Ves al contingut principal

Algú s'adorm

En Marc Artigau, dramaturg i ajudant de direcció de L'Orfe del Clan dels Zhao ha escrit aquest poema que ens agrada tant... 

De tanta vida
que se’ns escapa
de tantes tardes
que no m’empasso,
el vespre taca
trist els terrats
i ara les dones
tornen somrients
prudents del mar,
passegen xopes
però no parlen
només reciten
antics poemes
velles pregàries
perquè elles saben
d’aquest plaer
ocult de tinta
que ja no cura
i encara cou
no té remei
ni vol recepta
aquest plaer
de tan vertigen
d’olor d’incendi
pell de ferides.
Miro les dones
i obro la boca
per engolir
aquest oreig
mentre camino
mentre rumio
i encara resten
grapats de llum
reflex als vidres.
Quin secret guarden?
No defalleixen
contra el tic-tac,
no enyoren res
tampoc no obliden,
no porten flors
ni volen rimes.
La tarda cau
un altre cop
mentre en recullo
dos o tres trossos,
després de tot,
m’agradaria
guardar l’instant
d’aquest meu cel
i algun matí
poder pintar-te’l.
S’ha fet de nit.
I veig la gent
que beu i riu
que riu i sap
que sap i vol
que vol i dol.
No trobaré
cap elixir
d’ocell o núvol,
i et sé d’abans
de molt abans
de quan les nits
et perfilaven
i no sabies
el que volies
i no sabies
el que podies
i tan quieta
dempeus al llit
mirant al sostre
per si de sobte
ocell o núvol
tardor o ràbia
estel o pedra,
eres la dona
que ara mossego
i palpo tota
lluent, sencera...
de tanta vida
que se’ns escapa
no refarem
remots preceptes,
sense aturar-nos,
vestits de cendres
a flor de pell
a raig de foc
a cops de puny
a crits de neu
seguirem rutes
sempre salvatges.
Fugint així
- no ens enganyem -
tan sols tornem
al mateix lloc
on ja som ara.
Les hores mortes
que mai no esperen
i tantes boques
que ja no dic
i tantes gàbies
que són obertes.
Ara que és clar
miro les dones
un altre vers,
mentre rumio
mentre m’espanto
i faig recompte
de tantes tardes
d’aquell perill
d’imaginar-te
carn de fulla
en la penombra
que no m’empasso,
que m’atabala.

Ara que és clar
la platja calma,
algú s’adorm,
algú es desperta,
les dones ballen.

Marc Artigau

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…