La Revistilla

En Marc ha escrit una obra ambiciosa però des de la humilitat. A Caïm i Abel el veig a ell i el seu món: el món d'on ve la seva família. Aquest món que el representa es contraposa amb el món que ve de fora. L'allau migratori que assetja Europa. Aquest desdoblament és el que em remet a Incendis. El món de fora i el món de dins. La fragilitat del món en què vivim davant el que ens és aliè, el desconegut que arriba, pensant que trobarà una societat més bona del que és. I mentre som aquí, desitjant que el teatre ens faci entendre el món, la vida continua. Imparable. Hi ha grans mals a la vista. A dins i fora de la nostra societat. Sembla que tot el dolor que hem vist, que potser hem ajudat a crear, fora de les nostres fronteres els darrers anys ara retorna, amb força i violència. Amb contundència i dolor... Oferim La Perla al Marc i a tot l’equip d’aquest nou repte, per a que se la puguin fer seva i transformar-la i apropiar-se-la. Revisar-nos amb una nova empenta, escriure un...

Sóc Perla. No sóc crítica. Sóc públic, vosaltres sense el meu “jo” poca cosa faríeu, i el meu “jo” sense vosaltres tindria una vitalitat escassa. Estimats amics, us necessito, ens necessitem. Ara que ja m’he presentat passo a explicar-vos quina va ser la meva experiència vital i emocional l’altre vespre al teatre Romea. Vaig intentar anar a la vostra representació amb el cor pur, tot i que ja no l’hi tinc, he viscut massa, crec que aquest concepte ha quedat ancorat a l’estadi de la infància. I mentre veia l’obra em vaig fer una pregunta: encara queden cors purs a la nostra societat? Gràcies amics, per fer-m’hi reflexionar, aquesta és una de les funcions del teatre, activar l’ intel·lecte de l’espectador.  Tot i que no ho acostumo a fer, aquesta vegada per raons familiars que no venen al cas, vaig anar al Romea verge de crítiques i de lectures. Em vaig acomodar a la butaca, vaig obrir els ulls, les oïdes i la ment. I amb aquesta disposició em vaig deixar endur pel viatge que d...

Aquesta temporada al Teatre Biblioteca de Catalunya la tancarem amb l'última obra de Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel. Us avancem unes paraules del director:  Em demanen des de La Perla que escrigui quatre paraules per parlar de Caïm i Abel . És complicat descriure el que un escriu, perquè ara mateix sóc al bell mig de la història. Enfangats fins als genolls. Rodejat de personatges que mengen, es queixen i dormen amb mi. Caïm i Abel ara és una història que creix i em devora. Però puc dir-vos que hi ha un vigilant que apunta amb una arma a un home. És de nit i fa fred. Som en una platja. Avui. En una frontera. Tots dos homes és la primera vegada que es veuen, que parlen, però aquesta trobada sense ells saber-ho els canviarà per sempre. Caïm i Abel no és la història de dos germans. No hi ha bons i dolents. És la història de dues famílies. Una viu en costat de la tanca – tan semblant a la nostra- i l'altra viu quilòmetres enllà, no sabem on. Caïm i Abel parla de su...

Els cors purs és un viatge que fa temps que volíem fer. Un espectacle que fa temps que teníem al cap i un text que ens perseguia –per allò que explica, per la brutalitat que s’amaga darrera una història com aquesta, aparentment senzilla. Partint del relat de Joseph Kessel ens agradaria aconseguir explicar la relació gairebé immòbil entre dues persones que s’estimen; explicar les seves causes, arguments, renúncies.  Com transportar aquesta situació, pràcticament sense acció, al llenguatge teatral? Deixarem que els actors s’apoderin dels personatges (o a la inversa), des del lloc on es troba cadascú. Potser el teatre és aquesta cerca, un camí difícil per tal de trobar un nou llenguatge, una manera de mostrar allò que no veiem a primer cop d’ull; una espieta per on poder observar la quietud de dues persones que no permeten estimar-se. Una pena infinita. Un rosec al cor que apareix tot d’una, mentre a l’escenari, els actors –i els personatges– dissimulen allò que senten. I volen...

Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l'argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l'amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d'un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora.  Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d'Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure'l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo... L'adolescència, què us he d'explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Transl...

L’obra En Ferran Utzet, el director de Dansa d’agost , en el programa de mà ens convida, d’una manera subtil, a reflexionar sobre el tema de l’obra, a esbrinar quina és la tesi que Brian Friel ens ofereix amb la seva Dansa d’agost . Gràcies, Ferran; aquesta és una de les funcions importants del teatre: fer pensar. Però després ens diu: deixeu-ho estar, balleu i emocioneu-vos. Una altra funció, la de gaudir de l’espectacle, la de deixar-nos anar i viure amb intensitat tot allò que passa a l’escenari. I tot això és el que vaig fer l’altra tarda en estar a la Biblioteca de Catalunya.  Dansa d’agost és una obra coral, formada per vuit personatges, tres homes i cinc dones, tots diferents i per això cadascun té el seu tema. Des de Michael, l’infant que vol fer volar estels i no pot perquè el vent no li és favorable, fins a l’oncle Jack perdut i inadaptat en la seva vellesa, en un món que no reconeix. Passant per les cinc germanes Mundy: la rígida i encarcarada Kate; Maggie, la ...

No és fàcil fer arribar l'art als més petits i joves; hi ha poques persones que hagin trobat la recepta per fer-ho de la manera adequada, poques que hagin apostat per una pedagogia artística forta. És necessari saber entendre i saber portar l'interès dels nens i nenes, noies i nois.  La curiositat, el joc, l'aventura i la motivació haurien de ser les eines reals de la pedagogia i l'educació. Llegint l'entrevista de Maria Dolors Bonal pensem en el projecte que fa temps que volem tirar endavant i que per fi sembla que està agafant  forma: La Perla Petita. Creiem en apropar el teatre des d'una edat temprana, en fer de l'art un nucli de l'educació. Explicar la nostra feina, mostrar com s'aixeca un espectacle, deixar veure el teatre per dins i per fora... Obrir una finestra més, per la qual mirar més enllà de les parets i taules de l'aula. Tot plegat forma part d'una pedagogia enfocada a donar un ventall de possibilitats als infants i jov...