Sóc Perla. No sóc crítica. Sóc públic, vosaltres sense el meu “jo” poca cosa faríeu, i el meu “jo” sense vosaltres tindria una vitalitat escassa. Estimats amics, us necessito, ens necessitem. Ara que ja m’he presentat passo a explicar-vos quina va ser la meva experiència vital i emocional l’altre vespre al teatre Romea. Vaig intentar anar a la vostra representació amb el cor pur, tot i que ja no l’hi tinc, he viscut massa, crec que aquest concepte ha quedat ancorat a l’estadi de la infància. I mentre veia l’obra em vaig fer una pregunta: encara queden cors purs a la nostra societat? Gràcies amics, per fer-m’hi reflexionar, aquesta és una de les funcions del teatre, activar l’ intel·lecte de l’espectador.
Tot i que no ho acostumo a fer, aquesta vegada per raons familiars que no venen al cas, vaig anar al Romea verge de crítiques i de lectures. Em vaig acomodar a la butaca, vaig obrir els ulls, les oïdes i la ment. I amb aquesta disposició em vaig deixar endur pel viatge que des de l’escenari en Broggi i el seu equip em proposàveu.
La primera sorpresa que em vaig endur va ser que els intèrprets narraven. Sí, m’estàveu narrant un sopar de Nadal que jo coneixia molt bé. El del conte Els morts de Joyce. Quina dificultat per vosaltres actors que havíeu de combinar la interpretació activa amb la narració passiva! I quina activitat mental que m’obligàveu a fer en construir dins meu, seqüència a seqüència, allò que m’arribava a través de les vostres paraules. Fantàstic!
Ara bé, això es pot fer de moltes maneres, però, vosaltres, La Perla, no sou convencionals i vau optar per fer-ho d’una manera especial i gens senzilla, tot i que ho pugui semblar, crear poesia en moviment, fer volar l’amor, la passió, la gelosia, el dolor i la mort per sobre de tots nosaltres en un món imprecís. Quin terratrèmol emocional que em vau provocar i jo fidel a la vostra proposta em vaig deixar anar i em vaig incorporar a la meravellosa i delicada dansa.
I de cop, vaig aterrar. Tot i ben lligat, estava en una altra època, en una altra situació i en una altra història d’amor, la impossible d’en Beckett i la Mary. Ara era dins del conte Mary de Cork de Joseph Kessel. D’aquest autor no en sabia res. Gràcies, companys, per fer-me’l conèixer. I llavors vaig entrar en una altra mística, la de la guerra civil, la dels enfrontaments ideològics, la de Mary la revolucionària pro Varela, enfront de la del seu marit i pare del seu fill, Beckett partidari del pactista Collins. Una situació irreconciliable. I aquí ja no hi havia dansa, tot era foscor, batalla, sofriment, dolor, amor i mort... I aquí no em vaig elevar, al contrari em vaig arraulir i tremolar.
Quantes emocions en un parell d’hores. Però les meves preguntes no van acabar aquí. Em trobava davant d’un musical? Òbviament no era un musical a l’estil Hollywood, no, era tota una altra cosa. Un musical delicat que m’acaronava la carn. Durant tota l’obra, dos elements em van embolcallar, la neu que floc a floc queia sobre el vius i els morts, i la música en directe que acompanyava aquestes dues històries amb cançons tradicionals irlandeses combinades amb d’altres de grans èxits actuals. Piano, guitarra, acordió, banjo, flauta... I veu humana! Què més podia demanar? Res! Un gaudi absolut!
Acabo. No em vull fer pesada. Felicitats i una vegada més, gràcies. En sortir al carrer de l’Hospital, com era lògic, no nevava, llàstima! El miracle només era a dins del teatre.
Una abraçada,
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada