Ves al contingut principal

Notes de Xavier Bru de Sala sobre Cyrano


SOBRE CYRANO DE BERGERAC I LA TRADUCCIÓ

Cyrano de Bergerac torna a la Biblioteca de Catalunya a partir del 16 de març de 2013. Recuperem el text que Xavier Bru de Sala va escriure per al programa de mà quan l'espectacle es va estrenar el passat maig de 2012. 













A diferència de tots nosaltres, i de la resta dels mortals, el Cyrano de Rostand disposa d’una tan plena consciència d’ell mateix que se sap indigne de ser estimat. La irresistible enormitat del nas no és sinó metàfora de la deformitat de l’ànima.

Per desencadenar aquest drama tan agraït de contemplar i d’ingerir com de quasi impossible digestió, no n’hi ha prou amb aquesta consciència. Cal, en primer lloc, que el personatge actuï en conseqüència, que llueixi un caràcter acordat amb l’exageració del nas. Així, el trobem adorable i temible, heroic i fatxenda, imprudent, impetuós, però sensible i respectuós fins a extrems malaltissos. Com els romàntics de debò, Cyrano no fa trampes ni se’n fa. Amb aquests ingredients i malgrat la inesborrable tara original, qualsevol altre personatge o persona podria triomfar sobre l’adversitat, merèixer l’amor, obtenir-ne la plena correspondència. Quina força s’hi oposa? El destí advers, és a dir la mala sort reiterada, com ell mateix acaba per reconèixer: “M’ha sortit malament fins i tot el final”.

Denunciava Stendhal, i observem en la literatura anterior i posterior, que els francesos van substituir l’amor per la vanitat. Cyrano no. Cyrano estima, Cyrano sap que no pot de ser estimat, i això l’esperona a estimar, primer de forma esbojarrada, més tard de manera tan alta que per amor sacrifica el seu amor. Res de menys insignificant.

Que l’espectador no es deixi enganyar per la brillantor de les escenes i les rèpliques, que llisqui per la seductora passarel·la del vers, però que no ignori el sentit de l’obra, que s’interrogui i es deixi interpel·lar, que travessi el vel de la facilitat, que rebutgi la temptació de considerar-la una diversió intranscendent i amable.

* * *

Aviat farà trenta anys del gran moment pel teatre català que va representar  el Cyrano de Josep Maria Flotats. És un honor que Oriol Broggi primer i tot seguit Pere Arquillué i la resta de la companyia La Perla 29 hagin tornat a confiar en la mateixa versió. En correspondència, i per tal d’acostar-la encara més a la sensibilitat de l’espectador d’avui, hem acordat que, sense abandonar el rigor prosòdic, els actors fessin seu el text més enllà del vers, tal com exigeix Molière i a la contra de com hauria volgut Rostand.  Aquí i allà, algun petit descans de la mètrica i la rima, a la manera d’un replà, no procura sinó incrementar aquesta imprescindible proximitat i accentuar, amb el contrast, la contundència del recitat.

Que em perdonin els actors i el director, però el millor elogi que puc fer-los és constatar que, en efecte, han aconseguit que aquest Cyrano es pugui escoltar, no diré que a les fosques, però sí amb els ulls aclucats.





















Versos treballats per Per Arquillué durant el procés d'assaig del muntatge. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…