Ves al contingut principal

Sobre l'escenografia d'"Incendis" - capítol 2




Primeres idees Incendis / Punts de partida

1/ Un teatre vell, vermellós de fons de paret sorra, el temps ha envaït aquest espai venerable.



2/ Desert de base. La sorra és un desert que “desertitza l’espai”. Aplana, iguala, homogeneïtza, envelleix. Un Riu que creua l’espai i que s’amaga dins el desert. L’aigua que purifica.

3/ Encreuament de camins: com a Èdip Rei. Quatre punts: passadís públic entrada, cova per sota la grada nova (Hamlet), dreta i esquerra (laterals de la boca de l’escenari).

4/ Làmpades penjants, espai oníric, somni, orient. Fum. Una mica de música. A sobre el desert es construeix. La música és sentiment, cultura. És construcció d’alguna cosa. 


5/ Objectes, mobiliari sobre la sorra. Un plafó que algú aguantat és una porta perquè un altre hi pugui picar i pugi  entrar. Taula d’advocat, tauleta, cadira vella. Bastants cadires, diferents, estil Wajdi.

  • Escriptori antic al principi de l’espectacle, al mig de la sorra, al mig de “la nada”. Els actors entren i es col·loquen al voltant. No calen ni cadires. Estan en un despatx. A mitja escena algú entra unes cadires i s’emporta l’escriptori. Els actors seuen però l’escriptori ja no hi és. O l’escriptori queda durant una bona estona.

  • Aire, Terra, Aigua i Foc: Incendis.
            Flama sobre la sorra. Quatre elements.
            O paper de cremar de màgia.
            El temps que crema. Tot crema.

  • Hi ha quatre incendis. Quatre parts, quatre viatges. Potser l’escriptori marxa al tercer, que entren a orient.

  • Orient /occident. Primer món, segon món.
            Sostre, sobre la sorra. Projecta títols i llocs, algun núvol.

Són velles, escantonades, vermelloses. Sobretot les dels palcos. Igual que les motllures. La paret del fons doncs també i potser també totes les cametes alemanes. La motllura del teatre es veu només per un costat o es reprodueix per darrera per a tots els espectadors?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…