Passa al contingut principal

#AsSocPerla / De la terra a la pedra, un espectacle incessant

De la terra a la pedra, un espectacle incessant
Per a la Gemma Llort i el  Toni Trallero que em van regalar el títol














La nit és càlida a Barcelona. I encara se m’ho fa més en entrar a la Biblioteca de Catalunya. Tot és a punt per a l’estrena de Cels de Wajdi Mouawad. Ambient de festa major. Cares conegudes. Actors, actrius, directors, periodistes, crítics, literats... I amics “Perlistes”. 
I de cop el primer canvi, els meus peus ho noten, no hi ha terra, tot són palets de riu, pedretes, que em fan fer unes certes tentines. Segon canvi, l’escenari. No hi ha ring, ni llunes de paper, ni bancs per seure, ni alzines sureres... No. És una sala tota plena de pantalles, ordinadors, vídeos... Alta tecnologia. Sec al meu lloc, desconcertada i expectant. I un xic nerviosa per descobrir quin sentit tindran aquests canvis amb els Cels imaginats.
Baixa el llum, silenci que comença l’obra. Un monòleg, en la veu en off de Clara Segura. No puc captar la seva essència, no estic preparada. Diu paraules massa intenses per a la meva oïda que està pendent de la música. Sonen Les Variacions Goldberg  de J.S.Bach. Què m’estan dient els de La Perla? Per a què em preparen? L’Oriol Broggi i la seva gent ho calculen tot, Les Variacions no són gratuïtes. No. Les Variacions tenen una melodia de base, amb infinitat de canvis sobre la mateixa l’harmonia. Per tant intueixo que la partitura d’aquesta nit no serà una obra lineal, ni fàcil. El públic haurem d’estar molt atents, en estat de vigia, per a no perdre el fil de tot allò que ens oferiran.  
Quatre actors i una actriu, amb un treball extraordinari, posen en funcionament una obra coral, tot i cada personatge té el seu moment, i la veritat cap d’ells decep, al contrari,  potser pel discurs que té l’Eduard Farelo, en el seu monòleg, sobresurt un xic més. Tots estan en estat de gràcia. Cels és un Triller poètic i dolorós. On es parla de tot: d’espionatge, política, terrorisme, amors, desamors... I tecnologia. Molta tecnologia, el sisè personatge. Som al segle XXI i avançat, apuntant el futur. Són dues hores i quart d’intensitat i de transcendència. No és una obra fàcil, tot allò que és gran no ho és. I Cels és immensa. Hi va haver un moment de tanta tensió, que sense adonar-me’n, em vaig anar tirant endavant, endavant, tant que una mica més rellisco de la cadira. Si un dels fruits del teatre és que escena i públic connectin, aquesta producció ho aconsegueix plenament. 
Si abans he dit que La Perla ho lliga tot, ara toca parlar de l’autor Wajdi Mouawad. Res, absolutament res no és gratuït. O al menys aquesta és la meva lectura, tot i que em puc equivocar. El grup de treball és diu Sòcrates! I el noms del personatges són força curiosos: l’única dona, la Màrcia, porta el nom de Dolorosa, i ho és. Terriblement adolorida. En Farelo és en Clément, i realment fa honor al seu nom, és qui busca la veritat i clama per la pietat. En Villegas (per cert tenyit panotxa, quin contrast amb el Zao) és Vincent Le Chef, i és el potent, és qui es vol erigir en cap de l’operació i sense gens de misericòrdia, com solen ser els dictadors. I el temes? Massa temes i massa importants per poder-los pair en una sola nit. Cels podrà agradar o no, ara el que ofereix segur és la reflexió, és l’interès de descobrir el per què de moltes coses. Jo fa tres dies que l’he vista i encara li dono voltes, i en el moment que vivim tan frívol, tan desnonat, tan mediocre, que algú ens provoqui pensar sobre els fets transcendentals de la vida, és d’agrair, i paga la pena, de passar per taquilla diverses vegades.
Reflexionant sobre Cels, m’he adonat que no està tan allunyada d’Incendis, tot i que la història i la dramatúrgia sigui absolutament diferent. A Moawad el preocupa i l’interessa el tema generacional. La relació pares-fills, vellesa-juventut, món caduc-món emergent. Però a Cels no es queda aquí, va més enllà, quin paper li tocarà fer a aquesta joventut tan desencisada i descontenta que tenim? Seran ells els protagonistes de la gran revolta? I tant, i ho faran amb les eines que tenen, el cel enxarxat que tot ho veu i tot ho controla. I la cultura? És el marc que incita la revolució perquè és la base de la nostra llibertat? I tant, ho saben bé qui ens mana ara que ens la coarta i ens la maltracta.
I aquí arribo al tercer i últim canvi, el del llenguatge teatral que fins ara ha utilitzat La Perla. Un llenguatge tel•lúric i ara no, aquí és nou i dur com les pedres, ja que Cels és una obra de rabiosa actualitat.

S’encenen els llums. Salutacions. Grans aplaudiments. I el relaxament amb les felicitacions, les converses i el brindis amb un exquisit vi blanc fred “Gessamí de Gramona”.
Una vegada més gràcies, Perles, gràcies, no és vana la meva passió per vosaltres, tot i que ara quan miro el cel m’esgarrifo.

Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45      

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l

Volar amb 'Els cors purs'

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen, i