Passa al contingut principal

L' opacitat dels terres i la transparència dels sostres

Publiquem a continuació el postfaci de l'edició del text d'Incendis deWajdi Mouwad, a càrrec de Charlotte Farcet, en aquest text s'explica com l'autor va arribar a desenvolupar la idea d'Incendis

----

Quan Wajdi Mouawad va ser convidat a ser l'artista associat del Festival d'Avinyó el 2009, Vincent Baudriller i Hortense Archambault li van proposar de reflexionar amb ells al voltant de la idea de narració. El seu esperit es va activar per arribar a entendre el que aquesta pregunta implicava o indicava, més enllà d'ella mateixa. “De vegades succeeix que creiem estar preguntant una cosa quan, en realitat, n'estem preguntant una altra de natura ben diferent”, els va respondre. La seva reflexió va fer emergir dues noves preguntes, l'una després de l'altra. La segona conduïa a la tercera, o potser la tercera s'amagava darrere la segona. Dues preguntes encadenades a una primera, la de la narració, com els tres costats d'un triangle: “encara podem consolar la nostra època?” i “el  veritable tema del Festival 2009 no hauria de ser el de les fosses humanes”?

Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpela fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de preguntar-se en escena per les brutalitats del món contemporani,  modelat com ha estat per la violència desmesuradament sanguinària de les guerres que han tacat el segle XX.” És, efectivament, impossible no sentir en les històries de Wajdi Mouawad l'eco de la Història. La guerra civil del Líban, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlin, ressonen en les seves peces.

Incendis, segons l'autor l'obra més realista de les que quatre que conformen el cicle  La sang de les promeses, convida a preguntar-se sobre aquest lligam. Incendis va néixer d'un nom, herència de la guerra civil libanesa, un nom sentit per la primera vegada el 2000: Khiam. Si, com a l'obra Litoral, ens preguntéssim “Com va començar tot?” en aquest cas la resposta probablement seria aquest nom. Un nom pel qual Wajdi Mouawad va descobrir una part de la Història del seu país i de la seva ignorància, un nom que el porta a les seves arrels i al centre del seu inconsolable dolor. Incendis coincideix amb l'instant en què la relació de Wajdi Mouawad amb la Història, una relació ja present a les seves obres anteriors de forma  intuïtiva, esdevé plenament conscient. Descobrint Khiam, comprèn l'encegament que va heredar. I descobreix el desig d'aprendre, de comprendre -tant com sigui possible. La relació amb la Història creix sense transformar-se: per conèixer millor el seu “adversari” i no confondre's ni caure en la temptació de la facilitat. El seu teatre no és històric. Ni històric, ni documental. Incendis s'instal·la totalment en la ficció. Però quin és el camí que segueix la Història? Per què les paraules “fossa humana” i “consol” apareixen a la intersecció entre història i Història? Per què preguntar-se sobre la Història és, també, preguntar-se per la poesia?

Incendis ofereix respostes a aquestes preguntes; nosaltres seguirem l'obra, doncs, remuntant el fil del seu origen.







KHIAM

JOSÉE LAMBERT

El gener de 2001, Wajdi Mouawad va convidar Josée Lambert a una “dillunsdeldi”. Aquests “dilluns del director artístic” conviden, un cop al mes, un artista -pintor, cantant, ballarí, poeta- a presentar un espectacle en el decorat de l'obra que s'estigui representant al Teatre de Quat'Sous (Québec). En el cas de Josée Lambert, El xai i la balena, d'Ahmed Ghazali. Aquesta invitació va néixer de la seva trobada i de la tempesta emotiva que va provocar.

Josée Lambert és del Québec i fotògrafa. Una fotògrafa compromesa que “utilitza el seu aparell fotogràfic com una brasa ardent”. El 1995 viatja per tercer cop al Líban per documentar les ferides de quinze anys de conflicte fratricida. Acompanyant un periodistad de TeleLiban, Rachid Fahs, a Kfar Teblit, un poble del sud del Liban, puja a un autobús de la Creu Roja que torna d'un centre de detenció. En aquest autobús, la Josée hi coneix una dona que torna de visitar la seva filla, detinguda des de fa set anys. És la segona visita que li ha pogut fer. La Josée Lambert encara no coneix la seva història, però la cara de la dona la impressiona profundament i la intuició l'empeny a fotografiar-la. La presó es diu Khiam, i la dona es diu Najat Bechara. Aquesta fotografia va ser la primera d'una llarga sèrie sobre els detinguts del Liban Sud.

Quan es va trobar amb la Josée Lambert, Wajdi Mouawad no havia sentit a parlar mai de la presó de Khiam. Va escoltar amb profunda atenció tot el que la fotògrafa li explicava: Khiam era una antiga caserna francesa, transformada en base militar de l'exèrcit libanès i finalment anexionada per l'exèrcit d'Israel durant la guerra. El 1985 es va convertir en centre de detenció clandestí, comandat per l'Exèrcit del Liban-Sud. Aquesta milícia va ser potenciada per Israel, que va ocupa aquesta zona el 1978 i volia evitar els vincles entre libanesos i refugiats palestins.

Durant la guerra, milers de libanesos i palestins (es calcula que entre 2000 i 5000), homes i dones, van ser arrestats i empresonats a Khiam. Sense procès, sovint de manera arbitrària, per simples sospites. En retirar-se Israel el maig de 2000, la presó va ser abandonada.

La Josée Lambert va tenir l'ocasió de conèixer moltes famílies de presos. De fotografiar pares, mares, germans i fills ben abans de fotografiar l'absent, finalment alliberats. De sentir explicacions detalladades de les condicions de detenció, de les cel.les d'aïllament, dels interrogatoris durant mesos, de les tortures amb electricitat. De l'arrest freqüent dels familiars del detingut, i la tortura al seu davant. Mare davant filla, àvia davant néta, pare davant fill, germà davant germà; el crit desesperat de les dones que, més grans que els seus torturadors, libanesos com elles, els cridaven: “com pots fer això? Podria ser ta mare...”

La Josée va explicar tot això a Wajdi, i també de la Souha Bechara i del que va fer als 21 anys. Disparar dues bales a Antoine Lahad, cap de l'ELS, que la porten  a deu anys de reclusió a Khiam, sis en cèl.lula d'aïllament.

Gràcies a la Josée, Wajdi s'assabenta de l'exili dels botxins, i de la presència d'un d'ells a Montréal. La Josée havia fet un dossier sobre ell, havia recollit totes les informacions necessàries per arrestar-lo. Segons el dret humanitari internacional aquell home era culpable de crims contra la humanitat, però la justícia canadenca no va actuar mai.

La Josée parla a Wajdi dels testimonis que ha recollit, alguns d'ells tan difícils de suportar que els anomena “històries sense sortida”. Històries de persones a qui, a partir d'un cert moment, decideix no fotografiar, per por que les fotografies puguin ser mal utilitzades, traïdes. Aquestes absències impressionant Wajdi Mouawad i proposa a la Josée d'explicar-les en escena. El vespre del 29 de gener, Josée Lambert explica una d'aquestes històries: la història de la Diane i la Jean.

He dubtat molt de temps abans de decidir-me a explicar aquesta història. Perquè la Diane em va fer prometre que la guardaria en secret. Tinc fins i tot la impressió d'estar-la traint. Hi ha alguns temes tabús en el país d'origen de la Diane i de la Jean, i aquesta la força de la Jean... La Diane i la Jean venen d'un petit territori, el Liban-Sud. Un petit tros de territori que, durant vint anys, va ser ocupat per l'exèrcit israelià...

Continuarà...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

Per seguir 28 i mig

La companyia La Perla 29 hem volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la mirada sempre lúcida de Federico Fellini. Partint d’això, hem articulat un espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo , el muntatge en qüestió es basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història -els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena. A 28 i mig , doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi món, p...