Salta al contingut principal

Ballar, emocionar-se, deixar-se portar

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora. 

Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Translations, també de Brian Friel, farà uns tres anys. I va ser extraordinari. Aquella història de cinc germanes irlandeses, explicada en un improbable portugués i a 40º, em va emocionar i trasbalsar profundament. 

I com al Michael, el narrador de l'obra, a qui els records d'aquell estiu de 1936, fins i tot els que mai van succeir, se li barregen a la memòria, no puc deixar d'imaginar-nos, als alumnes de la classe de literatura, provant d'encertar el tema de Dansa d'Agost. La destrucció d'un ordre que ha quedat obsolet? La impossibilitat de viure aïllats? La condició de la dona? La fragilitat de la memòria? La lluita entre la força domesticadora del catolicisme i les tradicions ancestrals? I llavors el senyor Cuervas ens respondria, amb els ulls brillant-li d'una manera estranya que fins llavors no hauríem vist. Aquesta vegada el tema no és important. Feu com si balléssiu; deixeu-vos portar, emocioneu-vos. 

Pausa

Gaudiu.

Ferran Utzet, director

Bito Cels

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Aquest Sant Jordi... 71 llibres

Avui és un dia especial. La Perla 29 gaudim d'aquest Sant Jordi amb un llibre sota el braç: Bodas de Sangre, Apunts i cançons de Joan Garriga . Per celebrar-ho, vam organitzar un sorteig i hem obtingut un sorprenent regal: les recomanacions de molts amics i amigues de llibres preciosos, interessants i imperdibles. Per aquest motiu i, ja que no ens podíem quedar aquesta valuosa informació només per nosaltres, us compartim la llista per si encara esteu dubtosos... Feliç Sant Jordi, Feliç Santa Georgina! Algú com tu , de Xavier Bosh Amor fou, de Marta Sanz Anatomia della irrequietezza, de Bruce Chatwin Anatomia retrobada, de Wajdi Mouawad Ànima, de Wajdi Mouawad Aquesta és la meva carta al món, d'Emily Dickinson Baluarte, de @elvirasastr e Bon dia, són les vuit!, d ’Antoni Bassas Canciones y Romancero de ausencias, de Miguel Hernández Carta de una descon...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El "duende" de Lorca

Federico García Lorca era una font inesgotable d'art. Compartim amb vosaltres un dels seus parlaments: Sé perfectamente las dificultades que este tema tiene, y no pretendo, por tanto, definir, sino subrayar; no quiero dibujar, sino sugerir. La misión del poeta es esta: animar, en su exacto sentido: dar alma... Pero no me preguntéis por lo verdadero y lo falso, porque la "verdad poética" es una expresión que cambia al mudar su enunciado. Lo que es luz en el Dante, puede ser fealdad en Mallarmé. Y desde luego, ya es sabido por todo el mundo que la poesía se ama. Nadie diga esto es oscuro, porque la poesía es clara. Es decir, necesitamos buscar, "con esfuerzo y virtud, a la poesía, para que esta se nos entregue. Necesitamos haber olvidado por completo la poesía para que esta caiga desnuda en nuestros brazos. El vigía poético y el pueblo. Lo que no admite de ningún modo la poesía es la indiferencia. La indiferencia es el sillón del demonio; pero ella es la que habla en...
2 comentaris
Més informació

Una sopa que crema

La Perla 29 ha iniciat l’any 2018 amb una obra d’alt voltatge: Sopa de pollastre amb ordi , del dramaturg Arnold Wesker nascut a Londres i de família jueva. És una sopa que crema, que cou els budells perquè és aquí on tenim l’ànima. Perquè aquesta sopa va d’ideals i de sentiments. I cullerada   a cullerada ens empassem el dolor del desencís polític, de la frustració de la pèrdua dels somnis i de la degradació de les relacions familiars. Aquesta sopa pot agradar més o menys però no deixa indiferent i obliga a l’espectador a la reflexió, objectiu cabdal de tota obra de teatre, i molt més, al menys a mi em va passar, si fem el paral·lelisme amb la situació política que es viu actualment en el nostre país. La sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família obrera d’orígen jueu, els Kahn, durant un període de més de vint anys. És un treball coral, set personatges, quatre actors i tres actrius, d’una interpretació extraordinària i acurada plena de mímica i ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació