Ves al contingut principal

Cyrano i les espases


Isaac Morera forma part del repartiment de Cyrano. A més de fer d’actor, és el mestre d’armes que ha dissenyat les coreografies i les baralles que podeu veure a l’obra. 
En aquest text ens explica com va descobrir la seva vocació i com es va iniciar en el món de les espases.




De com un actor s'interessa per l'Esgrima Teatral


Entenc que és una curiositat que, per mi, una explicació natural. Vinc d'una família de sabaters (creació i reparació artesanal) i de ballarins. Per tant, creativitat i treball sobre l'objecte i el concepte. Crec sincerament que aquesta manera de fer a casa, em va marcar inconscientment des del moment que vaig començar a ballar de petit- primer- i després en la meva formació com a actor.

Durant la meva llarga estada en la companyia de dansa-teatre de la meva mare, veia d'una manera normal que qualsevol mitjà per arribar a transmetre al públic, era vàlid. Només calia treballar-ho perquè efectivament fos així (dansa, teatre corporal, teatre de text, treball sobre titelles i objectes, etc.).

En el meu pas per l'Institut del Teatre, vaig descobrir l'esgrima teatral. Vaig tenir la sort de tenir un Mestre com en Ricard Pous, que em va saber transmetre un valor fonamental: la versemblança. Així vaig enganxar-me. No tan per les innumerables pel·lícules d'espases (de les que no en sóc més seguidor que qualsevol de vosaltres), sinó pel que es podia aconseguir amb el treball amb elles: transmetre al públic informació important, sobre la situació que està vivint determinat personatge, d'una manera atractiva, creïble i emocionant.

Per tant, la fonamentació històrica no una importància absoluta per mi. El més important és com fer arribar al públic, el què ha de passar en aquesta escena (mort, resignació al destí, odi, prepotència, por, determinació, etc.).

En aquest punt és on he enfocat aquest treball complementari en la meva formació d'actor: tècniques de lluita, treball corporal, consciència del tempo i un mètode tècnic per fer arribar la informació que es vol donar.

Després d'haver creat unes quantes coreografies per produccions d'òpera i teatre, l'Oriol Broggi em dóna l'oportunitat de participar com a actor i crear les coreografies d'esgrima teatral, per la producció Cyrano de Bergerac. Com vaig dir en la roda de premsa prèvia a l'estrena, és un dels meus llibres de capçalera. Per moltes raons però, pel cas que ens ocupa, fonamentalment perquè l'autor- Edmond Rostand- va elaborar la famosa lluita del Teatre, d'una manera nova i no repetida en cap més obra que jo conegui. En aquesta escena, l'autor descriu en les accions de Cyrano tot el que aquest pensa, fa i farà, tan en registre de vers com en registre d'accions esgrimístiques. No diu explícitament què fa però, el què diu ens fa intuir- si no les accions exactes que ell va imaginar- com a mínim el dibuix coreogràfic aproximat. Una genialitat d'escena i una sort poder treballar sobre ella.

En línies generals i per exemple, Shakespeare només et deixa l'espai en blanc per la lluita i et diu com comença i com ha d'acabar. Amb Cyrano de Bergerac, Rostand, a més, et transmet com es fa i et dóna molta informació del què passa en el decurs de la contesa, com cap altre autor.

Remuntant-me a l'inici de l'article, i per acabar, penso que és per això que el fet que un actor es formi i en certa manera s'especialitzi en l'esgrima teatral, no és cap fet extraordinari. Respon a la mateixa naturalesa del Teatre: tenir la capacitat i els coneixements de fer arribar, de la manera més adient, la informació que vols al públic. Si cal ballar, ballant. Si cal cantar, cantant, si cal lluitar, lluitant, etc. No és tot plegat interpretació? Molts noms, moltes maneres, molts estils i registres, un sol concepte.

A partir d'aquí, creativitat i treball.


Isaac Morera

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…