dimecres, 18 d’abril de 2012

Dilluns 16 d'abril de 2012

Dilluns 16 d'abril vam fer una celebració a la Biblioteca de Catalunya. El motiu era brindar junts per la nova etapa que comencem a la Biblioteca i que ens permetrà ser-hi de manera estable, almenys durant un any i mig. En aquest ambient general de tristor, de crisi i de depressió es fa estrany reunir-se per brindar, però alhora és del tot necessari per poder seguir treballant amb força i amb ànims!

Gràcies a tots els qui vau venir i als qui no vau poder-vos-hi arribar. Gràcies i fins la propera!

Us deixem a continuació el discurs que va fer l'Oriol per donar inici a la celebració!


Bona nit.

En primer lloc, moltes gràcies per venir, benvinguts a tots!

Hi ha un personatge a  Els Dublinesos (la pel·lícula de Huston i el llibre de Joyce, que un dia hem de fer en teatre) el pobre Gabriel, que es passa tot el sopar de Nadal a casa les tietes, repassant el paper que té a la butxaca on ha escrit el seu discurset. I està nerviós, per allò que ha de dir, que és simple... Jo m’he sentit aquesta nit igual. Començo... Llegiré les paraules  que he preparat.

Unes paraules són el que tots considerem necessari per segellar el motiu i l’emotivitat que ens porta a trobar-nos avui. Estic content i orgullós de ser el qui li toca de parlar i llegir el meu paperet aquest vespre, davant vostre, aquí a la Nau Gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

El 8 de març de 2006 una colla d’il·lusos, de somniadors i de temeraris, agrupats sota la bandera de La Perla 29, vam estrenar Antígona. Vam arribar a aquest espai per atzar, una peripècia teatral. Quan la Dolors Lamarca, amb la seva visió i valentia ens va obrir les portes, crec que no podíem imaginar que avui estaríem aquí celebrant aquesta festa, i celebrant que a partir d’ara podrem romandre d’una manera més estable en aquest bonic espai.   

Avui, doncs, volem celebrar que podem estar aquí. I també, volem celebrar que estem contents per tot allò que hi hem fet i per tot allò que hi farem, en un futur proper. Crec que hem d’estar orgullosos perquè entre tots nosaltres, hem aconseguit convertir-lo en un referent teatral de la nostra ciutat, del nostre país. És mèrit de tots. El nostre projecte ha tingut i té sentit, i de manera natural s’ha anat fent gran.

La Perla 29 no és altra cosa que un equip de gent, i la nostra aventura ha estat possible gràcies a això. Aquest equip que formem tots nosaltres: som uns noms i uns cognoms i junts formem un equip. Com el públic d’una obra de teatre. Jo us vull donar les gràcies i l’enhorabona a tots. Si fóssim a missa ara diria: donem-nos la pau. Però com que som en un altre tipus de cerimònia, m’agradaria donar especialment les gràcies a l’equip més petit, que fa possible tot això.

Perquè als actors, ja se’ls aplaudeix cada dia. I als directors, i als dissenyadors de llum, de so, d’espai, de vestuari.... els importantíssims ajudants de direcció, com el Ferran, ja rebemel reconeixament més sovint. Ells no. Aquest equip més petit al qual em refereixo, no. I en canvi el seu compromís és igual d’enorme. La Perla 29 crec que és un bon exemple d’això.

Jo avui vull i he de donar les gràcies al Guillem, al Marc Serra, a la Blanca, a l’Anna Madueño, a la Bet, i també al Juli, la Susana, la Maria José i tot l’equip de Pas 29, amb històrics com la Sònia, la Núria, el Marc, el Jordi, el Xavi, la Carlota etc. Ells són els veritables tresors i són el secret.  Són “les perles” d’aquest lloc i d’aquest projecte.

M’agradaria pensar que La Perla 29 i la Biblioteca, és com la llegendària isla tortuga... Un espai de... de pirates. Un espai lliure.
Un espai de somni. On tot és possible. Com en el conte - em sembla que xinès-  de Notxca, un pintor a qui el rei empresona perquè pinti per ell, i ell està trist, i aleshores pinta un quadre tan bonic que li permet escapar-se a través d’ell, fugint a través del quadre que ha pintat. I nosaltres, a través del quadre obert al mig de la ciutat passegem per espais de somni, perquè vam decidir un dia engegar una lluita contra l’avorriment, contra la indiferència. Estar pendents del que ens envolta i voler-hi donar una resposta.

Per fer-ho, per fer tot això, hem rebut en primer lloc la complicitat i l’esforç de l’equip de la Biblioteca de Catalunya. Hem tingut també la complicitat dels governants i les institucions, que ens han ajudat. I hem  tingut la complicitat del públic, dels espectadors. A tots ells també els vull donar les gràcies.

Hem fet un esforç per fer alguna cosa més. Per dir alguna cosa. Amb compromís, amb el nostre risc i el nostre treball. Des de la nostra isla Tortuga ens hem estimat més cantar...

entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-se viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l’univers,
per un sí o per un no, barallar-se... o fer un vers!

Com diria Cyrano...

No tenir gens en compte la fama i la fortuna,
poder, amb el pensament, enfilar-se a la lluna!
No haver d’escriure un mot si de mi no ha sortit,
i molt modestament poder-se dir: Petit,
estigues satisfet de flors i fruits i fulles
si és al teu jardí que en culls o bé n’esbulles!

I si arriba el triomf, quan l’atzar ho ha dispost,
no haver d’estar obligats a satisfer un impost,
davant nosaltres mateixos reconèixe’ns els mèrits,
no haver de pagar mai per uns favors pretèrits,
i, encara que no sigui poderós el nostre vol,
que no arribi gens lluny, saber que hi hem‘nat sols!

Hem volgut fer parlar aquest espai. L’espai que ens acull i amb el qual lluitem a cada obra per transformar-lo. Perquè deixi de ser ell mateix, com deia Fabià Puigserver. Perquè es deixi transformar en un espai ficcional. Lliure. Un espai que voldríem que fos com un quadre pintat al mig de la ciutat i d’alguna manera sempre obert.

El Fabià, a qui no vaig conèixer, i a qui m’hauria agradat molt conèixer, va escriure:

Un teatre serà sempre, un combat entre la realitat i la ficció.
El mateix edifici teatral serà sotmès a les tensions d’aquesta lluita, d’aquesta dialèctica física i emocional. Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. Es també i per damunt de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps.

Deia també : ...Cal aconseguir dominar-lo, aquest teatre, fer-lo desaparèixer i convertir-lo per un moment, en un món de ficció adequat a cada nova circumstància dramàtica. Una lluita en la que les lleis deixen de ser pròpiament físiques, on allò real es converteix pròpiament en versemblant. On la intuïció, el miratge són més convincents més creïbles que la pròpia realitat.

A mi em queda donar les gràcies, doncs, a aquest espai, a aquestes pedres, a aquestes voltes, la sorra... i també al fantasma Francesc, si està per aquí. I al fantasma del pare de Hamlet, l’espectre, però també al propi Hamlet, i a l’espectre d’Antígona, Cordèlia, del vell Lear, de Vània, Sònia, la Cunché, en Lucarié, la Sawda, La Nawal Marwan... i tots els fantasmes i personatges i coses semblants que han anat quedant pels racons, amagats i ja per sempre habitant l’espai. Aquests fantasmes són bons. Acompanyen, mereixen un súper respecte i tenen moltes coses a dir. Fer-los parlar ha estat, i és, el nostre objectiu, la nostra il·lusió. És el nostre ofici.

Com diu el poeta Estellés...
Vet aquí el meu ofici.
Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.
L'alegria és el mot que em resistesc a escriure.
Ha arribat el moment de dir -no de cantar-
l'alegria, potser.
De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.
I tampoc no és així. No es pot formular.
Car no és una alegria. És...
L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,
cosa de cada dia i d'anar i tornar:
al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,
de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot
o ho puc, en un moment, tenir tot, o pensar-m'ho.
Vet aquí el meu ofici.

I bé. Tot això que he intentat dir pretén ser aquest espai i La Perla 29.
I amb vosaltres, i gràcies a vosaltres, ho volíem celebrar.

Gràcies a tots.
Gràcies per venir i molta sort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada