Passa al contingut principal

Història d'una banderola


Volent fer una banderola del nou espectacle que presentem, “Incendis” de Wajdi Mouawad, ens vam trobar que existeix una llei que prohibeix penjar en espai públic imatges que incitin a la violència. La imatge en qüestió representava el conflicte que no fa massa anys va tenir lloc al Líban, de fet és aquest un dels temes que aborda el nostre espectacle. Fins avui no ens havíem trobat mai amb una obra tan elevada i tan propera alhora. Tan poètica i tan política. Un text que ens parla de la pau a través de la literatura i del pensament elevat i que també utilitza pistoles, perquè formen part de la realitat de la qual ens parla.

Refem la banderola però tampoc aquesta vegada no aconseguim el permís perquè s’entén que sota la taca hi ha la pistola i per tant, anem a parar al mateix lloc.

Respectem la llei, només faltaria. I respectem la societat, perquè és la nostra i de la qual formem part. Però alhora és una gran paradoxa la que se’ns planteja. Estem assajant una obra magnífica, i sortim dels assajos amb llàgrimes als ulls, batallant per explicar sense censures emocionals (dels actors, del director) tota l’emoció continguda que amaga cada paraula. Encara consternats sortim al carrer i reübicant-nos en la vida, el teatre, l’assaig, la realitat, ens trobem amb la impossibilitat de poder fer arribar als ciutadans la imatge que resumeix el que estem elaborant. Una pistola és una imatge massa violenta, massa explícita...

És clar, de cop, pensem que de situacions violentes en tenim moltes cada dia al voltant: veure dues persones escridassant-se per telèfon és violent, la fredor d’algunes decisions polítiques i econòmiques, la distància respecte als bancs i les caixes, les empreses que acomiaden de cop a part del seu personal... finalment, la injustícia. La demostració que hi ha decisions i actituds irrespectuoses i que passen per davant de tot.

Educar per la pau vol dir realment no mostrar una pistola en una imatge? No poder parlar de les coses “tal com són” ajuda a una societat a fer-se més cívica i més empàtica? Si realment pensem que sí, potser convé tancar les televisions, apagar els ordinadors i aturar l’excés d’informació que és aclaparador. Creiem que no serveix de res negar la realitat, és una reacció pueril. 

Però és així. Convivim amb això i ho fem prou bé. Per sort ens queda el teatre, per poder parlar de la nostra realitat a través d’aquest llenguatge. L'expliquem a través del mirall que és Hamlet. La nostra mentida diu més veritats que la televisió, perquè podem veure-hi a través. Profundament. Amb explicació. L'art és una mentida que diu la veritat. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

Per seguir 28 i mig

La companyia La Perla 29 hem volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la mirada sempre lúcida de Federico Fellini. Partint d’això, hem articulat un espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo , el muntatge en qüestió es basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història -els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena. A 28 i mig , doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi món, p...