Passa al contingut principal

Primeres notes sobre Cyrano

Cyrano de Bergerac és des de fa més de 25 anys un dels referents més intensos del teatre del nostre país.

Jo vaig anar a veure l’obra quan era un nen. La vaig veure dues o tres vegades i després vaig veure-la en vídeo a casa. La veia molt sovint, perquè la història m’agradava.

El muntatge, doncs, de Josep Maria Flotats és una de les raons que a mi em porten cap al teatre. I és un tresor que un pot portar de bon grat dins del cor.
Com és possible que no ens hi hàgim posat abans a fer-lo, altre vegada? Com és possible que haguem deixat passar 27 anys? Segurament la importància i l’empremta de Flotats ha estat massa forta. I ara que ens hem posat a assajar l’obra ho pensem molt. Per què haver esperat tant? És fantàstic assajar aquests grans textos. Per una companyia com La Perla 29, després de fer Incendis, no hi ha res millor que emprendre aquesta gran aventura, amb espases, barrets, amors, odis, enganys, guerra, humor i una immensa dosi d’enginy brillant.
El personatge de Cyrano és tan important que a un l’arrossega des del principi.Cyrano és alt, fort, seductor, àgil, i intel·ligent. Líder, bo, agut, agosarat, valent, lleugerament impertinent i irònic –ofèn, però atrau-. És orgullós, i mai acceptaria vendre’s. És àgil amb l’espasa i amb el vers.Semblaria que no té cap defecte, i per tant és l’home perfecte, aquell a qui totes les dones seguirien sense  preguntar-se res. Cegament. Seria el seductor perfecte, si no fos pel seu gran defecte: un nas massa gran. Tota la seva vàlua queda tocada per aquest defecte físic que centra la seva persona.
La jugada de l’autor és magnífica, perquè el nas és l’exemplificació dels defectes que cadascú de nosaltres té a dins. I és aleshores quan el problema del nas de Cyrano es va enquistant dins del seu esperit, i centra tota la seva existència.
Un cop dins del joc de l’amor Cyrano és la barreja perfecte entre home i dona. Un tiarro fort i extraordinari, que sap seduir realment a la dona que té al costat, amb la paraula, i amb l’actitud. No és com la majoria dels homes, sap parlar i escoltar.
El defecte de Cyrano el fa ser més brillant, però el fa patir desmesuradament. I quan troba a Cristià, jove i guapo, fabriquen una altra jugada intel·ligent que va teixint una trampa per als personatges. El joc tan shakespirià de fer teatre dins del teatre. De suplantar personalitats, arriba a l’espectador de forma clara: si interpretes a un altre creixes amb ell, i t’enredes en uns móns perillosos però preciosos.
L’obra de Cyrano és una meravella per aquest argument tan ben trenat. I també per la frescor del versos, i la manera d’arribar-te a l’ànima. Allò que Cyrano diu a Rosaura és preciós. Els seus versos et fan tremolar. Et posen la pell de gallina dels del primer assaig.
En temps de crisis només s’accepten les obres que són “del tot tremendes”. Només aquelles que et fan vibrar el cos i l’ànima. Que rius mentre plores. Cyrano és una obra de mosqueters, amb baralles, balls, espases, corredisses, guerres, amor, teatre, cançons, traïcions, conspiracions, emoció, mort i més amor. Una obra extraordinària. Una mica cursi, si es vol, però extraordinària.

Oriol Broggi

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…