La Revistilla

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora.  Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Transl...

L’obra En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost , en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost . Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya.  Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la ...

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois.  La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació. Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant  forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula. Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i jov...

Un dia el Ferran, en sortir d’un dels primers assajos, deixa anar allò de “podríem anar a Irlanda”… En tots els muntatges que el Ferran ha fet a La Perla hi ha hagut una expedició irlandesa, ja gairebé la ruta està feta i la organització de l’escapada és relativament senzilla, coneixem els hotels, coneixem el lloguer dels cotxes i els aeroports… el que també resulta sempre meravellosament fàcil i no deixa de sorprendre’ns és com tothom s’apunta amb il·lusió a l’aventura. Un cap de setmana a Irlanda. Un cap de setmana que l’agenda queda ocupada i que es comença a visualitzar com aquelles hores que passarem junts i trepitjarem l’escenari real de les històries que expliquem, respirarem el paisatge i ens coneixerem, clar… Farem companyia! Els dies van passant i finalment som 17 persones les qui un divendres ens trobem al Prat per volar cap a Irlanda. 17!!! El viatge comença amb un esmorzar ràpid a la terminal 2, els vincles i la màgia comencen a donar-se. Els actors es va...

Ha estat un recorregut llarg, fent puntades, enllaçant idees i referències. Sempre fet #Alnostregust. Us deixem amb les paraules de Ramon Vila, actor de la companyia, i del dramaturg Marc Artigau. Veiem uns personatges, uns actors que volen compartir amb el públic preguntes, certeses, desitjos, inquietuds, somnis, records... de l'ofici, de la vida. Una passejada pel bagul dels secrets interior, com el que trobem en un magatzem de vestuari i utilleria. Un bagul del que en surten peces rares que, recuperades, tenen nova vida. Les perles d'un collar desfet serveixen per jugar a bales, l'anella d'una cadena trencada és una arracada, l'abric és el personatge, i trobem la capsa de les llàgrimes guardades i ens rellisquen pels dits per riure o per plorar. Peces de tota mena: algunes escrostonades, altres polsoses, o bé brillants encara malgrat l'ús i el temps, algunes d'oblidades, i d'altres eternament presents. Les més usades al costat de les qu...

Al nostre gust és un muntatge que costa digerir, ens diuen els espectadors. Molta informació, paraules i emocions profundes; cal entrar i sortir a móns i universos imaginaris amb una rapidesa vertiginosa i, tot i que les paraules dites i les emocions expressades conviden a quedar-se gaudint del moment, aquests requereixen d’una immersió tan intensa que costa deixar anar i entrar de nou.  L’espectador també s’auto-exigeix entendre, reconèixer, trobar referents i respondre a la lògica esperada. Però, aquestes expectatives no s’acompleixen. Al contrari, Al nostre gust ,convida a trencar el codi “expectant” i a entrar en escena, amb una mirada que pren distància i perspectiva, però que alhora s'hi troba dins, immers, compartint, experimentant i acompanyant als actors. Actors que no deixen de ser sinó un reflex de les seves vides, i que molt generosament s’ofereixen a ser-hi, a estar presents, i a presentar i representar per tots moments de vida i d’humanitat.  Els actors...