Passa al contingut principal

¡En España es un delito el talento!



Ignasi Riera ha col·laborat en el darrer número de la nostra Revistilla i aquest és el seu comentari sobre "Luces de bohemia". 

---

És part del comentari de Don Latino quan acaba de morir Max Estrella, el protagonista de Luces de bohemia de Valle-Inclán. El missatge és contundent. I lúcid:  “Te has muerto de hambre, como yo voy a morir, como moriremos todos los españoles dignos. ¡Te han cerrado todas las puertas, y te has vengado muriéndote de hambre! ¡Bien hecho! ¡Que caiga esta venganza sobre los cabrones de la Academia! ¡En España es un delito el talento!”
Ep!  Es tracta d’un text escrit a l’entorn de 1920, noranta anys abans de les concentracions a les places del 15 de maig de 2011. I resulta tan actual!  Si l’Academia al.ludida fos l’Acadèmia d’Història que acaba d’esborrar els crims de Franco, contra les persones i contra el país, en general...!
El 1966, el barceloní Adolfo Marsillach va dir sobre Valle-Inclán: 
“Valle Inclán  -al menos yo así lo creo- fue un hombre al que el teatro de su época le vino estrecho. No cabía en el reducido círculo de las comedias de salón, de los decorados únicos, entre la polvorienta guardarropía de la cornucopia y de los veladores. A don Ramón le salía su espíritu de poeta por los cuatro costados. Como un gato maullante que se encarama por la barba, como un gato soberbio de señor feudal que se le fuera cuesta arriba por los intersticios de las gafas”.

Luces de bohemia concentra referències literàries clàssiques (Shakespeare, Rubén Darío, Calderón de la Barca, Ibsen, etc.) i referències dels primers anys 20 del segle més bèstia de la història: l’agressivitat salvatge de la patronal barcelonina, la resposta anarquista de la classe obrera catalana, la Revolució Soviètica de 1917, els efectes de la Guerra del 14, la Setmana Tràgica, la corrupció política en tots els àmbits (l’executiu, el judicial, el legislatiu), el paper ambigu de la premsa, la misèria material que marcava la vida quotidiana de Madrid. Personalment, sempre m’ha emocionat el diàleg, al calabós, entre el protagonista i el ‘paria catalán’:  “Paria... Solamente los obreros catalanes aguijan su rebeldía con ese denigrante epíteto. Paria, en bocas como la tuya, es una espuela. Pronto llegará vuestra hora”.  La resposta del detingut, que sap que el ‘pelaran’ aplicant-li, amb trampes, la ‘llei de fugues’, és nítida: “Barcelona alimenta una hoguera de odio, soy obrero barcelonés y a orgullo lo tengo”. A la pregunat de si és anarquista i proletari, la resposta amb què tanco aquest comentari:  “Yo soy el dolor de un mal sueño”. 

Ignasi Riera

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies. 
Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i també l…

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial.
La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga. Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos...
Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina!


Algú com tu, de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastre Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una desconocida, de Stefan Zweig Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…