Passa al contingut principal

Quan arribes a entendre Cels potser és massa tard













Quan arribes a entendre Cels és potser massa tard. Això em ve al cap quan intento escriure'n alguna cosa. 
La sensació de no acabar d'entendre la força que amaga una obra com Cels et va perseguint durant el muntatge, la preparació del projecte. La sensació de no poder  preveure el pes i l'efecte de les paraules quan per fi seran dites. La por a no haver sabut preveure la força que tot allò que prepares pot tenir en l'actor, en tu mateix, finalment en l'espectador, el dia que uns quants elements es conjuguen.
Cels és una altra gran obra de Mouawad que tenim la sort de poder assajar, representar. Parla de tantes coses amagades sota una trama trepidant, angoixant i sorprenent, que no ets capaç de copsar-les d'un sol cop. Davant el text et sents petit. Davant els personatges, culpable d'alguna cosa que et fa cruixir. M'ha passat més d'un cop de no entendre perquè l'autor conjugava aquelles paraules en aquell moment. I m'ha passat també d'entendre-ho al bell mig d'un assaig. En el moment insospitat d'haver posat en forma teatral una mirada, una pausa, un to de veu.
Els personatges viuen davant teu el calvari de descobrir les parts més fosques de la pròpia identitat: allò que som, en el més profund. I ho fan mentre busquen la identitat d'un nom. Mentre investiguen qui és l'altre. Es troben amb qui són ells, i això passa davant nostre, de manera cruament i cruel. I és extraordinari.
El text és poesia. I és filosofia. I és també teatralitat pura -en el sentit de saber teixir, tramar, organitzar actes alhora reals i alhora ficticis-. I nosaltres som uns privilegiats de poder ser-hi a prop. I els espectadors que la veieu, potser no us agradarà però us farà sentir vius, intel•ligents i lliures. Potser tristos o potser alegres, però vius. 
Un cant a la vida com pocs se'n poden viure.

Oriol Broggi, director

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

Per seguir 28 i mig

La companyia La Perla 29 hem volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la mirada sempre lúcida de Federico Fellini. Partint d’això, hem articulat un espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo , el muntatge en qüestió es basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història -els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena. A 28 i mig , doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi món, p...