En Marc Artigau, dramaturg i ajudant de direcció de L'Orfe del Clan dels Zhao ha escrit aquest poema que ens agrada tant...
De tanta vida
que se’ns escapa
de tantes tardes
que no m’empasso,
el vespre taca
trist els terrats
i ara les dones
tornen somrients
prudents del mar,
passegen xopes
però no parlen
només reciten
antics poemes
velles pregàries
perquè elles saben
d’aquest plaer
ocult de tinta
que ja no cura
i encara cou
no té remei
ni vol recepta
aquest plaer
de tan vertigen
d’olor d’incendi
pell de ferides.
Miro les dones
i obro la boca
per engolir
aquest oreig
mentre camino
mentre rumio
i encara resten
grapats de llum
reflex als vidres.
Quin secret guarden?
No defalleixen
contra el tic-tac,
no enyoren res
tampoc no obliden,
no porten flors
ni volen rimes.
La tarda cau
un altre cop
mentre en recullo
dos o tres trossos,
després de tot,
m’agradaria
guardar l’instant
d’aquest meu cel
i algun matí
poder pintar-te’l.
S’ha fet de nit.
I veig la gent
que beu i riu
que riu i sap
que sap i vol
que vol i dol.
No trobaré
cap elixir
d’ocell o núvol,
i et sé d’abans
de molt abans
de quan les nits
et perfilaven
i no sabies
el que volies
i no sabies
el que podies
i tan quieta
dempeus al llit
mirant al sostre
per si de sobte
ocell o núvol
tardor o ràbia
estel o pedra,
eres la dona
que ara mossego
i palpo tota
lluent, sencera...
de tanta vida
que se’ns escapa
no refarem
remots preceptes,
sense aturar-nos,
vestits de cendres
a flor de pell
a raig de foc
a cops de puny
a crits de neu
seguirem rutes
sempre salvatges.
Fugint així
- no ens enganyem -
tan sols tornem
al mateix lloc
on ja som ara.
Les hores mortes
que mai no esperen
i tantes boques
que ja no dic
i tantes gàbies
que són obertes.
Ara que és clar
miro les dones
un altre vers,
mentre rumio
mentre m’espanto
i faig recompte
de tantes tardes
d’aquell perill
d’imaginar-te
carn de fulla
en la penombra
que no m’empasso,
que m’atabala.
Ara que és clar
la platja calma,
algú s’adorm,
algú es desperta,
les dones ballen.
Marc Artigau
De tanta vida
que se’ns escapa
de tantes tardes
que no m’empasso,
el vespre taca
trist els terrats
i ara les dones
tornen somrients
prudents del mar,
passegen xopes
però no parlen
només reciten
antics poemes
velles pregàries
perquè elles saben
d’aquest plaer
ocult de tinta
que ja no cura
i encara cou
no té remei
ni vol recepta
aquest plaer
de tan vertigen
d’olor d’incendi
pell de ferides.
Miro les dones
i obro la boca
per engolir
aquest oreig
mentre camino
mentre rumio
i encara resten
grapats de llum
reflex als vidres.
Quin secret guarden?
No defalleixen
contra el tic-tac,
no enyoren res
tampoc no obliden,
no porten flors
ni volen rimes.
La tarda cau
un altre cop
mentre en recullo
dos o tres trossos,
després de tot,
m’agradaria
guardar l’instant
d’aquest meu cel
i algun matí
poder pintar-te’l.
S’ha fet de nit.
I veig la gent
que beu i riu
que riu i sap
que sap i vol
que vol i dol.
No trobaré
cap elixir
d’ocell o núvol,
i et sé d’abans
de molt abans
de quan les nits
et perfilaven
i no sabies
el que volies
i no sabies
el que podies
i tan quieta
dempeus al llit
mirant al sostre
per si de sobte
ocell o núvol
tardor o ràbia
estel o pedra,
eres la dona
que ara mossego
i palpo tota
lluent, sencera...
de tanta vida
que se’ns escapa
no refarem
remots preceptes,
sense aturar-nos,
vestits de cendres
a flor de pell
a raig de foc
a cops de puny
a crits de neu
seguirem rutes
sempre salvatges.
Fugint així
- no ens enganyem -
tan sols tornem
al mateix lloc
on ja som ara.
Les hores mortes
que mai no esperen
i tantes boques
que ja no dic
i tantes gàbies
que són obertes.
Ara que és clar
miro les dones
un altre vers,
mentre rumio
mentre m’espanto
i faig recompte
de tantes tardes
d’aquell perill
d’imaginar-te
carn de fulla
en la penombra
que no m’empasso,
que m’atabala.
Ara que és clar
la platja calma,
algú s’adorm,
algú es desperta,
les dones ballen.
Marc Artigau
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada