Ves al contingut principal

Cyrano, per Mercè Voltas


Mercè Voltas és una espectadora habitual de La Perla 29. Sovint, després de venir a veure algun dels nostres espectacles ens envia un mail amb comentaris i pensaments. Aquesta vegada, després de venir a veure Cyrano, també ho ha fet, i ens ha deixat compartir-ho amb vosaltres. 

---- 

Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand ens captiva des del moment que els primers actors que envaeixen l’escenari - teatre dins el teatre -  el reclamen, com si trobessin  a faltar la veu crítica i l’acció intel·ligent enmig de tot el guirigall pretensiós d’un recital de poesia. El desitgen i el temen, com la societat desitja i tem, alhora, el poeta i l'intel·lectual disposat a immolar-se i a viure en precari per dir la llibertat. I amb Cyrano entra tot això a escena i, per damunt de tot, l’elogi de la paraula i de l’esperit inspirador dels poetes.

El Cyrano que ha fet La Perla ens mostra tota aquesta bellesa amb una certa sornegueria que de fons es riu de tothom, començant per ell mateix i, a més “ho broda”.  La varietat de tons i de matisos de Pere Arquillué en el seu personatge, ens instal·len un somriure d’admiració i, a partir de “l’escena del balcó” se’ns posa un nus a la gola que ens provoca una complicitat immensa perquè ens “treu” de dins les tristors del que no ens ha estat reconegut o no se’ns reconeix.

L’ondulació en la forma de dir el vers està subjecte completament al significat del text i, en aquesta tessitura, els matisos, especialment al final de la frase, són riquíssims i sorprenents. En escoltar Pere Arquillué – magnífic - el vaig relacionar amb la forma de “dir”  de la Sílvia Pérez Cruz que també prioritza el text per damunt de tot i té el grau i el color de veu que li demana cada paraula i cada sentiment.

Tot és àgil en aquest muntatge, i  sincer, molt en les característiques que defineixen el teatre de La Perla: interacció  amb l’espectador a qui es suposa coparticipant o bé es convida a ser-ho: sinceritat, oferiment del goig de la creació i l’entusiasme de comprovar que la qualitat, la riquesa són molt per damunt del que es pot adquirir amb diners.

Els Perles havien d’oferir-nos el seu Cyrano de Bergerac en un temps com aquest, perquè l’obra és  molt a prop de la seva pròpia filosofia i nosaltres, tots, la necessitem.

Mercè Voltas,  dijous 24 de maig


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…