Als companys de pupitre que improvisaven les “aventis”, al pati del Col·legi Escoles Pies del carrer Ample, a mig camí dels que jugaven a pilota al pati i dels que, ja en aquell temps, només fèiem de públic: “primer ens varen manar el avis, desprès els pares i ara ens manen els néts” Juan Marsé / Sentit a TV
---
Si freqüentes prou el barri de Gracia de Barcelona podria ser que et trobessis amb en Joan Marsé pel carrer o, com a mi mateix m’ha passat, a la Taberna Restaurant CASA PEPE, del carrer Verdi, o a una inauguració com ara la de la Biblioteca del barri del Carmel que porta el nom del nostre escriptor. Ell sempre ha estat aquí, gaire be sempre, com a notari d’un temps i d’un país.
Anit mateix, quan vaig arribar al teatre, força abans de l’hora, tot i que no era dia d’estrena ja me’l vaig trobar amb Oriol Broggi i Joan Pau Miró artífexs de l’obra, al mig d’una tertúlia amb els seus lectors, al restaurantet de l’entranyable Lliure de Gracia. Precisament l’antiga seu de la “Cooperativa La Lleialtat”, on ell anava els dies que hi havia ball i on més aviat passava el temps fumant al balcó. En aquest entorn precís és que es representa aquest dies "Adiós a la infancia, una aventi de Marsé".
A l’entrar el públic a la sala, el galàctic Sisa ja els esperava dalt de l’escenari amb perruquí, un vestit llampant i una petita orquestra, tot al més pur estil de les “Festes de Gràcia” dels anys 50, cantant peces com ara Rascayú (Cuando Mueras Que Haras Tú ) de Bonet de San Pedro. Va començar la nit de “la nostàlgia”.
Els actors, creïbles sempre, canviaven de papers i vestuaris constantment, el espectadors d’una certa edat reconeixíem en els tipus que apareixien, gent que varem conèixer: l’alcalde del barri, el policia fatxa, l’improvisador d’aventis, els homes i dones víctimes de la guerra i de la postguerra, el amagats de "la llei", les "pajilleres" del cine i els molt singulars Capitans Blay.
Comprenc molt bé que, segons he sentit a dir, en Juan Marsé s’emocionés el dia de l’estrena. Ell, com succeeix ben bé sempre als escriptors, queden decebuts per les adaptacions de les seves obres al cinema, però aquest no era el cas.
Penso que el cinema tracta de copiar l’obra i, encara pitjor, adaptar-la lliurement i això no és pas possible. A més a més deix al “cine-espectador” inhabilitat per afrontar lliurement la posterior lectura del llibre, ja que resta envaït per milers de imatges.
En aquest cas, el que s’ha fet, ha estat aprofundir l’essència i donar fragments de l’obra fent entrar i sortir, harmònicament, personatges que recuperant el món creatiu d’aquell Marsé que llavors de 15 anys del barri de La Salut de Barcelona que, sense cap fàcil oportunitat per a poder estudiar, va fer d’aprenent de joier i va perdre part d’un dit treballant en aquell ofici. Un altre escriptor, en situacions totalment diferents,"la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros". va perdre part d’un braç. Juan Marsé va tenir ocasió de retrobar-se amb el "Manco de Lepanto" amb ocasió de rebre el "Premio Cervantes 2008". *
Asseguts al Lliure hem recordat els herois i les heroïnes, la memòria històrica que acompanya als nostres "supervivents de Granja d’Orwell ressuscitats":
El "ligue" impossible de la Teresa i el "Pijoaparte", (apartat). La noia malalta de "El Embrujo de Shangay" i la que deambula pels voltants de Ronda del Ginardó amb el poli al darrera, Java, Palau, Marc, Aurora, Susana, la señora Mir, La Pel-roja, l’inspector Galván, el senyoret Conrado, L’amant Bilingüe (sempre disfressat) ... i "Los Fantasmas del Roxy que no descansan en paz".
Al final un teatre, totalment ple, va aplaudir una i una altra vegada.
Vaig tenir la sensació que ens aplaudíem els uns als altres, que aplaudíem tot i a tots. El passat el present i el futur, tan incert... .
Parafrasejant matusserament, i amb perdó d’en Marsé: persistim a la recerca de quelcom que ha de tenir a veure, per sobre de qualsevol altra finalitat, en alguna forma de bellesa.
El setè cel, amic Sisa?
---
*
DISCURS DE JUAN MARSÉ AL LLIURAMENT DEL PREMIO CERVANTES 2008 (SELECCIÓ D’ALGUNS FRAGMENTS)
- Un fastidioso colegio en el que no me enseñaron nada, salvo cantar el Cara al sol y rezar el rosario todos los días.
- Soy un catalán que escribe en lengua castellana.
- La dualidad cultural y lingüística de Cataluña, que tanto preocupa, y que en mi opinión nos enriquece a todos, yo la he vivido desde que tengo uso de razón, en la calle y en mi propia casa, con la familia y con los amigos, y la sigo viviendo.
"…Hay una memoria compartida, que no debería arrogarse nadie, una memoria que fue durante años sojuzgada, esquilmada y manipulada. El lenguaje oficial había suplantado al lenguaje real. En la calle y en los papeles las palabras vivían bajo sospecha, muchas cosas parecían no tener nombre, porque nadie jamás se atrevía a nombrarlas, otras se habían vuelto decididamente equívocas y apenas podía uno reconocerlas. Las palabras acudían medrosas, emboscadas, traicionando el sentido al que se debían. Afectadas por el expolio y el descrédito, sometidas a la censura y al escarmiento, o destinadas a la impostura, de pronto perdían su referente, enmascaraban su verdadero sentido y cambiaban de significado. Entre las pomposas palabras que entonces nos caían desde los balcones y despachos oficiales, desde el cuartel y desde el púlpito, entre esas palabras fraudulentas y las palabras que la gente intercambiaba en la calle, en el trabajo y en casa -palabras de familia gastadas tibiamente, según testimonio del poeta-, había un abismo."
Francesc Fernández
francesc.fernandez@ono.com
---
Si freqüentes prou el barri de Gracia de Barcelona podria ser que et trobessis amb en Joan Marsé pel carrer o, com a mi mateix m’ha passat, a la Taberna Restaurant CASA PEPE, del carrer Verdi, o a una inauguració com ara la de la Biblioteca del barri del Carmel que porta el nom del nostre escriptor. Ell sempre ha estat aquí, gaire be sempre, com a notari d’un temps i d’un país.
Anit mateix, quan vaig arribar al teatre, força abans de l’hora, tot i que no era dia d’estrena ja me’l vaig trobar amb Oriol Broggi i Joan Pau Miró artífexs de l’obra, al mig d’una tertúlia amb els seus lectors, al restaurantet de l’entranyable Lliure de Gracia. Precisament l’antiga seu de la “Cooperativa La Lleialtat”, on ell anava els dies que hi havia ball i on més aviat passava el temps fumant al balcó. En aquest entorn precís és que es representa aquest dies "Adiós a la infancia, una aventi de Marsé".
A l’entrar el públic a la sala, el galàctic Sisa ja els esperava dalt de l’escenari amb perruquí, un vestit llampant i una petita orquestra, tot al més pur estil de les “Festes de Gràcia” dels anys 50, cantant peces com ara Rascayú (Cuando Mueras Que Haras Tú ) de Bonet de San Pedro. Va començar la nit de “la nostàlgia”.
Els actors, creïbles sempre, canviaven de papers i vestuaris constantment, el espectadors d’una certa edat reconeixíem en els tipus que apareixien, gent que varem conèixer: l’alcalde del barri, el policia fatxa, l’improvisador d’aventis, els homes i dones víctimes de la guerra i de la postguerra, el amagats de "la llei", les "pajilleres" del cine i els molt singulars Capitans Blay.
Comprenc molt bé que, segons he sentit a dir, en Juan Marsé s’emocionés el dia de l’estrena. Ell, com succeeix ben bé sempre als escriptors, queden decebuts per les adaptacions de les seves obres al cinema, però aquest no era el cas.
Penso que el cinema tracta de copiar l’obra i, encara pitjor, adaptar-la lliurement i això no és pas possible. A més a més deix al “cine-espectador” inhabilitat per afrontar lliurement la posterior lectura del llibre, ja que resta envaït per milers de imatges.
En aquest cas, el que s’ha fet, ha estat aprofundir l’essència i donar fragments de l’obra fent entrar i sortir, harmònicament, personatges que recuperant el món creatiu d’aquell Marsé que llavors de 15 anys del barri de La Salut de Barcelona que, sense cap fàcil oportunitat per a poder estudiar, va fer d’aprenent de joier i va perdre part d’un dit treballant en aquell ofici. Un altre escriptor, en situacions totalment diferents,"la más alta ocasión que vieron los siglos pasados, los presentes, ni esperan ver los venideros". va perdre part d’un braç. Juan Marsé va tenir ocasió de retrobar-se amb el "Manco de Lepanto" amb ocasió de rebre el "Premio Cervantes 2008". *
Asseguts al Lliure hem recordat els herois i les heroïnes, la memòria històrica que acompanya als nostres "supervivents de Granja d’Orwell ressuscitats":
El "ligue" impossible de la Teresa i el "Pijoaparte", (apartat). La noia malalta de "El Embrujo de Shangay" i la que deambula pels voltants de Ronda del Ginardó amb el poli al darrera, Java, Palau, Marc, Aurora, Susana, la señora Mir, La Pel-roja, l’inspector Galván, el senyoret Conrado, L’amant Bilingüe (sempre disfressat) ... i "Los Fantasmas del Roxy que no descansan en paz".
Al final un teatre, totalment ple, va aplaudir una i una altra vegada.
Vaig tenir la sensació que ens aplaudíem els uns als altres, que aplaudíem tot i a tots. El passat el present i el futur, tan incert... .
Parafrasejant matusserament, i amb perdó d’en Marsé: persistim a la recerca de quelcom que ha de tenir a veure, per sobre de qualsevol altra finalitat, en alguna forma de bellesa.
El setè cel, amic Sisa?
---
*
DISCURS DE JUAN MARSÉ AL LLIURAMENT DEL PREMIO CERVANTES 2008 (SELECCIÓ D’ALGUNS FRAGMENTS)
- Un fastidioso colegio en el que no me enseñaron nada, salvo cantar el Cara al sol y rezar el rosario todos los días.
- Soy un catalán que escribe en lengua castellana.
- La dualidad cultural y lingüística de Cataluña, que tanto preocupa, y que en mi opinión nos enriquece a todos, yo la he vivido desde que tengo uso de razón, en la calle y en mi propia casa, con la familia y con los amigos, y la sigo viviendo.
"…Hay una memoria compartida, que no debería arrogarse nadie, una memoria que fue durante años sojuzgada, esquilmada y manipulada. El lenguaje oficial había suplantado al lenguaje real. En la calle y en los papeles las palabras vivían bajo sospecha, muchas cosas parecían no tener nombre, porque nadie jamás se atrevía a nombrarlas, otras se habían vuelto decididamente equívocas y apenas podía uno reconocerlas. Las palabras acudían medrosas, emboscadas, traicionando el sentido al que se debían. Afectadas por el expolio y el descrédito, sometidas a la censura y al escarmiento, o destinadas a la impostura, de pronto perdían su referente, enmascaraban su verdadero sentido y cambiaban de significado. Entre las pomposas palabras que entonces nos caían desde los balcones y despachos oficiales, desde el cuartel y desde el púlpito, entre esas palabras fraudulentas y las palabras que la gente intercambiaba en la calle, en el trabajo y en casa -palabras de familia gastadas tibiamente, según testimonio del poeta-, había un abismo."
Francesc Fernández
francesc.fernandez@ono.com
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada