¡En España es un delito el talento!

Ignasi Riera ha col·laborat en el darrer número de la nostra Revistilla i aquest és el seu comentari sobre "Luces de bohemia". 

---

És part del comentari de Don Latino quan acaba de morir Max Estrella, el protagonista de Luces de bohemia de Valle-Inclán. El missatge és contundent. I lúcid:  “Te has muerto de hambre, como yo voy a morir, como moriremos todos los españoles dignos. ¡Te han cerrado todas las puertas, y te has vengado muriéndote de hambre! ¡Bien hecho! ¡Que caiga esta venganza sobre los cabrones de la Academia! ¡En España es un delito el talento!”

Ep!  Es tracta d’un text escrit a l’entorn de 1920, noranta anys abans de les concentracions a les places del 15 de maig de 2011. I resulta tan actual!  Si l’Academia al.ludida fos l’Acadèmia d’Història que acaba d’esborrar els crims de Franco, contra les persones i contra el país, en general...!

El 1966, el barceloní Adolfo Marsillach va dir sobre Valle-Inclán: 

“Valle Inclán  -al menos yo así lo creo- fue un hombre al que el teatro de su época le vino estrecho. No cabía en el reducido círculo de las comedias de salón, de los decorados únicos, entre la polvorienta guardarropía de la cornucopia y de los veladores. A don Ramón le salía su espíritu de poeta por los cuatro costados. Como un gato maullante que se encarama por la barba, como un gato soberbio de señor feudal que se le fuera cuesta arriba por los intersticios de las gafas”.

Luces de bohemia concentra referències literàries clàssiques (Shakespeare, Rubén Darío, Calderón de la Barca, Ibsen, etc.) i referències dels primers anys 20 del segle més bèstia de la història: l’agressivitat salvatge de la patronal barcelonina, la resposta anarquista de la classe obrera catalana, la Revolució Soviètica de 1917, els efectes de la Guerra del 14, la Setmana Tràgica, la corrupció política en tots els àmbits (l’executiu, el judicial, el legislatiu), el paper ambigu de la premsa, la misèria material que marcava la vida quotidiana de Madrid. Personalment, sempre m’ha emocionat el diàleg, al calabós, entre el protagonista i el ‘paria catalán’:  “Paria... Solamente los obreros catalanes aguijan su rebeldía con ese denigrante epíteto. Paria, en bocas como la tuya, es una espuela. Pronto llegará vuestra hora”.  La resposta del detingut, que sap que el ‘pelaran’ aplicant-li, amb trampes, la ‘llei de fugues’, és nítida: “Barcelona alimenta una hoguera de odio, soy obrero barcelonés y a orgullo lo tengo”. A la pregunat de si és anarquista i proletari, la resposta amb què tanco aquest comentari:  “Yo soy el dolor de un mal sueño”. 

Ignasi Riera