L’obra
En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost, en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost. Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya.
Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la més oberta i divertida; Agnes i Chris, les dues enamorades del mateix home, el baliga-balaga d’en Gerry fins a la tendra i limitada Rose, tots junts ben encaixats conformen una tesi: la frustració, la desil·lusió i la impossibilitat d’un futur millor, segons les circumstàncies en les quals els ha tocat viure.
 |
| Bito Cels |
La representació
Dansa d’agost sembla una obra senzilla que flueix com un riu encalmat i lent, però no ho és; a dins d’aquest riu silent hi ha infinitat d’aigües subterrànies que no poden ser dites amb paraules, s’han de mostrar amb el gest, l’expressió, la mirada: un dit alçat, un mitjó al garró, un drap que escampa no saps ben bé què, una aproximació interrogativa a una creu... Tot conforma aquest món intimista i emocional de les germanes Mundy. I això només es pot transmetre a l’espectador amb una direcció acurada i una interpretació d’alt nivell.
En Ferran Utzet i en Marc Serra aconsegueixen des del primer moment involucrar al públic dins del món Mundy per mitjà d’una escenografia senzilla i d’una il·luminació ambarina delicada. Aquesta història no es pot explicar amb grans focus, a plena llum, no, ha de ser com tot, íntim i subtil. Gran encert, també, en delimitar els espais de la casa i el jardí, poques vegades els homes traspassen el llindar de la casa, gairebé sempre les seves escenes són fora, a dins és el món de les dones. Dues escenes, una al primer acte i l’altra al segon són els moment més culminants de l’obra. La primera és quan la Maggie es pinta la cara amb farina i comença a picar fort amb el peu i enceta un ball embogit on involucra les seves germanes. I les Mundy es deixen anar i ballen i criden i ballen en substitució de la dansa de la Lughnasa que tan desitgen però de la qual saben que no hi aniran. I l’altra és el moment d’intercanvi de barrets entre dels dos homes. Un intercanvi de dos móns, el real i l’il·lusori, en Jack acceptant la realitat on ha de viure i en Gerry somiant amb la utopia d’uns ideals de llibertat i democràcia.
Les interpretacions són excepcionals, tant corals com individuals. Extraordinàries les actrius per mostrar-nos els seus anhels impossibles. I extraordinaris els actors en exposar els seus fracassos. Fins el Marconi té un paper destacat, quin encert la vitalitat d’aquest objecte, metàfora impagable de la vida d’aquesta gent.
I així s’arriba a l’escena final, quadres plàstics, immòbils, dolorosos, d’una emotivitat exquisida, que fan saltar les llàgrimes, d’aquestes cinc dones que intenten sobreviure ballant soles.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Barcelona, març 2016
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada