La companyia La Perla 29 hem
volgut fer un espectacle que d'alguna manera signifiqui un punt i a part en la
nostra trajectòria i que alhora ens permeti revisitar tots els nostres
referents. En aquesta mena de psicoanàlisi col·lectiva entre nosaltres mateixos
i els nostres espectadors, homenatgem el món de la ficció, del teatre, del cine
i de l'art en general, i ho fem a través de la fascinació per Itàlia i de la
mirada sempre lúcida de Federico Fellini.
Partint d’això, hem articulat un
espectacle amb molts referents però que sobretot s’adreça a l'espectador que
simplement té ganes de deixar-se portar per la màgia i la imaginació. Grosso modo, el muntatge en qüestió es
basa en un 30% d’escenes de Fellini, un 30% d’imatges dels nostres 10 anys d'història
-els nostres propis fantasmes-, un 30% d’idees sorgides del treball d’improvisació
amb els actors i un 10 % de relligats de tota mena.
A 28 i mig, doncs, mitjançant l’imaginari fellinià i el nostre propi
món, parlem de temes que al capdavall són universals, temes tan aparentment
diversos però en el fons tan íntimament relacionats entre sí com són els dubtes
inherents a la creació artística, la crisi vital i personal que s’experimenta
en fer quaranta anys (Nel mezzo del
cammin di nostra vita...), la recerca de la felicitat a través de l'art, la
infància com a motor del passat o la necessària acceptació de la mort.
Desenvolupament de l’obra:
1. Uns actors arriben a l'espai i
diuen, establint un diàleg entre ells mateixos i els espectadors, el cant I de
la Divina comèdia de Dant. Es
planteja, doncs, una crisi vital en termes generals.
2. Escena inspirada en la pel·lícula
Una giornata particolare que
aprofundeix en aquesta crisi existencial, però ara ja focalitzada en els dos protagonistes.
A l’Itàlia feixista, Antonietta coneix a Federico, un home d’idees
progressistes que li qüestiona la seva manera de viure, que evidentment no la
fa feliç. Federico li regala un llibre, l’emblema del coneixement, i Antonietta
li fa la pregunta clau: “com es fa per ser feliç?”
3. Federico se serveix d’un
fragment del Faust de Goëthe per
respondre-li que ell, tot i que és un home cultivat, encara no ha aconseguit trobar
la felicitat.
4. Escena basada en el conte
popular xinès La fugida del pintor Notxa.
Federico il·lustra a Antonietta la recerca de la felicitat explicant-li aquest
conte, en el qual un gran pintor aconsegueix fugir de la presó on l’emperador
l’ha tancat introduint-se en el quadre que ha pintat durant el captiveri,
quadre que representa el paradís perdut de la infància.
Al final del conte, Antonietta i Federico
fan el mateix que el pintor xinès i també fugen a través del quadre. Darrere el
quadre s’amaga una nova realitat: el món del cinema. Es projecten escenes de
diverses pel·lícules (Roma, città aperta,
entre d’altres) i després del ball de Singin
in the rain, l’espectador i els dos protagonistes se situen ja dins d'una
pel·lícula concreta, als anys vint, i en un assaig de teatre d'una companyia
independent.
5. Escena extreta de l’obra Sis personatges en cerca d'autor, de Pirandello.
Antonietta i Federico passen a ser dos d’aquests sis personatges i per tant ja
formen part de la ficció pròpiament dita. Segueixen amb interès l'assaig i les
discussions sobre la veritat, la fantasia i la bogeria, fins que Federico es converteix
en Vittorio Gassman i engega el seu famós soliloqui sobre el teatre.
6. Gran attore. Per la seva banda, Antonietta es transforma en una
diva que parla en castellà i també reclama el seu moment de glòria recitant un
fragment d’Eduardo De Filippo. Per primera vegada l’espectador veu Federico exercint
de director.
7. Escena d’Otto e mezzo, relacionada
amb la problemàtica que envolta la creació. Federico, a través del seu alter Guido
Anselmi, expressa el seu famós dubte: “No, no és això... No sé què vull dir,
però vull dir-ho igualment”. Una actriu diu a Federico el monòleg final de Sònia
de L’oncle Vània; tot seguit, Antonietta
diu el monòleg d’Hècuba de Hamlet i,
com ell, decideix desemmascarar la realitat i transformar-la a través del
teatre. Els actors, convertits ara en pallassos, aixequen la boca d'un antic
teatre mentre invoquen la imaginació.
8. Fragment de Primera història d’Esther, del poeta
català Salvador Espriu: uns nens es conjuren per fer teatre amb l’ajuda d’uns
simples titelles.
Número dels pallassos.
9. Fragments de La Strada, números de Zampano.
10. El director Guido Anselmi
torna a escena i, ple de dubtes, atura l’espectacle. Els actors, contrariats,
miren de convèncer-lo creant diverses escenes (música de Vinicio Capossella), recordant
pensaments de Fellini i d’Igmar Bergman (Fanny
i Alexander) i fins i tot a través de reflexions escrites per ells mateixos.
11. Soave sia il vento, de Così
fan tutte. Apareix a escena un cavall blanc, que podria ser la font d’inspiració
de Guido Anselmi. Petit text de Litoral,
de Wajdi Mouawad.
12. Llarg i emotiu poema de Vicent
Andrés Estallés amb veu d’Ovidi Montllor. El poema en qüestió és un majestuós cant
a la vida articulat a través de la fascinació que el poeta sent per Itàlia.
13. Després d'un número de circ i
d'equilibris, apareixen a escena tot un seguit de personatges característics de
l’univers fellinià. Finalment, després d’un ball d’ombres xinesques,
Guido/Federico és visitat pels fantasmes de la seva infantesa (pare i mare,
desdoblada en la pròpia Antonietta), els quals parlen a través de textos de Mouawad
(Litoral i Incendis), del poeta espanyol Gil de Biedma i de Sèneca.
14. Guido Anselmi arriba a
Cinecittà per rodar la seva pel·lícula, però se sent molt pressionat i sembla que
no se'n surt. Enmig d’aquest desordre físic i mental tornen a aparèixer les
figures dels fantasmes dels seus pares: escena d’Otto e mezzo, allargada amb textos de Mouawad i de Marc Antoni
Broggi (pare del director de 28 i mig).
Després dels dubtes, finalment Guido referma la seva voluntat de crear alguna
cosa que ajudi a tothom, inclòs ell mateix, a trobar la felicitat i a encarar la
mort.
Apareix Marcello Mastroianni, i
Guido Anselmi aconsegueix gravar una petita escena d’Otto e mezzo.
15. Escena basada en un fragment
de la novel·la Tonio Kröger, de
Thomas Mann. Reflexió sobre la problemàtica que envolta l'art i l'artista, un
ésser que per definició no encaixa en la societat convencional.
16. Escena que reprodueix
íntegrament la trobada entre Marcello Mastroianni i Claudia Cardinale a Otto e
mezzo. Entremig, un petit parèntesi per a la Saraghina, un altre cop en
clau de record d’infància.
17. Final. L'actriu Antonietta/Claudia
surt del seu personatge i diu un text que resumeix les pors i els neguits que
devia sentir Federico Fellini en el moment de rodar Otto e mezzo. Mentrestant, al fons de l’escenari, el mateix Fellini
obre una capsa de música. De la capsa en surt l’última escena d’Otto e
mezzo i tots els actors formen una corrua al ritme de la música de Nino Rota.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada