Ves al contingut principal

Vivència impagable!

Surto de veure i viure La Presa que La Perla ofereix a l’espai de teatre de la Biblioteca de Catalunya. L’obra  i la posada en escena precisa, magnífica  és,
entre moltes altres coses, un homenatge als paps irlandesos -o als petits llocs de trobada d’arreu - que acullen les confidències dels solitaris de cor, mentre serveixen –a vegades perillosament- les begudes que el visitant demana. Companyia i escolta activa de monòlegs i d’ històries plenes de símbols  dels qui hi entren  al cap del dia, a trobar la companyia.
L’estil de La Perla és l’autenticitat, la sinceritat. Els qui seguim els seus muntatges en podríem explicar mil anècdotes de la interacció mental i física entre el que passa a l’escena i l’espectador. En aquesta obra,  hi entrem físicament per la porta del pap on es produirà el fet teatral i ens donen un lloc en la penombra per espiar el que passa allà dins i escoltar el que s’expliquen; quan s’acaba la representació, - que ens ha corprès - quan el pap tanca,  els espectadors, que encara som a dins, amagats,  som convidats  a obrir els llums i  ens hi podem quedar a fer-hi una cervesa i a parlar amb els coneguts o els que voldríem conèixer, amb els que han fet la representació...Podem experimentar, en definitiva aquell intercanvi generòs que hem vist en escena, que ens ha arribat a fons i que, tal vegada,  ens ha fet glatir. Una vivència única.

La Mercè Voltas, una espectadora de La Perla, va venir la setmana passada a veure el muntatge de La presa. Fa pocs dies ens va enviar aquesta nota que ahir va sortir al diari Ara publicada. Moltes gràcies Mercè!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cultura en majúscules escrita en minúscules

Us adjuntem el text que Oriol Broggi va llegir el passat 21 de juliol al Teatre Biblioteca de Catalunya durant la presentació a la premsa de la nova temporada teatral 2016-17 de La Perla 29















Benvinguts.
Us voldria presentar la propera temporada de La Perla 29 per al 2016/2017.

Estic content de poder parlar avui aquí, entre actors, directors, artistes, amics, periodistes, crítics, programadors, responsables d’institucions, i els amics espectadors de l’#AsSocPerla.
Gràcies a tots per venir. És un moment ideal per fer una mica de repàs d’on som. I explicar-nos: què estem fent, on hem arribat, i cap on anem. I crec que el fet d’estar tots junts parlant de nous projectes, és el que ens permet repassar i fer balanç d’una forma més completa. 
Cada vegada que penses en el futur ho fas pensant en el passat i el present, valores allà on ets i imagines cap on anar.


Una nova temporada és per un teatrero com un tresor preciós. El “fer teatre” va des de coses molt petites a molt grans. Vas fent cercles al…

Maria Dolors Bonal: “L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món”

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois. La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació.
Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula.
Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i joves, a motiva…

Reconstruint Incendis

Ja fa tres anys que vam estrenar Incendis, aquí al costat, al teatre Romea, amb la impagable i generosa col·laboració de tot l’equip de Focus. Quan l’estàvem assajant intuíem que el muntatge podria ser un èxit, que l’obra podria agradar. El nostre procés era tan intens que hi confiàvem, perquè la intensitat era a cada frase, a cada mil·límetre del text. Però de sospitar això a veure-ho hi va haver un gran pas que ens va deixar a tots al·lucinats. El Teatre Romea va estar ple cada nit les dues temporades que hi vam poder ser, i cada nit es creava un immens i densíssim silenci al final de la funció, que portava a uns aplaudiments especials que no oblidarem mai. Incendis ja no era nostra, ni dels actors, ni del teatre... les paraules, la història, tot passava per damunt nostre i era vostre: dels espectadors, que acollien l’espectacle al seu cor. I estàvem tots feliços, emocionats.  A l’Atenes de Sòfocles, la necessitat de teatre era evident: la societat canviava, la democràcia estava naix…