De la terra a la pedra, un espectacle incessant
Per ala Gemma Llort i el Toni Trallero que em van regalar el títol
La nit és càlida a Barcelona. I encara se m’ho fa més en entrar a la Biblioteca de Catalunya. Tot és a punt per a l’estrena de Cels de Wajdi Mouawad. Ambient de festa major. Cares conegudes. Actors, actrius, directors, periodistes, crítics, literats... I amics “Perlistes”.
I de cop el primer canvi, els meus peus ho noten, no hi ha terra, tot són palets de riu, pedretes, que em fan fer unes certes tentines. Segon canvi, l’escenari. No hi ha ring, ni llunes de paper, ni bancs per seure, ni alzines sureres... No. És una sala tota plena de pantalles, ordinadors, vídeos... Alta tecnologia. Sec al meu lloc, desconcertada i expectant. I un xic nerviosa per descobrir quin sentit tindran aquests canvis amb els Cels imaginats.
Baixa el llum, silenci que comença l’obra. Un monòleg, en la veu en off de Clara Segura. No puc captar la seva essència, no estic preparada. Diu paraules massa intenses per a la meva oïda que està pendent de la música. Sonen Les Variacions Goldberg de J.S.Bach. Què m’estan dient els de La Perla? Per a què em preparen? L’Oriol Broggi i la seva gent ho calculen tot, Les Variacions no són gratuïtes. No. Les Variacions tenen una melodia de base, amb infinitat de canvis sobre la mateixa l’harmonia. Per tant intueixo que la partitura d’aquesta nit no serà una obra lineal, ni fàcil. El públic haurem d’estar molt atents, en estat de vigia, per a no perdre el fil de tot allò que ens oferiran.
Quatre actors i una actriu, amb un treball extraordinari, posen en funcionament una obra coral, tot i cada personatge té el seu moment, i la veritat cap d’ells decep, al contrari, potser pel discurs que té l’Eduard Farelo, en el seu monòleg, sobresurt un xic més. Tots estan en estat de gràcia. Cels és un Triller poètic i dolorós. On es parla de tot: d’espionatge, política, terrorisme, amors, desamors... I tecnologia. Molta tecnologia, el sisè personatge. Som al segle XXI i avançat, apuntant el futur. Són dues hores i quart d’intensitat i de transcendència. No és una obra fàcil, tot allò que és gran no ho és. I Cels és immensa. Hi va haver un moment de tanta tensió, que sense adonar-me’n, em vaig anar tirant endavant, endavant, tant que una mica més rellisco de la cadira. Si un dels fruits del teatre és que escena i públic connectin, aquesta producció ho aconsegueix plenament.
Si abans he dit que La Perla ho lliga tot, ara toca parlar de l’autor Wajdi Mouawad. Res, absolutament res no és gratuït. O al menys aquesta és la meva lectura, tot i que em puc equivocar. El grup de treball és diu Sòcrates! I el noms del personatges són força curiosos: l’única dona, la Màrcia, porta el nom de Dolorosa, i ho és. Terriblement adolorida. En Farelo és en Clément, i realment fa honor al seu nom, és qui busca la veritat i clama per la pietat. En Villegas (per cert tenyit panotxa, quin contrast amb el Zao) és Vincent Le Chef, i és el potent, és qui es vol erigir en cap de l’operació i sense gens de misericòrdia, com solen ser els dictadors. I el temes? Massa temes i massa importants per poder-los pair en una sola nit. Cels podrà agradar o no, ara el que ofereix segur és la reflexió, és l’interès de descobrir el per què de moltes coses. Jo fa tres dies que l’he vista i encara li dono voltes, i en el moment que vivim tan frívol, tan desnonat, tan mediocre, que algú ens provoqui pensar sobre els fets transcendentals de la vida, és d’agrair, i paga la pena, de passar per taquilla diverses vegades.
Reflexionant sobre Cels, m’he adonat que no està tan allunyada d’Incendis, tot i que la història i la dramatúrgia sigui absolutament diferent. A Moawad el preocupa i l’interessa el tema generacional. La relació pares-fills, vellesa-juventut, món caduc-món emergent. Però a Cels no es queda aquí, va més enllà, quin paper li tocarà fer a aquesta joventut tan desencisada i descontenta que tenim? Seran ells els protagonistes de la gran revolta? I tant, i ho faran amb les eines que tenen, el cel enxarxat que tot ho veu i tot ho controla. I la cultura? És el marc que incita la revolució perquè és la base de la nostra llibertat? I tant, ho saben bé qui ens mana ara que ens la coarta i ens la maltracta.
I aquí arribo al tercer i últim canvi, el del llenguatge teatral que fins ara ha utilitzat La Perla. Un llenguatge tel•lúric i ara no, aquí és nou i dur com les pedres, ja que Cels és una obra de rabiosa actualitat.
S’encenen els llums. Salutacions. Grans aplaudiments. I el relaxament amb les felicitacions, les converses i el brindis amb un exquisit vi blanc fred “Gessamí de Gramona”.
Una vegada més gràcies, Perles, gràcies, no és vana la meva passió per vosaltres, tot i que ara quan miro el cel m’esgarrifo.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Per a
La nit és càlida a Barcelona. I encara se m’ho fa més en entrar a la Biblioteca de Catalunya. Tot és a punt per a l’estrena de Cels de Wajdi Mouawad. Ambient de festa major. Cares conegudes. Actors, actrius, directors, periodistes, crítics, literats... I amics “Perlistes”.
I de cop el primer canvi, els meus peus ho noten, no hi ha terra, tot són palets de riu, pedretes, que em fan fer unes certes tentines. Segon canvi, l’escenari. No hi ha ring, ni llunes de paper, ni bancs per seure, ni alzines sureres... No. És una sala tota plena de pantalles, ordinadors, vídeos... Alta tecnologia. Sec al meu lloc, desconcertada i expectant. I un xic nerviosa per descobrir quin sentit tindran aquests canvis amb els Cels imaginats.
Baixa el llum, silenci que comença l’obra. Un monòleg, en la veu en off de Clara Segura. No puc captar la seva essència, no estic preparada. Diu paraules massa intenses per a la meva oïda que està pendent de la música. Sonen Les Variacions Goldberg de J.S.Bach. Què m’estan dient els de La Perla? Per a què em preparen? L’Oriol Broggi i la seva gent ho calculen tot, Les Variacions no són gratuïtes. No. Les Variacions tenen una melodia de base, amb infinitat de canvis sobre la mateixa l’harmonia. Per tant intueixo que la partitura d’aquesta nit no serà una obra lineal, ni fàcil. El públic haurem d’estar molt atents, en estat de vigia, per a no perdre el fil de tot allò que ens oferiran.
Quatre actors i una actriu, amb un treball extraordinari, posen en funcionament una obra coral, tot i cada personatge té el seu moment, i la veritat cap d’ells decep, al contrari, potser pel discurs que té l’Eduard Farelo, en el seu monòleg, sobresurt un xic més. Tots estan en estat de gràcia. Cels és un Triller poètic i dolorós. On es parla de tot: d’espionatge, política, terrorisme, amors, desamors... I tecnologia. Molta tecnologia, el sisè personatge. Som al segle XXI i avançat, apuntant el futur. Són dues hores i quart d’intensitat i de transcendència. No és una obra fàcil, tot allò que és gran no ho és. I Cels és immensa. Hi va haver un moment de tanta tensió, que sense adonar-me’n, em vaig anar tirant endavant, endavant, tant que una mica més rellisco de la cadira. Si un dels fruits del teatre és que escena i públic connectin, aquesta producció ho aconsegueix plenament.
Si abans he dit que La Perla ho lliga tot, ara toca parlar de l’autor Wajdi Mouawad. Res, absolutament res no és gratuït. O al menys aquesta és la meva lectura, tot i que em puc equivocar. El grup de treball és diu Sòcrates! I el noms del personatges són força curiosos: l’única dona, la Màrcia, porta el nom de Dolorosa, i ho és. Terriblement adolorida. En Farelo és en Clément, i realment fa honor al seu nom, és qui busca la veritat i clama per la pietat. En Villegas (per cert tenyit panotxa, quin contrast amb el Zao) és Vincent Le Chef, i és el potent, és qui es vol erigir en cap de l’operació i sense gens de misericòrdia, com solen ser els dictadors. I el temes? Massa temes i massa importants per poder-los pair en una sola nit. Cels podrà agradar o no, ara el que ofereix segur és la reflexió, és l’interès de descobrir el per què de moltes coses. Jo fa tres dies que l’he vista i encara li dono voltes, i en el moment que vivim tan frívol, tan desnonat, tan mediocre, que algú ens provoqui pensar sobre els fets transcendentals de la vida, és d’agrair, i paga la pena, de passar per taquilla diverses vegades.
Reflexionant sobre Cels, m’he adonat que no està tan allunyada d’Incendis, tot i que la història i la dramatúrgia sigui absolutament diferent. A Moawad el preocupa i l’interessa el tema generacional. La relació pares-fills, vellesa-juventut, món caduc-món emergent. Però a Cels no es queda aquí, va més enllà, quin paper li tocarà fer a aquesta joventut tan desencisada i descontenta que tenim? Seran ells els protagonistes de la gran revolta? I tant, i ho faran amb les eines que tenen, el cel enxarxat que tot ho veu i tot ho controla. I la cultura? És el marc que incita la revolució perquè és la base de la nostra llibertat? I tant, ho saben bé qui ens mana ara que ens la coarta i ens la maltracta.
I aquí arribo al tercer i últim canvi, el del llenguatge teatral que fins ara ha utilitzat La Perla. Un llenguatge tel•lúric i ara no, aquí és nou i dur com les pedres, ja que Cels és una obra de rabiosa actualitat.
S’encenen els llums. Salutacions. Grans aplaudiments. I el relaxament amb les felicitacions, les converses i el brindis amb un exquisit vi blanc fred “Gessamí de Gramona”.
Una vegada més gràcies, Perles, gràcies, no és vana la meva passió per vosaltres, tot i que ara quan miro el cel m’esgarrifo.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada