: un nas massa gran. Tota la seva vàlua queda tocada per aquest defecte físic que centra la seva persona.
La jugada de l’autor és magnífica, perquè el nas és l’exemplificació dels defectes que cadascú de nosaltres té a dins. I és aleshores quan el problema del nas de Cyrano es va enquistant dins del seu esperit, i centra tota la seva existència.
Un cop dins del joc de l’amor Cyrano és la barreja perfecte entre home i dona. Un tiarro fort i extraordinari, que sap seduir realment a la dona que té al costat, amb la paraula, i amb l’actitud. No és com la majoria dels homes, sap parlar i escoltar.
El defecte de Cyrano el fa ser més brillant, però el fa patir desmesuradament. I quan troba a Cristià, jove i guapo, fabriquen una altra jugada intel·ligent que va teixint una trampa per als personatges. El joc tan shakespirià de fer teatre dins del teatre. De suplantar personalitats, arriba a l’espectador de forma clara: si interpretes a un altre creixes amb ell, i t’enredes en uns móns perillosos però preciosos.
L’obra de Cyrano és una meravella per aquest argument tan ben trenat. I també per la frescor del versos, i la manera d’arribar-te a l’ànima. Allò que Cyrano diu a Rosaura és preciós. Els seus versos et fan tremolar. Et posen la pell de gallina dels del primer assaig.
En temps de crisis només s’accepten les obres que són “del tot tremendes”. Només aquelles que et fan vibrar el cos i l’ànima. Que rius mentre plores. Cyrano és una obra de mosqueters, amb baralles, balls, espases, corredisses, guerres, amor, teatre, cançons, traïcions, conspiracions, emoció, mort i més amor. Una obra extraordinària. Una mica cursi, si es vol, però extraordinària.

Oriol Broggi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada