dilluns, 6 de febrer de 2012

L' opacitat dels terres i la transparència dels sostres

Publiquem a continuació el postfaci de l'edició del text d'Incendis deWajdi Mouwad, a càrrec de Charlotte Farcet, en aquest text s'explica com l'autor va arribar a desenvolupar la idea d'Incendis

----

Quan Wajdi Mouawad va ser convidat a ser l'artista associat del Festival d'Avinyó el 2009, Vincent Baudriller i Hortense Archambault li van proposar de reflexionar amb ells al voltant de la idea de narració. El seu esperit es va activar per arribar a entendre el que aquesta pregunta implicava o indicava, més enllà d'ella mateixa. “De vegades succeeix que creiem estar preguntant una cosa quan, en realitat, n'estem preguntant una altra de natura ben diferent”, els va respondre. La seva reflexió va fer emergir dues noves preguntes, l'una després de l'altra. La segona conduïa a la tercera, o potser la tercera s'amagava darrere la segona. Dues preguntes encadenades a una primera, la de la narració, com els tres costats d'un triangle: “encara podem consolar la nostra època?” i “el  veritable tema del Festival 2009 no hauria de ser el de les fosses humanes”?

Sense adonar-se'n, potser, Wajdi Mouawad dibuixa una línea entre història i Història. Una línea incerta, interrogativa, que revela el que habita el gest i el que se n'escapa al mateix temps. Una línea que interpela fins i tot els historiadors, colpits per “la seva voluntat tossuda de preguntar-se en escena per les brutalitats del món contemporani,  modelat com ha estat per la violència desmesuradament sanguinària de les guerres que han tacat el segle XX.” És, efectivament, impossible no sentir en les històries de Wajdi Mouawad l'eco de la Història. La guerra civil del Líban, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlin, ressonen en les seves peces.

Incendis, segons l'autor l'obra més realista de les que quatre que conformen el cicle  La sang de les promeses, convida a preguntar-se sobre aquest lligam. Incendis va néixer d'un nom, herència de la guerra civil libanesa, un nom sentit per la primera vegada el 2000: Khiam. Si, com a l'obra Litoral, ens preguntéssim “Com va començar tot?” en aquest cas la resposta probablement seria aquest nom. Un nom pel qual Wajdi Mouawad va descobrir una part de la Història del seu país i de la seva ignorància, un nom que el porta a les seves arrels i al centre del seu inconsolable dolor. Incendis coincideix amb l'instant en què la relació de Wajdi Mouawad amb la Història, una relació ja present a les seves obres anteriors de forma  intuïtiva, esdevé plenament conscient. Descobrint Khiam, comprèn l'encegament que va heredar. I descobreix el desig d'aprendre, de comprendre -tant com sigui possible. La relació amb la Història creix sense transformar-se: per conèixer millor el seu “adversari” i no confondre's ni caure en la temptació de la facilitat. El seu teatre no és històric. Ni històric, ni documental. Incendis s'instal·la totalment en la ficció. Però quin és el camí que segueix la Història? Per què les paraules “fossa humana” i “consol” apareixen a la intersecció entre història i Història? Per què preguntar-se sobre la Història és, també, preguntar-se per la poesia?

Incendis ofereix respostes a aquestes preguntes; nosaltres seguirem l'obra, doncs, remuntant el fil del seu origen.







KHIAM

JOSÉE LAMBERT

El gener de 2001, Wajdi Mouawad va convidar Josée Lambert a una “dillunsdeldi”. Aquests “dilluns del director artístic” conviden, un cop al mes, un artista -pintor, cantant, ballarí, poeta- a presentar un espectacle en el decorat de l'obra que s'estigui representant al Teatre de Quat'Sous (Québec). En el cas de Josée Lambert, El xai i la balena, d'Ahmed Ghazali. Aquesta invitació va néixer de la seva trobada i de la tempesta emotiva que va provocar.

Josée Lambert és del Québec i fotògrafa. Una fotògrafa compromesa que “utilitza el seu aparell fotogràfic com una brasa ardent”. El 1995 viatja per tercer cop al Líban per documentar les ferides de quinze anys de conflicte fratricida. Acompanyant un periodistad de TeleLiban, Rachid Fahs, a Kfar Teblit, un poble del sud del Liban, puja a un autobús de la Creu Roja que torna d'un centre de detenció. En aquest autobús, la Josée hi coneix una dona que torna de visitar la seva filla, detinguda des de fa set anys. És la segona visita que li ha pogut fer. La Josée Lambert encara no coneix la seva història, però la cara de la dona la impressiona profundament i la intuició l'empeny a fotografiar-la. La presó es diu Khiam, i la dona es diu Najat Bechara. Aquesta fotografia va ser la primera d'una llarga sèrie sobre els detinguts del Liban Sud.

Quan es va trobar amb la Josée Lambert, Wajdi Mouawad no havia sentit a parlar mai de la presó de Khiam. Va escoltar amb profunda atenció tot el que la fotògrafa li explicava: Khiam era una antiga caserna francesa, transformada en base militar de l'exèrcit libanès i finalment anexionada per l'exèrcit d'Israel durant la guerra. El 1985 es va convertir en centre de detenció clandestí, comandat per l'Exèrcit del Liban-Sud. Aquesta milícia va ser potenciada per Israel, que va ocupa aquesta zona el 1978 i volia evitar els vincles entre libanesos i refugiats palestins.

Durant la guerra, milers de libanesos i palestins (es calcula que entre 2000 i 5000), homes i dones, van ser arrestats i empresonats a Khiam. Sense procès, sovint de manera arbitrària, per simples sospites. En retirar-se Israel el maig de 2000, la presó va ser abandonada.

La Josée Lambert va tenir l'ocasió de conèixer moltes famílies de presos. De fotografiar pares, mares, germans i fills ben abans de fotografiar l'absent, finalment alliberats. De sentir explicacions detalladades de les condicions de detenció, de les cel.les d'aïllament, dels interrogatoris durant mesos, de les tortures amb electricitat. De l'arrest freqüent dels familiars del detingut, i la tortura al seu davant. Mare davant filla, àvia davant néta, pare davant fill, germà davant germà; el crit desesperat de les dones que, més grans que els seus torturadors, libanesos com elles, els cridaven: “com pots fer això? Podria ser ta mare...”

La Josée va explicar tot això a Wajdi, i també de la Souha Bechara i del que va fer als 21 anys. Disparar dues bales a Antoine Lahad, cap de l'ELS, que la porten  a deu anys de reclusió a Khiam, sis en cèl.lula d'aïllament.

Gràcies a la Josée, Wajdi s'assabenta de l'exili dels botxins, i de la presència d'un d'ells a Montréal. La Josée havia fet un dossier sobre ell, havia recollit totes les informacions necessàries per arrestar-lo. Segons el dret humanitari internacional aquell home era culpable de crims contra la humanitat, però la justícia canadenca no va actuar mai.

La Josée parla a Wajdi dels testimonis que ha recollit, alguns d'ells tan difícils de suportar que els anomena “històries sense sortida”. Històries de persones a qui, a partir d'un cert moment, decideix no fotografiar, per por que les fotografies puguin ser mal utilitzades, traïdes. Aquestes absències impressionant Wajdi Mouawad i proposa a la Josée d'explicar-les en escena. El vespre del 29 de gener, Josée Lambert explica una d'aquestes històries: la història de la Diane i la Jean.

He dubtat molt de temps abans de decidir-me a explicar aquesta història. Perquè la Diane em va fer prometre que la guardaria en secret. Tinc fins i tot la impressió d'estar-la traint. Hi ha alguns temes tabús en el país d'origen de la Diane i de la Jean, i aquesta la força de la Jean... La Diane i la Jean venen d'un petit territori, el Liban-Sud. Un petit tros de territori que, durant vint anys, va ser ocupat per l'exèrcit israelià...

Continuarà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada