Passa al contingut principal

Inici de temporada!

Benvolguts amics!


Ja som aquí de nou! Us escrivim per donar-vos la benvinguda a la nostra temporada i a l’inici de l’activitat. Com us vam dir durant el mes de juliol i com molts de vosaltres vàreu respondre amablement, obrim una nova finestra a la nostra ciutat. Esperem que sigui una finestra amable i per on corri l’aire fresc.

Vivim uns temps tristos. I podem pensar que és especialment difícil recomençar, tirar endavant. Pensar en noves obres. Tornar a alçar uns plafons, a crear els espais, resituar el públic, tornar a girar les grades, passar els cables i penjar els focus. Mirar altre cop la sorra, remoure-la, treure la pols....i reprendre uns assajos, aixecar una nova casa pels nostres personatges. Aquest any reprenem alguns dels nostres èxits i tenim la sensació que ara que la vida és més dura i més estranya, ens ajudaran a entendre-la millor. Perquè ells ens han acompanyat durant aquests últims temps, i ells saben perfectament com fer-nos més feliços. Ells saben que cal mirar endavant i fer-se promeses noves. Semblant a les antigues, però noves i diferents alhora.

Mireu aquestes paraules de Jean-luc Lagarce:

Fer-se promeses noves. Prometre’s no tornar a començar mai més. Seguir el camí. No escoltar els consells atents plens de bones intencions. Desconfiar de tota certesa. Seguir tenint por, preocupar-se, no estar mai segur de res. Preocupar-se pel respecte i tenir cura de la insolència falsa. Odiar la parodia. Recordar. No oblidar-se de fer trampa. Dir la veritat i deixar de presumir per això. Abandonar el camí més curt i seguir les empremtes imprecises. Prendre el temps. Riure sarcàsticament en els moments més inoportuns. Somriure dolçament. No ser del tot eficaç, renunciar. Lluitar contra els mediocres. Resistir. Evitar sempre aquelles paraules, aquelles que no s’entenen mai, com són “consens”, “conjuntura”, “sinèrgia”, per molt que haguem estudiat no entenem aquestes paraules, aleshores deixem-les a un costat. No tenir por al conflicte. No tenir por a provocar el conflicte. Buscar baralles, sí, a vegades i fins i tot de broma. Per burlar-se. Reservar-se sempre en mig de la derrota, la lleugera i necessària ironia de la victòria, i al contrari també, ho anava a dir.  

Fer coses noves, i revisitar les velles. No per la punyetera crisis, sinó perquè van anar bé, perquè són el nostre repertori. Ja teníem previst fer-ho i així ho vam dir: quan tinguem un teatre, algun dia, anirem repetint les produccions. Per intentar lluitar contra l’efímer. Per re-visitar! Per repensar les coses! Com diu Picalagartos a Luces de bohemia: la vida és una controvèrsia! Fa dos anys ho deia en Xavi Boada, aquest any ho diu l’Ernest Villegas i sona sempre bé. I tots dos ho fan bé i és bonic de veure-ho.

Creiem en el Teatre de Repertori, i en el repertori de teatre. Podem oferir això al públic. A la ciutat. Al país. Estem convençuts que com a ciutadans i actors amb un cert altaveu ens toca fer un pas endavant i entomar la responsabilitat de lluitar amb veu clara per a un futur millor. El nostre ofici ha estat en crisis sempre. Ara també. Però sabem que és necessari, no només un entreteniment, que també. El teatre com a mirall, com a eina cultural per transformar la realitat. I la cultura entesa com a vincle i com a eina creadora de criteri. Com a motor de la societat i com a base de l’educació i de la convivència. Hem de preservar els espais de la cultura, encara que a vegades semblin superflus, i en això també estem d’acord amb Lagarce quan diu:
  
Hem de preservar els espais de la creació, els espais luxosos del pensament, els espais del superficial, els espais on s’inventa allò que encara no existeix, els espais d’interrogació sobre el passat i del qüestionament. Són la nostra propietat més preciosa, les nostres cases, les de tots i cadascú. Els impressionants edificis de la certesa definitiva sobren, parem doncs de construir-los. La commemoració pot ser una cosa viva, el record també pot ser feliç o terrible. No cal murmurar el passat o passar-hi de puntetes. El nostre deure és fer soroll. Hem de conservar al centre del nostre món l’espai per a les nostres incerteses, l’espai de la nostra fragilitat, de les nostres dificultats per a dir o escoltar. Hem de romandre en el dubte, davant els discursos violents de les lògiques econòmiques. Els espais de l’Art poden allunyar-nos de la por i quan es té menys por, s’és menys dolent.

Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a l’Art, que s’allunya d’ell, en nom de la covardia, de la ganduleria inconfessable, de la falta de perspectiva adormida sobre sí mateixa, que renuncia al patrimoni del demà, al patrimoni de l’esdevenir, per acontentar-se, en l’autosatisfacció més devota, amb els valors que creu haver forjat i que en realitat simplement ha heretat. Aquesta societat renuncia al risc, s’allunya de la seva única veritat, oblida per avançat construir el seu futur, renuncia al seu potencial, a la seva paraula.

Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a la seva quarta part d’imprevistos, al seu marge, als seus dubtes, a la seva desimboltura i que no renuncia ni tan sols un instant a produir sense reflexionar; una societat que deixa de riure’s de les seves pròpies inquietuds i de la seva solitud, és una societat que s’acontenta de sí mateixa, que es lliura per complet a la contemplació mòrbida i orgullosa de la seva pròpia imatge. Nega els seus errors i els seus fracassos, es creu bella i perfecta, i es menteix. I només aleshores esdevé avara i mesquina. Es torna presumida i trista, nodrida amb les seves pròpies il·lusions, segura de la seva lluentor pròpia, sense continuació ni descendència, sense història futura i sense esperit. És una societat morta.

I malgrat tot sabem que  no passem grans moments, i que ens cal aguantar amb menys. Amb quasi gens. I potser ja no és ni tan sols terrible que  el fum espès de la crisi continuï filtrar-se en el nostre petit món i a vegades ens desanimem. La tristor general que envolta els nostres dies fa difícil veure un futur cert, clar i lluminós. Però volem continuar treballant i pensant que tot és possible encara. I per això, ens agrada creure que el crack que suposa aquesta crisi pot donar lloc a un reajustament de les dimensions i les proporcions de les coses: que el món torni a tenir la mida dels homes.

Ens mantenim il·lusionats en la possibilitat de dir coses i d’aportar a la societat moments i reflexions que descobreixen al públic allò que realment importa: que estem vius, que ens relacionem i que sentim. El motor en aquesta aposta és l’amor que tenim per allò que fem i la convicció de la seva importància. Més enllà del tangible, el teatre, les històries que aquí expliquem, estem convençuts que ens poden ajudar a sentir-nos forts i valents per lluitar contra les adversitats dels nostres dies. I és per això pel que treballem.

Com diu Bergman a Fanny i Alexander: Al otro lado, ahí fuera está el mundo grande, y a veces, este mundo nuestro, consigue reflejar el mundo grande de modo que podamos entenderlo algo mejor. O quizás demos a las personas que aquí viene la oportunidad de olvidar durante unos breves instantes, quizás unos segundos, unos momentos, el duro mundo exterior. Nuestro teatro es un pequeño y estrecho espacio de orden, rutina, conciencia y cariño.

Un bon amic de La Perla diu que per anar d’excursió mai fa mal temps, alguns dies fa sol i altres plou, però sempre fa bon dia. Mentre llegiu això, feu una ullada a la finestra més propera que tingueu: o bé farà sol, o bé els núvols dibuixaran un cel ben bonic. I sinó, us convidem a mirar per la finestra que hem obert molt a prop vostre, a la Biblioteca i a diversos espais de la ciutat.

Comptem amb vosaltres!





















Fotografia de la roda de premsa de presentació de la Temporada 12/13 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

larealitat29

La Perla 29 fa un grapat d’anys que no para de fer coses. Més que pensar, fem... i a base de fer ens hem anat construint com a ens real, que existeix, que ha sabut organitzar un gran equip fix i un grandíssim equip de col.laboradors.   Afiançant i treballant dia a dia un espai teatral per a la ciutat de Barcelona, dins del nostre petit país. Construït amb cada projecte una manera de fer, una imatge, que ens identifica amb una manera d’entendre el teatre i la cultura. Procurant una bona relació amb tot el territori, a través de les gires i les col·laboracions puntuals. Buscant sempre anar més enllà i creuar les fronteres del nostre ecosistema, a Espanya i a la resta del món. Aglutinant espectadors i engendrant una associació d’espectadors entorn al nostre projecte. Avui La Perla és una realitat. Som una realitat. Existim. Som aquí, som reals.    A vegades pensem que ens podríem definir així, com una realitat que existeix, que és aquí malgrat les difi...