Surto de veure i viure La Presa que La Perla ofereix a l’espai de teatre de la Biblioteca de Catalunya. L’obra i la posada en escena precisa, magnífica és,
entre moltes altres coses, un homenatge als paps irlandesos -o als petits llocs de trobada d’arreu - que acullen les confidències dels solitaris de cor, mentre serveixen –a vegades perillosament- les begudes que el visitant demana. Companyia i escolta activa de monòlegs i d’ històries plenes de símbols dels qui hi entren al cap del dia, a trobar la companyia.
L’estil de La Perla és l’autenticitat, la sinceritat. Els qui seguim els seus muntatges en podríem explicar mil anècdotes de la interacció mental i física entre el que passa a l’escena i l’espectador. En aquesta obra, hi entrem físicament per la porta del pap on es produirà el fet teatral i ens donen un lloc en la penombra per espiar el que passa allà dins i escoltar el que s’expliquen; quan s’acaba la representació, - que ens ha corprès - quan el pap tanca, els espectadors, que encara som a dins, amagats, som convidats a obrir els llums i ens hi podem quedar a fer-hi una cervesa i a parlar amb els coneguts o els que voldríem conèixer, amb els que han fet la representació...Podem experimentar, en definitiva aquell intercanvi generòs que hem vist en escena, que ens ha arribat a fons i que, tal vegada, ens ha fet glatir. Una vivència única.
La Mercè Voltas, una espectadora de La Perla, va venir la setmana passada a veure el muntatge de La presa. Fa pocs dies ens va enviar aquesta nota que ahir va sortir al diari Ara publicada. Moltes gràcies Mercè!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada