Passa al contingut principal

#AsSocPerla / Esperant que l'orfe creixi



Quadrilàter de terra marró, símbol de benestar i de llar, així la Companyia La Perla29 acull el seu públic. L’Oriol Broggi, el director, pantalons texà, camisa blanca —ai, em fa pensar en el poeta—, en el centre de l’escenari ens dóna la benvinguda i explica la mecànica de l’assaig i fa dues recomanacions: mòbils desconnectats i tos controlada. 

El primer de saltar al ring és en Pablo Derqui, es presenta amb un monòleg precís i inquietant, som davant d’un conte. D’un conte xinès, amb ressons shakesperians, sobre temes universals: l’ambició, el poder, la gelosia, l’ira, l’amor, la mort, la destrucció, la venjança... Primeres correccions. L’ull, l’oïda, la percepció del director ho capten tot, i a mi que em sembla tot tan perfecete! La sortida més lenta..., la mà estirada, el silenci un xic més llarg, la dicció... Com l’ull d’Horus de l’antic Egipte, res no se li escapa a n’en Broggi. L’actor, com bon deixeble, repeteix i esmena. Quins fils, tan imperceptibles, teixeixen, un a un, aquesta obra d’art.

Continua el conte, el drama. El públic hi entrem, tenim l’estómac, no el cor, ja que és en aquella víscera, on és gesten les emocions, tens i angoixat. Visc, vivim intensament el què ens expliquen. De tant en tant tallades; més correccions, esmenes, advertiments, però tot amb bon to, amb pedagogia, amb diàleg, amb intercanvi d’impressions. Que interessant resulta veure el treball exhaustiu d’aquesta gent tan bona! No hi ha divismes, és un camí d’anada i tornada, tothom aporta consideracions. I mentre estant la música sona. Quina delícia! Els dos músics acomboiant els actors, creen una atmosfera que ens fa volar amunt, amunt, per sobre de la sala.
I de cop: Bé, per avui ja n’hi ha prou!

S’ha acabat l’assaig. Aplaudiments, salutacions i agraïments. M’hauré d’esperar fins a la setmana entrant per veure créixer aquest orfe i saber com es restableix la nissaga dels Zaho! Tinc la mel i el fel a la boca. No m’estaré de veure-la. Passaré per taquilla i espero que així ho faci molta gent. Val la pena. Moltes felicitats, Perles.

L’última consideració i va per algú del públic. Si saps que tens un temps limitat, o intueixes que l’assaig et fatigarà, en un dia que es podia triar el lloc, agafa una butaca al costat de la sortida, i sigues discret, no cal creuar tot l’escenari i interrompre a n’en Marco i en Manrique, en un dels moments més bonics i intensos de l’obra. Em disculpo en nom d’aquestes sis persones que no ho van fer. Llàstima, l’única nota discordant, en un nit plena i rica d’emocions!

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45   

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i