Ves al contingut principal

¡En España es un delito el talento!



Ignasi Riera ha col·laborat en el darrer número de la nostra Revistilla i aquest és el seu comentari sobre "Luces de bohemia". 

---

És part del comentari de Don Latino quan acaba de morir Max Estrella, el protagonista de Luces de bohemia de Valle-Inclán. El missatge és contundent. I lúcid:  “Te has muerto de hambre, como yo voy a morir, como moriremos todos los españoles dignos. ¡Te han cerrado todas las puertas, y te has vengado muriéndote de hambre! ¡Bien hecho! ¡Que caiga esta venganza sobre los cabrones de la Academia! ¡En España es un delito el talento!”
Ep!  Es tracta d’un text escrit a l’entorn de 1920, noranta anys abans de les concentracions a les places del 15 de maig de 2011. I resulta tan actual!  Si l’Academia al.ludida fos l’Acadèmia d’Història que acaba d’esborrar els crims de Franco, contra les persones i contra el país, en general...!
El 1966, el barceloní Adolfo Marsillach va dir sobre Valle-Inclán: 
“Valle Inclán  -al menos yo así lo creo- fue un hombre al que el teatro de su época le vino estrecho. No cabía en el reducido círculo de las comedias de salón, de los decorados únicos, entre la polvorienta guardarropía de la cornucopia y de los veladores. A don Ramón le salía su espíritu de poeta por los cuatro costados. Como un gato maullante que se encarama por la barba, como un gato soberbio de señor feudal que se le fuera cuesta arriba por los intersticios de las gafas”.

Luces de bohemia concentra referències literàries clàssiques (Shakespeare, Rubén Darío, Calderón de la Barca, Ibsen, etc.) i referències dels primers anys 20 del segle més bèstia de la història: l’agressivitat salvatge de la patronal barcelonina, la resposta anarquista de la classe obrera catalana, la Revolució Soviètica de 1917, els efectes de la Guerra del 14, la Setmana Tràgica, la corrupció política en tots els àmbits (l’executiu, el judicial, el legislatiu), el paper ambigu de la premsa, la misèria material que marcava la vida quotidiana de Madrid. Personalment, sempre m’ha emocionat el diàleg, al calabós, entre el protagonista i el ‘paria catalán’:  “Paria... Solamente los obreros catalanes aguijan su rebeldía con ese denigrante epíteto. Paria, en bocas como la tuya, es una espuela. Pronto llegará vuestra hora”.  La resposta del detingut, que sap que el ‘pelaran’ aplicant-li, amb trampes, la ‘llei de fugues’, és nítida: “Barcelona alimenta una hoguera de odio, soy obrero barcelonés y a orgullo lo tengo”. A la pregunat de si és anarquista i proletari, la resposta amb què tanco aquest comentari:  “Yo soy el dolor de un mal sueño”. 

Ignasi Riera

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un grup d'alumnes i professores de l'escola Aula van venir a veure Boscos, amb treball previ i posterior a classe al voltant de l'espectacle i l'autor. A partir d'aquí, una alumna ha escrit un poema, amb estructura sextina, amb frases de l'obra. Us deixem amb aquesta peça, i esperem que us agradi tant com a nosaltres:

Boscos

Sóc el record que desperta la vida,
un llamp caigut que retorna del somni
i maleeixo la meva existència.
El meu cor batega sota les ombres,
vull tornar a encendre el llum per trobar l'ànima
i treure el meu infant de les tenebres.

Sóc la pluja i el foc de les tenebres.
Beure l'aigua de la pena és la vida
que corromp i fa explotar la meva ànima.
L'aigua que crema inundant el meu somni
m'evoca en un pou ofuscat per ombres.
Hi ha matins que no voldria existència!

Sóc el pas dels anys i de l'existència.
Llenço el cor d'ortigues a les tenebres
i s'evaporen amb la nit les ombres.
Mentre compto i veig com passa la vida,
fent memòria d'…

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres... Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla: 


─¿I Federico?
─En el teatro.
─¿Con La Barraca?
─No, abajo en la Biblioteca!
Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29.


L’espai
El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol, que l’espectador…

Dins els Boscos de Mouawad

Boscos és el text de la tetralogia "La sang de les promeses" que faltava per estrenar a Barcelona. És una de les obres més impressionants i complexes de Wajdi Mouawad, que comprèn el recorregut de vuit generacions i gairebé dos segles d'història. Us deixem amb el text del director: 

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc.  Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’all…