Quadrilàter de terra marró, símbol de benestar i de llar, així la Companyia La Perla29 acull el seu públic. L’Oriol Broggi, el director, pantalons texà, camisa blanca —ai, em fa pensar en el poeta—, en el centre de l’escenari ens dóna la benvinguda i explica la mecànica de l’assaig i fa dues recomanacions: mòbils desconnectats i tos controlada.
El primer de saltar al ring és en Pablo Derqui, es presenta amb un monòleg precís i inquietant, som davant d’un conte. D’un conte xinès, amb ressons shakesperians, sobre temes universals: l’ambició, el poder, la gelosia, l’ira, l’amor, la mort, la destrucció, la venjança... Primeres correccions. L’ull, l’oïda, la percepció del director ho capten tot, i a mi que em sembla tot tan perfecete! La sortida més lenta..., la mà estirada, el silenci un xic més llarg, la dicció... Com l’ull d’Horus de l’antic Egipte, res no se li escapa a n’en Broggi. L’actor, com bon deixeble, repeteix i esmena. Quins fils, tan imperceptibles, teixeixen, un a un, aquesta obra d’art.
Continua el conte, el drama. El públic hi entrem, tenim l’estómac, no el cor, ja que és en aquella víscera, on és gesten les emocions, tens i angoixat. Visc, vivim intensament el què ens expliquen. De tant en tant tallades; més correccions, esmenes, advertiments, però tot amb bon to, amb pedagogia, amb diàleg, amb intercanvi d’impressions. Que interessant resulta veure el treball exhaustiu d’aquesta gent tan bona! No hi ha divismes, és un camí d’anada i tornada, tothom aporta consideracions. I mentre estant la música sona. Quina delícia! Els dos músics acomboiant els actors, creen una atmosfera que ens fa volar amunt, amunt, per sobre de la sala.
I de cop: Bé, per avui ja n’hi ha prou!
S’ha acabat l’assaig. Aplaudiments, salutacions i agraïments. M’hauré d’esperar fins a la setmana entrant per veure créixer aquest orfe i saber com es restableix la nissaga dels Zaho! Tinc la mel i el fel a la boca. No m’estaré de veure-la. Passaré per taquilla i espero que així ho faci molta gent. Val la pena. Moltes felicitats, Perles.
L’última consideració i va per algú del públic. Si saps que tens un temps limitat, o intueixes que l’assaig et fatigarà, en un dia que es podia triar el lloc, agafa una butaca al costat de la sortida, i sigues discret, no cal creuar tot l’escenari i interrompre a n’en Marco i en Manrique, en un dels moments més bonics i intensos de l’obra. Em disculpo en nom d’aquestes sis persones que no ho van fer. Llàstima, l’única nota discordant, en un nit plena i rica d’emocions!
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada