Ves al contingut principal

La vida continua... i torna a ser primavera


El temps ha anat passant i fa dies que La Perla no parla (tot i que sí que piula, de tant en tant...). El que volem dir és que fa dies que no us escrivim, no us parlem. Passa el temps, el dia a dia se’ns emporta, estrenem una obra, n’assagem una altra... i cada projecte que fem està ple de vida i potser no us podem arribar a transmetre prou, a mostrar suficient, totes les coses que anem tocant i preparant. Construint, descartant,... Podem ensenyar les que hem acabat, quan les hem posat a dalt de l'escenari i a través de l'associació #AsSocPerla podeu anar veient una mica més les que queden entre bambolines (www.assocperla.cat). Ens agrada pensar que així estem units per un fil invisible que s’allarga o s’estreny segons el dia, segons el moment.

Sabem que cadascú, en la seva vida, passa pel mateix procés i el dia a dia el porta i se l’endu. I el vespre màgic que ens trobem tots al teatre, aquell dia ens podem parlar, quasi cara a cara: “és un descobriment pueril i extraordinari”.

Potser durant aquest temps no hem dit prou que La Perla està orgullosa dels espectadors que té. De com i quants sou i de com responeu. De com us heu organitzat, de com ens envolteu i de com pensem en un futur millor. Hem fet moltes coses durant aquest temps, tan nosaltres com vosaltres. Nosaltres tenim la sensació que ja comencem a tenir molts muntatges a les nostres espatlles i no prou sovint us hem dit que ha estat gràcies a vosaltres que hem pogut continuar endavant. Perquè durant tot aquest temps nosaltres hem preparat els espectacles i vosaltres heu omplert les platees. 

L'espectador no és un receptor, és un organitzador, un constructor de somnis. Com ens explica Gombrich -citant ell mateix a Uric Neisser-: "la idea que la percepción es básicamente un acto constructivo, no solamente receptivo...”. És l'espectador qui construeix els somnis dins del seu cap. Les emocions, els sentiments, passen per la seva pell, pel seu cor, quan assisteix a la representació. Les emocions passen pel seu cos més que pel dels actors. Des de dalt de l’escenari s’està sempre atent a la seva reacció i tot allò que sembla que l’actor visqui tant intensament no és res més que una mecànica, un engranatge de signes i ritmes que culminaran en l'espectador. Aquest és l’últim que pot completar el cercle, donar-li un sentit. Lligar tots els codis que ha rebut. És cert que la majoria de vegades no sabrà que ho està fent, aquesta és la gràcia! I també és cert que el director, l’obra de teatre, buscarà la manera d'amagar-li aquesta feina perquè li sigui més gratificant.

Vosaltres, els espectadors de La Perla, no només sou aquests constructors de somnis, sinó que a més a més ens heu ajudat a ser on som, amb la vostra fidelitat i amb la vostra aposta generosa. Ara som on som, i al voler respondre a les vostres expectatives, hem de generar més per arribar a saciar la vostra saviesa oculta. I aquests moviments fan moure la roda.

Continuem amb L’Orfe del Clan dels Zhao fins l’11 de maig al Romea. I comencem a transformar l’espai de la Biblioteca per a la nova aventura: Ciels de Wajdi Mouawad, que s’estrenarà a mitjans de juny.

I anem preparant ja les coses de la propera temporada, que us explicarem, junt amb l’#AsSocPerla a mitjans de setembre; mentrestant intentarem omplir cada minut de les nostres i les vostres vides amb noves històries, projectes i il·lusions. 

La Perla 29

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…