Ves al contingut principal

Què vol dir això? / Andreu Alfaro


En un Cavall fort de fa molts anys que ha quedat per les prestatgeries de casa nostra, hem trobat aquests dies que hem viscut la mort de l'Andreu Alfaro, escultor valencià extraordinari, una explicació per a nens del que és l'art per a ell i ens ha fet tanta il·lusió retrobar-ho que també nosaltres ens hem sentit com nens i hem pensat que el nostre teatre voldríem que fos això. 

És curiós la quantitat de definicions boniques que hi ha sobre l'art. Us animem a respondre'ns amb altres reflexions, com la de Paul Klee, Picasso, etc...



















Què vol dir això? Vosaltres em fareu la mateixa pregunta de sempre: què vol dir això? Quan l’art copiava la realitat o contava una història, tot era fàcil. N’hi havia prou de dir: “quin pa més ben pintat”! o “aquest cavall sembla que estigui a punt de moure’s!”.

Més un dia, la realitat va començar a perdre el seu poder,perquè hi havia uns mitjans per a reporoduir-la molt més perfectes que la mà de l’home: les màquines fotogràfiques i del cinema van copiar la realitat quasi com si fos viva. ¿I què passava amb l’art? Els artistes començaren primerament a interpretar la realitat. Davant de l’obra de Picasso o Miró tu ja no pots comparar tal com feies amb el pa pintat o el cavall. Tu has de començar a participar en allò que l’artista et vol comunicar, perquè d’alguna manera, tots dos plegats, tu i ell esteu canviant la realitat.

Ara em preguntaràs una altra volta: “¿però, què vol dir el que tu fas?” bé, t’ho provaré d’explicar, encara que no m’agrada donar gaires explicacions en allò que té tan poca explicació com ara la música o la poesia.

En el nostre temps les fàbriques produeixen materials estandaritzats i les construccions amb aquests materials han produït noves formes, per exemple els ponts penjats de ferro, a les grans ciutats, que són com una nova realitat. No són fets amb materials naturals com abans, són materials artificials fets per l’home, en el seu procés de transformar la naturalesa. Jo treballo amb aquests materials, que són els materials de la meva època.

Quan mireu una estructura meva, mireu-la com si miréssiu el mar, no li feu preguntes, mireu-la amb curiositat i després penseu simplement si us agrada o no. Darrera de qualsevol obra d’art modern hi ha sempre un home que té l’esperança d’un món millor, on tots nosaltres plegats serem lliures per a decidir el nostre futur.  Que és la nostra realitat avui. 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…