Ves al contingut principal

Algú s'adorm

En Marc Artigau, dramaturg i ajudant de direcció de L'Orfe del Clan dels Zhao ha escrit aquest poema que ens agrada tant... 

De tanta vida
que se’ns escapa
de tantes tardes
que no m’empasso,
el vespre taca
trist els terrats
i ara les dones
tornen somrients
prudents del mar,
passegen xopes
però no parlen
només reciten
antics poemes
velles pregàries
perquè elles saben
d’aquest plaer
ocult de tinta
que ja no cura
i encara cou
no té remei
ni vol recepta
aquest plaer
de tan vertigen
d’olor d’incendi
pell de ferides.
Miro les dones
i obro la boca
per engolir
aquest oreig
mentre camino
mentre rumio
i encara resten
grapats de llum
reflex als vidres.
Quin secret guarden?
No defalleixen
contra el tic-tac,
no enyoren res
tampoc no obliden,
no porten flors
ni volen rimes.
La tarda cau
un altre cop
mentre en recullo
dos o tres trossos,
després de tot,
m’agradaria
guardar l’instant
d’aquest meu cel
i algun matí
poder pintar-te’l.
S’ha fet de nit.
I veig la gent
que beu i riu
que riu i sap
que sap i vol
que vol i dol.
No trobaré
cap elixir
d’ocell o núvol,
i et sé d’abans
de molt abans
de quan les nits
et perfilaven
i no sabies
el que volies
i no sabies
el que podies
i tan quieta
dempeus al llit
mirant al sostre
per si de sobte
ocell o núvol
tardor o ràbia
estel o pedra,
eres la dona
que ara mossego
i palpo tota
lluent, sencera...
de tanta vida
que se’ns escapa
no refarem
remots preceptes,
sense aturar-nos,
vestits de cendres
a flor de pell
a raig de foc
a cops de puny
a crits de neu
seguirem rutes
sempre salvatges.
Fugint així
- no ens enganyem -
tan sols tornem
al mateix lloc
on ja som ara.
Les hores mortes
que mai no esperen
i tantes boques
que ja no dic
i tantes gàbies
que són obertes.
Ara que és clar
miro les dones
un altre vers,
mentre rumio
mentre m’espanto
i faig recompte
de tantes tardes
d’aquell perill
d’imaginar-te
carn de fulla
en la penombra
que no m’empasso,
que m’atabala.

Ara que és clar
la platja calma,
algú s’adorm,
algú es desperta,
les dones ballen.

Marc Artigau

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…