Història d'una banderola

Volent fer una banderola del nou espectacle que presentem, “Incendis” de Wajdi Mouawad, ens vam trobar que existeix una llei que prohibeix penjar en espai públic imatges que incitin a la violència. La imatge en qüestió representava el conflicte que no fa massa anys va tenir lloc al Líban, de fet és aquest un dels temes que aborda el nostre espectacle. Fins avui no ens havíem trobat mai amb una obra tan elevada i tan propera alhora. Tan poètica i tan política. Un text que ens parla de la pau a través de la literatura i del pensament elevat i que també utilitza pistoles, perquè formen part de la realitat de la qual ens parla.

Refem la banderola però tampoc aquesta vegada no aconseguim el permís perquè s’entén que sota la taca hi ha la pistola i per tant, anem a parar al mateix lloc.

Respectem la llei, només faltaria. I respectem la societat, perquè és la nostra i de la qual formem part. Però alhora és una gran paradoxa la que se’ns planteja. Estem assajant una obra magnífica, i sortim dels assajos amb llàgrimes als ulls, batallant per explicar sense censures emocionals (dels actors, del director) tota l’emoció continguda que amaga cada paraula. Encara consternats sortim al carrer i reübicant-nos en la vida, el teatre, l’assaig, la realitat, ens trobem amb la impossibilitat de poder fer arribar als ciutadans la imatge que resumeix el que estem elaborant. Una pistola és una imatge massa violenta, massa explícita...

És clar, de cop, pensem que de situacions violentes en tenim moltes cada dia al voltant: veure dues persones escridassant-se per telèfon és violent, la fredor d’algunes decisions polítiques i econòmiques, la distància respecte als bancs i les caixes, les empreses que acomiaden de cop a part del seu personal... finalment, la injustícia. La demostració que hi ha decisions i actituds irrespectuoses i que passen per davant de tot.

Educar per la pau vol dir realment no mostrar una pistola en una imatge? No poder parlar de les coses “tal com són” ajuda a una societat a fer-se més cívica i més empàtica? Si realment pensem que sí, potser convé tancar les televisions, apagar els ordinadors i aturar l’excés d’informació que és aclaparador. Creiem que no serveix de res negar la realitat, és una reacció pueril. 

Però és així. Convivim amb això i ho fem prou bé. Per sort ens queda el teatre, per poder parlar de la nostra realitat a través d’aquest llenguatge. L'expliquem a través del mirall que és Hamlet. La nostra mentida diu més veritats que la televisió, perquè podem veure-hi a través. Profundament. Amb explicació. L'art és una mentida que diu la veritat.