Ves al contingut principal

Cyrano i les espases


Isaac Morera forma part del repartiment de Cyrano. A més de fer d’actor, és el mestre d’armes que ha dissenyat les coreografies i les baralles que podeu veure a l’obra. 
En aquest text ens explica com va descobrir la seva vocació i com es va iniciar en el món de les espases.




De com un actor s'interessa per l'Esgrima Teatral


Entenc que és una curiositat que, per mi, una explicació natural. Vinc d'una família de sabaters (creació i reparació artesanal) i de ballarins. Per tant, creativitat i treball sobre l'objecte i el concepte. Crec sincerament que aquesta manera de fer a casa, em va marcar inconscientment des del moment que vaig començar a ballar de petit- primer- i després en la meva formació com a actor.

Durant la meva llarga estada en la companyia de dansa-teatre de la meva mare, veia d'una manera normal que qualsevol mitjà per arribar a transmetre al públic, era vàlid. Només calia treballar-ho perquè efectivament fos així (dansa, teatre corporal, teatre de text, treball sobre titelles i objectes, etc.).

En el meu pas per l'Institut del Teatre, vaig descobrir l'esgrima teatral. Vaig tenir la sort de tenir un Mestre com en Ricard Pous, que em va saber transmetre un valor fonamental: la versemblança. Així vaig enganxar-me. No tan per les innumerables pel·lícules d'espases (de les que no en sóc més seguidor que qualsevol de vosaltres), sinó pel que es podia aconseguir amb el treball amb elles: transmetre al públic informació important, sobre la situació que està vivint determinat personatge, d'una manera atractiva, creïble i emocionant.

Per tant, la fonamentació històrica no una importància absoluta per mi. El més important és com fer arribar al públic, el què ha de passar en aquesta escena (mort, resignació al destí, odi, prepotència, por, determinació, etc.).

En aquest punt és on he enfocat aquest treball complementari en la meva formació d'actor: tècniques de lluita, treball corporal, consciència del tempo i un mètode tècnic per fer arribar la informació que es vol donar.

Després d'haver creat unes quantes coreografies per produccions d'òpera i teatre, l'Oriol Broggi em dóna l'oportunitat de participar com a actor i crear les coreografies d'esgrima teatral, per la producció Cyrano de Bergerac. Com vaig dir en la roda de premsa prèvia a l'estrena, és un dels meus llibres de capçalera. Per moltes raons però, pel cas que ens ocupa, fonamentalment perquè l'autor- Edmond Rostand- va elaborar la famosa lluita del Teatre, d'una manera nova i no repetida en cap més obra que jo conegui. En aquesta escena, l'autor descriu en les accions de Cyrano tot el que aquest pensa, fa i farà, tan en registre de vers com en registre d'accions esgrimístiques. No diu explícitament què fa però, el què diu ens fa intuir- si no les accions exactes que ell va imaginar- com a mínim el dibuix coreogràfic aproximat. Una genialitat d'escena i una sort poder treballar sobre ella.

En línies generals i per exemple, Shakespeare només et deixa l'espai en blanc per la lluita i et diu com comença i com ha d'acabar. Amb Cyrano de Bergerac, Rostand, a més, et transmet com es fa i et dóna molta informació del què passa en el decurs de la contesa, com cap altre autor.

Remuntant-me a l'inici de l'article, i per acabar, penso que és per això que el fet que un actor es formi i en certa manera s'especialitzi en l'esgrima teatral, no és cap fet extraordinari. Respon a la mateixa naturalesa del Teatre: tenir la capacitat i els coneixements de fer arribar, de la manera més adient, la informació que vols al públic. Si cal ballar, ballant. Si cal cantar, cantant, si cal lluitar, lluitant, etc. No és tot plegat interpretació? Molts noms, moltes maneres, molts estils i registres, un sol concepte.

A partir d'aquí, creativitat i treball.


Isaac Morera

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Una sopa que crema

La Perla29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva.
És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I culleradaa cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars.

Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país.

La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i de matisos que donen vi…

Inspirats per un estiu magnífic

Pel juliol s’escola el curs que ja s’acaba, i tots els assajos, les funcions, els bons moments i les angoixes, queden al lloc on eren, esperant al següent curs. Penso en els versos: “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res...”, perquè per nosaltres cavalcar una temporada és com els versos de Lorca, quan diu "la noche se está muriendo en el filo de la piedra". Hem acabat el curs contentíssims i orgullosos d'allò que hem fet. L’any vinent hi tornarem, sense parar, sense pensar en descansar, però conscients que no podem fer tantes coses com voldríem. Mai hi cap tot! En una escena, en una obra de teatre, en una temporada, has d’aparcar idees. Alguns recordareu que un juliol parlàvem d’obrir noves finestres... Mai són prous. I sempre, sempre, sempre n’hi ha de noves, i mai es tanquen del tot. L’any vinent en mantindrem bastantes d’obertes mentre recuperem forces. Ha estat una temporada intensa, i encara hi ha públic que demana de veure’n els fr…