La Revistilla

Intentaré transmetre amb paraules la meva vivència de la funció “Llibert”, que no és  fàcil, en absolut. Una experiència emocional molt forta i, a mi, explicar això, em costa molt perquè tinc una ment frèvola que fragmenta els moments viscuts amb intensitat i, durant un temps, em resulta difícil tornar a ajuntar els trossos. Ara quedaria molt bé si comencés a enfilar adjectius, però no, ara mateix no és el que em demana la ment ni el cos. Bé, un adjectiu sí diré, un gairebé perfecte per al cas: tel·lúric. D’altra banda, com sol passar amb tot el que és nascut de la terra, de la “sub-terra”, aquí no hi cap l’enteniment racional ni fer classificacions, així que qualificatius pocs i encara menys, limitacions. També un substantiu: xaman. I per què xaman? Perquè “Llibert” ens ha obert una porta. Una amb la que pocs s’atreveixen, una que deixa el pas lliure per entrar-hi i reflexionar. Em refereixo a això que viu dins nosaltres mateixos i que en parlem amb la boca petita i qu...

En Marc Artigau, dramaturg i ajudant de direcció de L'Orfe del Clan dels Zhao ha escrit aquest poema que ens agrada tant...  De tanta vida que se’ns escapa de tantes tardes que no m’empasso, el vespre taca trist els terrats i ara les dones tornen somrients prudents del mar, passegen xopes però no parlen només reciten antics poemes velles pregàries perquè elles saben d’aquest plaer ocult de tinta que ja no cura i encara cou no té remei ni vol recepta aquest plaer de tan vertigen d’olor d’incendi pell de ferides. Miro les dones i obro la boca per engolir aquest oreig mentre camino mentre rumio i encara resten grapats de llum reflex als vidres. Quin secret guarden? No defalleixen contra el tic-tac, no enyoren res tampoc no obliden, no porten flors ni volen rimes. La tarda cau un altre cop mentre en recullo dos o tres trossos, després de tot, m’agradaria guardar l’instant d’aquest meu cel i algun matí poder pintar-te’l. S’ha fet de n...