Ves al contingut principal

Història d'una banderola


Volent fer una banderola del nou espectacle que presentem, “Incendis” de Wajdi Mouawad, ens vam trobar que existeix una llei que prohibeix penjar en espai públic imatges que incitin a la violència. La imatge en qüestió representava el conflicte que no fa massa anys va tenir lloc al Líban, de fet és aquest un dels temes que aborda el nostre espectacle. Fins avui no ens havíem trobat mai amb una obra tan elevada i tan propera alhora. Tan poètica i tan política. Un text que ens parla de la pau a través de la literatura i del pensament elevat i que també utilitza pistoles, perquè formen part de la realitat de la qual ens parla.

Refem la banderola però tampoc aquesta vegada no aconseguim el permís perquè s’entén que sota la taca hi ha la pistola i per tant, anem a parar al mateix lloc.

Respectem la llei, només faltaria. I respectem la societat, perquè és la nostra i de la qual formem part. Però alhora és una gran paradoxa la que se’ns planteja. Estem assajant una obra magnífica, i sortim dels assajos amb llàgrimes als ulls, batallant per explicar sense censures emocionals (dels actors, del director) tota l’emoció continguda que amaga cada paraula. Encara consternats sortim al carrer i reübicant-nos en la vida, el teatre, l’assaig, la realitat, ens trobem amb la impossibilitat de poder fer arribar als ciutadans la imatge que resumeix el que estem elaborant. Una pistola és una imatge massa violenta, massa explícita...

És clar, de cop, pensem que de situacions violentes en tenim moltes cada dia al voltant: veure dues persones escridassant-se per telèfon és violent, la fredor d’algunes decisions polítiques i econòmiques, la distància respecte als bancs i les caixes, les empreses que acomiaden de cop a part del seu personal... finalment, la injustícia. La demostració que hi ha decisions i actituds irrespectuoses i que passen per davant de tot.

Educar per la pau vol dir realment no mostrar una pistola en una imatge? No poder parlar de les coses “tal com són” ajuda a una societat a fer-se més cívica i més empàtica? Si realment pensem que sí, potser convé tancar les televisions, apagar els ordinadors i aturar l’excés d’informació que és aclaparador. Creiem que no serveix de res negar la realitat, és una reacció pueril. 

Però és així. Convivim amb això i ho fem prou bé. Per sort ens queda el teatre, per poder parlar de la nostra realitat a través d’aquest llenguatge. L'expliquem a través del mirall que és Hamlet. La nostra mentida diu més veritats que la televisió, perquè podem veure-hi a través. Profundament. Amb explicació. L'art és una mentida que diu la veritat. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…