Ves al contingut principal

Notes de Xavier Bru de Sala sobre Cyrano


SOBRE CYRANO DE BERGERAC I LA TRADUCCIÓ

Cyrano de Bergerac torna a la Biblioteca de Catalunya a partir del 16 de març de 2013. Recuperem el text que Xavier Bru de Sala va escriure per al programa de mà quan l'espectacle es va estrenar el passat maig de 2012. 













A diferència de tots nosaltres, i de la resta dels mortals, el Cyrano de Rostand disposa d’una tan plena consciència d’ell mateix que se sap indigne de ser estimat. La irresistible enormitat del nas no és sinó metàfora de la deformitat de l’ànima.

Per desencadenar aquest drama tan agraït de contemplar i d’ingerir com de quasi impossible digestió, no n’hi ha prou amb aquesta consciència. Cal, en primer lloc, que el personatge actuï en conseqüència, que llueixi un caràcter acordat amb l’exageració del nas. Així, el trobem adorable i temible, heroic i fatxenda, imprudent, impetuós, però sensible i respectuós fins a extrems malaltissos. Com els romàntics de debò, Cyrano no fa trampes ni se’n fa. Amb aquests ingredients i malgrat la inesborrable tara original, qualsevol altre personatge o persona podria triomfar sobre l’adversitat, merèixer l’amor, obtenir-ne la plena correspondència. Quina força s’hi oposa? El destí advers, és a dir la mala sort reiterada, com ell mateix acaba per reconèixer: “M’ha sortit malament fins i tot el final”.

Denunciava Stendhal, i observem en la literatura anterior i posterior, que els francesos van substituir l’amor per la vanitat. Cyrano no. Cyrano estima, Cyrano sap que no pot de ser estimat, i això l’esperona a estimar, primer de forma esbojarrada, més tard de manera tan alta que per amor sacrifica el seu amor. Res de menys insignificant.

Que l’espectador no es deixi enganyar per la brillantor de les escenes i les rèpliques, que llisqui per la seductora passarel·la del vers, però que no ignori el sentit de l’obra, que s’interrogui i es deixi interpel·lar, que travessi el vel de la facilitat, que rebutgi la temptació de considerar-la una diversió intranscendent i amable.

* * *

Aviat farà trenta anys del gran moment pel teatre català que va representar  el Cyrano de Josep Maria Flotats. És un honor que Oriol Broggi primer i tot seguit Pere Arquillué i la resta de la companyia La Perla 29 hagin tornat a confiar en la mateixa versió. En correspondència, i per tal d’acostar-la encara més a la sensibilitat de l’espectador d’avui, hem acordat que, sense abandonar el rigor prosòdic, els actors fessin seu el text més enllà del vers, tal com exigeix Molière i a la contra de com hauria volgut Rostand.  Aquí i allà, algun petit descans de la mètrica i la rima, a la manera d’un replà, no procura sinó incrementar aquesta imprescindible proximitat i accentuar, amb el contrast, la contundència del recitat.

Que em perdonin els actors i el director, però el millor elogi que puc fer-los és constatar que, en efecte, han aconseguit que aquest Cyrano es pugui escoltar, no diré que a les fosques, però sí amb els ulls aclucats.





















Versos treballats per Per Arquillué durant el procés d'assaig del muntatge. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…