Vaig anar a veure l’obra de La Perla 29, Translations (traduccions), a la Biblioteca de Catalunya. Hi anava— pel què havia llegit—, amb la idea que viuria una reflexió a l’entorn de la llengua i la cultura gaèlica en ser sotmesa per l’imperi britànic. Mediatitzada com estic pel moment que vivim els catalans, pel que fa a la nostra llengua i cultura, què millor que seure entremig de públic disposada a veure què em deien des d’un altre país per sentir-me consolada, que no conformada! Cognició i sentits a punt! I res no em va decebre; al contrari, des de la primera escena em vaig quedar clavada a la cadira, atenta i commoguda pel què passava a l’escenari.
La primera escena, quan la Sara, muda, aconsegueix— per mitjà del bon fer del mestre jove—, pronunciar el seu nom i cognom, i d’on és, ho fa amb un crit: Em dic Sara i sóc de Donegal! És la manifestació més clara que la llengua ens dóna identitat. Som qui som i podem interpretar la realitat quan dominen el llenguatge. Destruir-lo, canviar-lo, transformar-lo és la manera més subtil d’eliminar un poble. Així els va anar a Irlanda i per això lluitem nosaltres, els catalans, perquè no ens passi.
Fotografia: Bito Cels
Ara bé, la meva reflexió seria molt pobra si em quedés només amb aquest tema. El gran tema de l’obra. Però és que a Translations hi ha molts més temes subjacents i que donen molt de si per pensar-hi. Per això és una obra densa, difícil, i tràgica. Per això l’espectador es queda clavat a la cadira.
Engrunant l’obra, hi ha la reflexió sobre el paper del traductor, que com un déu pot manipular la informació; hi ha l’enrocament en la tradició que no permet aixecar el vol; hi ha la confrontació familiar entre el passat-present-i-futur; hi ha el nouvingut, que tot i ser l’enemic, troba el seu lloc per viure i s’hi vol integrar: hi ha la perversió del colonitzador que prefereix fer guaret de tot abans que dialogar. I finalment el llenguatge del cos, quan l’amor t’atrapa, i no tens paraules.
Tots aquests elements, i més, en Ferran Utzet ens els ofereix amb un elenc d’actors magnífics; no en destaco cap perquè tots estan a l’alçada de l’obra. Actors i actrius estimen el seu personatge i el mimen de tal manera que l’espectador se sent identificat en cadascun d’ells. L’ambientació és esplèndida, encaixa en el to tràgic de l’obra. I què dir del cant i la dansa final: un regal. Un regal que ens permet eixamplar l’ànima i marxar cap a casa amb el cor una mica més content.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
La primera escena, quan la Sara, muda, aconsegueix— per mitjà del bon fer del mestre jove—, pronunciar el seu nom i cognom, i d’on és, ho fa amb un crit: Em dic Sara i sóc de Donegal! És la manifestació més clara que la llengua ens dóna identitat. Som qui som i podem interpretar la realitat quan dominen el llenguatge. Destruir-lo, canviar-lo, transformar-lo és la manera més subtil d’eliminar un poble. Així els va anar a Irlanda i per això lluitem nosaltres, els catalans, perquè no ens passi.
Fotografia: Bito Cels
Ara bé, la meva reflexió seria molt pobra si em quedés només amb aquest tema. El gran tema de l’obra. Però és que a Translations hi ha molts més temes subjacents i que donen molt de si per pensar-hi. Per això és una obra densa, difícil, i tràgica. Per això l’espectador es queda clavat a la cadira.
Engrunant l’obra, hi ha la reflexió sobre el paper del traductor, que com un déu pot manipular la informació; hi ha l’enrocament en la tradició que no permet aixecar el vol; hi ha la confrontació familiar entre el passat-present-i-futur; hi ha el nouvingut, que tot i ser l’enemic, troba el seu lloc per viure i s’hi vol integrar: hi ha la perversió del colonitzador que prefereix fer guaret de tot abans que dialogar. I finalment el llenguatge del cos, quan l’amor t’atrapa, i no tens paraules.
Tots aquests elements, i més, en Ferran Utzet ens els ofereix amb un elenc d’actors magnífics; no en destaco cap perquè tots estan a l’alçada de l’obra. Actors i actrius estimen el seu personatge i el mimen de tal manera que l’espectador se sent identificat en cadascun d’ells. L’ambientació és esplèndida, encaixa en el to tràgic de l’obra. I què dir del cant i la dansa final: un regal. Un regal que ens permet eixamplar l’ànima i marxar cap a casa amb el cor una mica més content.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada