La Revistilla

Traduir Wajdi Mouawad és un luxe i un repte. Un luxe perquè és un autor immens. És el gran tràgic del nostre segle, valent, compromès, honest. Mouawad coneix l’ésser humà i el retrata amb un llenguatge colpidor i amb un estil molt personal, difícil d’imitar i, evidentment, força complicat de traduir. Aquest cop, però, el repte es multiplicava perquè “Cels”, la darrera entrega de la tetralogia “La sang de les promeses” és una peça especialment complexa a nivell de llenguatge. Una part important de la trama és la descodificació d’una contrasenya a partir de la combinació de les lletres d’un poema, cosa que converteix l’obra, a estones, en un  Sudoku dels més complicats per al pobre traductor! El mateix Mouawad, quan li vaig dir que estava traduint “Ciels” va posar cara d’espantat, va fer un somriure de través com dient “T’acompanyo en el sentiment” i després em va donar les instruccions per arribar a un text coherent en llengua d’arribada i que no faltés a l’essència dels m

Quan arribes a entendre Cels és potser massa tard. Això em ve al cap quan intento escriure'n alguna cosa.  La sensació de no acabar d'entendre la força que amaga una obra com Cels et va perseguint durant el muntatge, la preparació del projecte. La sensació de no poder  preveure el pes i l'efecte de les paraules quan per fi seran dites. La por a no haver sabut preveure la força que tot allò que prepares pot tenir en l'actor, en tu mateix, finalment en l'espectador, el dia que uns quants elements es conjuguen. Cels és una altra gran obra de Mouawad que tenim la sort de poder assajar, representar. Parla de tantes coses amagades sota una trama trepidant, angoixant i sorprenent, que no ets capaç de copsar-les d'un sol cop. Davant el text et sents petit. Davant els personatges, culpable d'alguna cosa que et fa cruixir. M'ha passat més d'un cop de no entendre perquè l'autor conjugava aquelles paraules en aquell moment. I m'ha passat

De la terra a la pedra, un espectacle incessant Per a la Gemma Llort i el  Toni Trallero que em van regalar el títol La nit és càlida a Barcelona. I encara se m’ho fa més en entrar a la Biblioteca de Catalunya. Tot és a punt per a l’estrena de Cels de Wajdi Mouawad. Ambient de festa major. Cares conegudes. Actors, actrius, directors, periodistes, crítics, literats... I amics “Perlistes”.  I de cop el primer canvi, els meus peus ho noten, no hi ha terra, tot són palets de riu, pedretes, que em fan fer unes certes tentines. Segon canvi, l’escenari. No hi ha ring, ni llunes de paper, ni bancs per seure, ni alzines sureres... No. És una sala tota plena de pantalles, ordinadors, vídeos... Alta tecnologia. Sec al meu lloc, desconcertada i expectant. I un xic nerviosa per descobrir quin sentit tindran aquests canvis amb els Cels imaginats. Baixa el llum, silenci que comença l’obra. Un monòleg, en la veu en off de Clara Segura. No puc captar la seva essència, no estic pre

La Perla 29 fa un grapat d’anys que no para de fer coses. Més que pensar, fem... i a base de fer ens hem anat construint com a ens real, que existeix, que ha sabut organitzar un gran equip fix i un grandíssim equip de col.laboradors.   Afiançant i treballant dia a dia un espai teatral per a la ciutat de Barcelona, dins del nostre petit país. Construït amb cada projecte una manera de fer, una imatge, que ens identifica amb una manera d’entendre el teatre i la cultura. Procurant una bona relació amb tot el territori, a través de les gires i les col·laboracions puntuals. Buscant sempre anar més enllà i creuar les fronteres del nostre ecosistema, a Espanya i a la resta del món. Aglutinant espectadors i engendrant una associació d’espectadors entorn al nostre projecte. Avui La Perla és una realitat. Som una realitat. Existim. Som aquí, som reals.    A vegades pensem que ens podríem definir així, com una realitat que existeix, que és aquí malgrat les dificultats de viure. S

El temps ha anat passant i fa dies que La Perla no parla (tot i que sí que piula, de tant en tant...). El que volem dir és que fa dies que no us escrivim, no us parlem. Passa el temps, el dia a dia se’ns emporta, estrenem una obra, n’assagem una altra... i cada projecte que fem està ple de vida i potser no us podem arribar a transmetre prou, a mostrar suficient, totes les coses que anem tocant i preparant. Construint, descartant,... Podem ensenyar les que hem acabat, quan les hem posat a dalt de l'escenari i a través de l'associació #AsSocPerla podeu anar veient una mica més les que queden entre bambolines (www.assocperla.cat). Ens agrada pensar que així estem units per un fil invisible que s’allarga o s’estreny segons el dia, segons el moment. Sabem que cadascú, en la seva vida, passa pel mateix procés i el dia a dia el porta i se l’endu. I el vespre màgic que ens trobem tots al teatre, aquell dia ens podem parlar, quasi cara a cara: “és un descobriment pueril i extraordi

Intentaré transmetre amb paraules la meva vivència de la funció “Llibert”, que no és  fàcil, en absolut. Una experiència emocional molt forta i, a mi, explicar això, em costa molt perquè tinc una ment frèvola que fragmenta els moments viscuts amb intensitat i, durant un temps, em resulta difícil tornar a ajuntar els trossos. Ara quedaria molt bé si comencés a enfilar adjectius, però no, ara mateix no és el que em demana la ment ni el cos. Bé, un adjectiu sí diré, un gairebé perfecte per al cas: tel·lúric. D’altra banda, com sol passar amb tot el que és nascut de la terra, de la “sub-terra”, aquí no hi cap l’enteniment racional ni fer classificacions, així que qualificatius pocs i encara menys, limitacions. També un substantiu: xaman. I per què xaman? Perquè “Llibert” ens ha obert una porta. Una amb la que pocs s’atreveixen, una que deixa el pas lliure per entrar-hi i reflexionar. Em refereixo a això que viu dins nosaltres mateixos i que en parlem amb la boca petita i que li

En Marc Artigau, dramaturg i ajudant de direcció de L'Orfe del Clan dels Zhao ha escrit aquest poema que ens agrada tant...  De tanta vida que se’ns escapa de tantes tardes que no m’empasso, el vespre taca trist els terrats i ara les dones tornen somrients prudents del mar, passegen xopes però no parlen només reciten antics poemes velles pregàries perquè elles saben d’aquest plaer ocult de tinta que ja no cura i encara cou no té remei ni vol recepta aquest plaer de tan vertigen d’olor d’incendi pell de ferides. Miro les dones i obro la boca per engolir aquest oreig mentre camino mentre rumio i encara resten grapats de llum reflex als vidres. Quin secret guarden? No defalleixen contra el tic-tac, no enyoren res tampoc no obliden, no porten flors ni volen rimes. La tarda cau un altre cop mentre en recullo dos o tres trossos, després de tot, m’agradaria guardar l’instant d’aquest meu cel i algun matí poder pintar-te’l. S’ha fet de n

Esperant al vestíbul del Romea per entrar, tots compartim aquella sensació de sentir-nos privilegiats; aquelles pessigolles a la panxa que produeix la impaciència per veure, millor dit, per viure uns instants del procés de creació d’una perla i moltíssima curiositat.  Entrem al Romea a poc a poc, mirant tots els racons per tal de situar-nos, d’identificar cada element d’aquesta nova proposta escenogràfica que ens planteja la companyia. La transformació del teatre ha estat total, tant, que algunes persones no acaben de saber on són – al meu darrere unes dones pregunten si aquella és “l’altra sala del Romea, la petita”.  Alguns de nosaltres hem estat abans a altres assajos oberts i tots els qui som allà coneixem la Perla 29 i en som espectadors fidels així que els nervis i la curiositat que sentim van acompanyats també d’un sentiment de familiaritat i de saber que som “a casa” que ho fa tot més fàcil per tothom, actors i públic. Només fa dos dies que els actors i la resta de l’eq

Quadrilàter de terra marró, símbol de benestar i de llar, així la Companyia La Perla29 acull el seu públic. L’Oriol Broggi, el director, pantalons texà, camisa blanca —ai, em fa pensar en el poeta—, en el centre de l’escenari ens dóna la benvinguda i explica la mecànica de l’assaig i fa dues recomanacions: mòbils desconnectats i tos controlada.  El primer de saltar al ring és en Pablo Derqui, es presenta amb un monòleg precís i inquietant, som davant d’un conte. D’un conte xinès, amb ressons shakesperians, sobre temes universals: l’ambició, el poder, la gelosia, l’ira, l’amor, la mort, la destrucció, la venjança... Primeres correccions. L’ull, l’oïda, la percepció del director ho capten tot, i a mi que em sembla tot tan perfecete! La sortida més lenta..., la mà estirada, el silenci un xic més llarg, la dicció... Com l’ull d’Horus de l’antic Egipte, res no se li escapa a n’en Broggi. L’actor, com bon deixeble, repeteix i esmena. Quins fils, tan imperceptibles, teixeixen, un a un,

Aquest text és la conferència que Miquel Berga va fer el passat dimecres 12 de febrer a la Biblioteca de Catalunya, en el marc de les activitats paral·leles a les funcions de Traduccions/Translations que organitzen #AsSocPerla.  Hi ha tres o quatre temes que són centrals a la vida irlandesa: el clima, la qüestió nacional, l’afició a la beguda i la incontinència verbal. Per sobre de tot hi plana un humor desbocat i la inefable nostàlgia cèltica. Per donar-los un tast de tot plegat en farem prou amb quatre frases que els mateixos irlandesos han utilitzat per presentar-se al món:  1. “El clima irlandès és meravellós, però el temps que hi fa l’espatlla” 2. “Normalment, la gent te una nacionalitat, però els irlandesos tenim una psicosi” 3. “Jesús havia de ser irlandès. Fixa-t’hi: tenia 32 anys, encara era solter i vivia a casa. I la seva mare el tractava com si fos Déu”. 4. “Els irlandesos són una raça de lluitadors que no han guanyat mai una batalla, una raça de gent de mis

“Les bones traduccions no són neutres, prenen decisions i apunten cap a algun lloc”. Així començava Ferran Utzet la seva presentació dimecres passat a ca La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya, on ens vam trobar per escoltar-lo a ell, director, a Joan Sellent, traductor, i a Joan Yago, dramaturg i adaptador. Tots tres ens van parlar de les “decisions de traducció” que han viscut en primera persona per tal de poder regalar-nos -perquè no és altra cosa que un regal- el nou muntatge de la companyia, “ Traduccions / Translations ” de Brian Friel. Una bona traducció ha de capturar la riquesa i els matisos de l’idioma original però ha de saber explotar també la riquesa de la llengua a la qual l’obra és traduïda. I en aquest cas concret, per Utzet era imperatiu comptar amb una bona traducció, ja que l’obra juga amb el llenguatge com a element central. Joan Sellent ens va explicar com havia rebut l’encàrrec d’Oriol Broggi de traduir el text de Friel que ell sempre havia def

Als companys de pupitre que improvisaven  les “aventis”, al pati del Col·legi Escoles Pies del carrer Ample, a mig camí dels que jugaven a pilota al pati i dels que, ja en aquell temps, només fèiem de públic: “primer ens varen manar el avis, desprès els pares i ara ens manen els néts” Juan Marsé / Sentit a TV  --- Si freqüentes prou el barri de Gracia de Barcelona podria ser que et trobessis amb en Joan Marsé pel carrer o, com a mi mateix m’ha passat, a la Taberna Restaurant CASA PEPE, del carrer Verdi, o a una  inauguració com ara la de la Biblioteca del barri del Carmel que porta el nom del nostre escriptor. Ell sempre ha estat aquí, gaire be sempre,  com a notari d’un temps i d’un país. Anit mateix, quan vaig arribar al teatre, força abans de l’hora, tot i que no era dia d’estrena ja  me’l vaig trobar amb  Oriol Broggi i Joan Pau Miró artífexs de l’obra, al mig d’una tertúlia amb els seus lectors, al restaurantet de l’entranyable Lliure de Gracia. Precisament l’antiga seu  de

Fotografies: Bito Cels Al  teatre de la Biblioteca de Catalunya, La Perla29, ens obre un llibre preciós i entranyable amb dibuixos de tinta sucada en la Irlanda de finals del  segle XVIII, quan la desesperança els portava a emigrar a l’Amèrica del nord. Amb boira de llunyania, una dolça olor de pobresa i degoters al porxo, un grup humà estira - natural i àgil- una corda de fibres naturals per estendre-hi una terra i una llengua que els enamora i que se’ls fon en les paraules. A Translations s’hi viuen, hi són, de forma explícita i implícita tots els fils que porten a endinsar-se en el camp immens del significat íntim i col•lectiu de la  llengua amb que s’ha après a viure. És una corda de cànem que es desfila davant nostre i cada fil lliga i condiciona les persones que bracegen enmig per subsistir. La corda, infinita, la pot estirar, alhora cada espectador segons la vivència pròpia, el coneixement i l’interés pel tema. Com  anell al dit, la presència d’aquesta

Vaig anar a veure l’obra de La Perla 29, Translations (traduccions), a la Biblioteca de Catalunya. Hi anava— pel què havia llegit—, amb la idea que viuria una reflexió a l’entorn de la llengua i la cultura gaèlica en ser sotmesa per l’imperi britànic. Mediatitzada com estic pel moment que vivim els catalans, pel que fa a la nostra llengua i cultura, què millor que seure entremig de públic disposada a veure què em deien des d’un altre país per sentir-me consolada, que no conformada! Cognició i sentits a punt! I res no em va decebre; al contrari, des de la primera escena em vaig quedar clavada a la cadira, atenta i commoguda pel què passava a l’escenari. La primera escena, quan la Sara, muda, aconsegueix— per mitjà del bon fer del mestre jove—, pronunciar el seu nom i cognom, i d’on és, ho fa amb un crit: Em dic Sara i sóc de Donegal! És la manifestació més clara que la llengua ens dóna identitat. Som qui som i podem interpretar la realitat quan dominen el llenguatge. Destruir-lo, canv

Un dels brodats més distingits i valuosos que hi ha és el ‘fil-tiré’. Aquest consisteix a treballar sobre un tros de la mateixa roba desfilada, especialment lli, con si es fessin uns calats, i amb l’agulla enfilada amb fil de seda anar ordint, punt a punt, el brodat: s’agafen els mateixos fils de la tela, ara se n’ajunten uns, ara se separen, ara se’ls hi dóna una forma de fulla, després de flor... És una feina costosa, minuciosa, potser un xic pesada. Per fer-la bé cal tenir bons ulls i molta precisió en el treball, i els resultats són espectaculars. Tot això em va venir al cap, ahir, quan gaudia de l’assaig de Translations . A l’obra hi ha una bona trama, ben ordida, espessa. Uns magnífics actors, potser a algun li cal encara un xic més de vocalització per entendre’l millor -és una peça teatral on la importància de la paraula és cabdal-; i un director Ferran Utzet que té la mirada afinada i la precisió justa per encarrilar bé la seva gent. No se li escapava res, treball