Passa al contingut principal

#AsSocPerla / Llibert



Intentaré transmetre amb paraules la meva vivència de la funció “Llibert”, que no és  fàcil, en absolut. Una experiència emocional molt forta i, a mi, explicar això, em costa molt perquè tinc una ment frèvola que fragmenta els moments viscuts amb intensitat i, durant un temps, em resulta difícil tornar a ajuntar els trossos.

Ara quedaria molt bé si comencés a enfilar adjectius, però no, ara mateix no és el que em demana la ment ni el cos. Bé, un adjectiu sí diré, un gairebé perfecte per al cas: tel·lúric. D’altra banda, com sol passar amb tot el que és nascut de la terra, de la “sub-terra”, aquí no hi cap l’enteniment racional ni fer classificacions, així que qualificatius pocs i encara menys, limitacions.

També un substantiu: xaman.

I per què xaman? Perquè “Llibert” ens ha obert una porta. Una amb la que pocs s’atreveixen, una que deixa el pas lliure per entrar-hi i reflexionar. Em refereixo a això que viu dins nosaltres mateixos i que en parlem amb la boca petita i que li girem la cara quan la veiem a prop, però que viu en nosaltres, allà, en el fons del fons: la mort. En aquest cas, la mort d’un fill que gairebé no va gosar viure, però no per això és menys seriosa ni menys dura ni menys cruel. Ells, els “Llibert’s”, han gosat parlar-ne i cridar-ho ben alt i nosaltres hem tingut la sort de poder-ho escoltar.

Dalt l’escenari (bé, és una manera de dir-ho, perquè “escenari” pròpiament, no ho és), al darrera, es mou la seva ombra, la de Llibert, sense deixar-se veure. Aquesta ombra invisible, em semblava això, un xaman reflectit a la pantalla, al bressol, al terra, arreu... Davant, estava la persona, la mare, l’artista. La persona és cordial, propera, molt divertida i gens solemne; és com si li hagués caigut al damunt un devessall creatiu de sí mateixa i aquí camina la dona, donant-li forma.

El resultat de tot això és càlid i potent. Al costat d’aquesta esplèndida actriu  que és Gemma Brió, dues dones no menys màgiques l’acompanyen:Tàtels Pérez i Mar Orfila i tot plegat amanit d’una manera perfecta per Norbert Martínez. La primera perfilant diversos personatges i la segona donant-nos aquesta visió musical tant personal que ressona i arriba d’una manera contundent i profunda, fent-nos present en tot moment, el batec del nostre cor.

En fi, em costa explicar-ho perquè no volia repetir el que diversos mitjans ja han parlat, i per cert molt bé, d’aquesta funció que ara ja està a punt d’acabar (una llàstima). I sí, al final he posat masses adjectius. Un altra dia em sortirà millor.

Per cert, no ho havia dit però ho dic ara: ningú, sota cap concepte, s’hauria de perdre aquesta funció de “Llibert”. Encara teniu temps fins diumenge 27 d'abril.


Imma Díaz Vallvé
#AsSocPerla
Abril de 2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i