Ves al contingut principal

#AsSocPerla / Llibert



Intentaré transmetre amb paraules la meva vivència de la funció “Llibert”, que no és  fàcil, en absolut. Una experiència emocional molt forta i, a mi, explicar això, em costa molt perquè tinc una ment frèvola que fragmenta els moments viscuts amb intensitat i, durant un temps, em resulta difícil tornar a ajuntar els trossos.

Ara quedaria molt bé si comencés a enfilar adjectius, però no, ara mateix no és el que em demana la ment ni el cos. Bé, un adjectiu sí diré, un gairebé perfecte per al cas: tel·lúric. D’altra banda, com sol passar amb tot el que és nascut de la terra, de la “sub-terra”, aquí no hi cap l’enteniment racional ni fer classificacions, així que qualificatius pocs i encara menys, limitacions.

També un substantiu: xaman.

I per què xaman? Perquè “Llibert” ens ha obert una porta. Una amb la que pocs s’atreveixen, una que deixa el pas lliure per entrar-hi i reflexionar. Em refereixo a això que viu dins nosaltres mateixos i que en parlem amb la boca petita i que li girem la cara quan la veiem a prop, però que viu en nosaltres, allà, en el fons del fons: la mort. En aquest cas, la mort d’un fill que gairebé no va gosar viure, però no per això és menys seriosa ni menys dura ni menys cruel. Ells, els “Llibert’s”, han gosat parlar-ne i cridar-ho ben alt i nosaltres hem tingut la sort de poder-ho escoltar.

Dalt l’escenari (bé, és una manera de dir-ho, perquè “escenari” pròpiament, no ho és), al darrera, es mou la seva ombra, la de Llibert, sense deixar-se veure. Aquesta ombra invisible, em semblava això, un xaman reflectit a la pantalla, al bressol, al terra, arreu... Davant, estava la persona, la mare, l’artista. La persona és cordial, propera, molt divertida i gens solemne; és com si li hagués caigut al damunt un devessall creatiu de sí mateixa i aquí camina la dona, donant-li forma.

El resultat de tot això és càlid i potent. Al costat d’aquesta esplèndida actriu  que és Gemma Brió, dues dones no menys màgiques l’acompanyen:Tàtels Pérez i Mar Orfila i tot plegat amanit d’una manera perfecta per Norbert Martínez. La primera perfilant diversos personatges i la segona donant-nos aquesta visió musical tant personal que ressona i arriba d’una manera contundent i profunda, fent-nos present en tot moment, el batec del nostre cor.

En fi, em costa explicar-ho perquè no volia repetir el que diversos mitjans ja han parlat, i per cert molt bé, d’aquesta funció que ara ja està a punt d’acabar (una llàstima). I sí, al final he posat masses adjectius. Un altra dia em sortirà millor.

Per cert, no ho havia dit però ho dic ara: ningú, sota cap concepte, s’hauria de perdre aquesta funció de “Llibert”. Encara teniu temps fins diumenge 27 d'abril.


Imma Díaz Vallvé
#AsSocPerla
Abril de 2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…