Ves al contingut principal

Cyrano i les espases


Isaac Morera forma part del repartiment de Cyrano. A més de fer d’actor, és el mestre d’armes que ha dissenyat les coreografies i les baralles que podeu veure a l’obra. 
En aquest text ens explica com va descobrir la seva vocació i com es va iniciar en el món de les espases.




De com un actor s'interessa per l'Esgrima Teatral


Entenc que és una curiositat que, per mi, una explicació natural. Vinc d'una família de sabaters (creació i reparació artesanal) i de ballarins. Per tant, creativitat i treball sobre l'objecte i el concepte. Crec sincerament que aquesta manera de fer a casa, em va marcar inconscientment des del moment que vaig començar a ballar de petit- primer- i després en la meva formació com a actor.

Durant la meva llarga estada en la companyia de dansa-teatre de la meva mare, veia d'una manera normal que qualsevol mitjà per arribar a transmetre al públic, era vàlid. Només calia treballar-ho perquè efectivament fos així (dansa, teatre corporal, teatre de text, treball sobre titelles i objectes, etc.).

En el meu pas per l'Institut del Teatre, vaig descobrir l'esgrima teatral. Vaig tenir la sort de tenir un Mestre com en Ricard Pous, que em va saber transmetre un valor fonamental: la versemblança. Així vaig enganxar-me. No tan per les innumerables pel·lícules d'espases (de les que no en sóc més seguidor que qualsevol de vosaltres), sinó pel que es podia aconseguir amb el treball amb elles: transmetre al públic informació important, sobre la situació que està vivint determinat personatge, d'una manera atractiva, creïble i emocionant.

Per tant, la fonamentació històrica no una importància absoluta per mi. El més important és com fer arribar al públic, el què ha de passar en aquesta escena (mort, resignació al destí, odi, prepotència, por, determinació, etc.).

En aquest punt és on he enfocat aquest treball complementari en la meva formació d'actor: tècniques de lluita, treball corporal, consciència del tempo i un mètode tècnic per fer arribar la informació que es vol donar.

Després d'haver creat unes quantes coreografies per produccions d'òpera i teatre, l'Oriol Broggi em dóna l'oportunitat de participar com a actor i crear les coreografies d'esgrima teatral, per la producció Cyrano de Bergerac. Com vaig dir en la roda de premsa prèvia a l'estrena, és un dels meus llibres de capçalera. Per moltes raons però, pel cas que ens ocupa, fonamentalment perquè l'autor- Edmond Rostand- va elaborar la famosa lluita del Teatre, d'una manera nova i no repetida en cap més obra que jo conegui. En aquesta escena, l'autor descriu en les accions de Cyrano tot el que aquest pensa, fa i farà, tan en registre de vers com en registre d'accions esgrimístiques. No diu explícitament què fa però, el què diu ens fa intuir- si no les accions exactes que ell va imaginar- com a mínim el dibuix coreogràfic aproximat. Una genialitat d'escena i una sort poder treballar sobre ella.

En línies generals i per exemple, Shakespeare només et deixa l'espai en blanc per la lluita i et diu com comença i com ha d'acabar. Amb Cyrano de Bergerac, Rostand, a més, et transmet com es fa i et dóna molta informació del què passa en el decurs de la contesa, com cap altre autor.

Remuntant-me a l'inici de l'article, i per acabar, penso que és per això que el fet que un actor es formi i en certa manera s'especialitzi en l'esgrima teatral, no és cap fet extraordinari. Respon a la mateixa naturalesa del Teatre: tenir la capacitat i els coneixements de fer arribar, de la manera més adient, la informació que vols al públic. Si cal ballar, ballant. Si cal cantar, cantant, si cal lluitar, lluitant, etc. No és tot plegat interpretació? Molts noms, moltes maneres, molts estils i registres, un sol concepte.

A partir d'aquí, creativitat i treball.


Isaac Morera

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…