La Revistilla

Què és l’escenografia? Un instrument expressiu que comunica informació, que transmet sensacions i defineix atmosferes. Un organisme viu, més que una imatge fixa, que defineix la dramatúrgia de l’espai. Un dispositiu escènic que serà utilitzat pels actors. L’escenografia crea i estructura un discurs visual que pot anar evolucionant, prenent diferents aspectes, que és mutable al llarg de l’espectacle. Tot això ho hem pogut aprendre avui amb en Sebastià Brosa, l’escenògraf d’Adiós a la infancia. Persona entregada i apassionada amb qui hem tingut el privilegi de recórrer les entranyes del Lliure de Gràcia i conèixer amb tot detall el seu treball com a escenògraf dins del muntatge teatral de La Perla 29. "El primer pas per a la creació d’un disseny escenogràfic és el d'aprofundir en el text per extreure’n l’essència, conèixer l’ànima, per després vestir l’escena i dotar-la de vida" ens explica. Nosaltres hem optat per conèixer de bon començament la seva ànima, la de l’...

Bar El Lliure – Teatre Lliure de Gràcia – 19.12.13 “Fantàstica, boníssima”, així començava la crònica/crítica d’en Justo Barranco a La Vanguardia del dia 12 de desembre. No va ser en Barranco qui ho deia, sinó el propi Juan Marsé, al sortir emocionat de la funció. Ahir, vam tenir  l’oportunitat de que ens ho expliqués personalment. Els Amics de la Perla 29 (#AsSocPerla), el van convidar a compartir un col•loqui  amb altres dos protagonistes d’aquesta aventura tan emotiva: el director, Oriol Broggi  i el dramaturg, Pau Miró. Adiós a la Infancia – Una aventi de Marsé, és una co-producció del Teatre Lliure i La Perla 29, i vam pensar que seria interessant compartir aquest col•loqui amb l’associació d’espectadors del mateix teatre. Així doncs, l’acte va ser co-presentat pels presidents d’ambdues entitats: Toni Trallero (#AsSocPerla) i Pere Riera (Associació del Teatre Lliure), manifestant l’interès en què les dues associacions col•laborin conjuntament i puguin anar de l...

1/   L'acció de Tranduccions té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafs militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff.  Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part d'una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparèixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció al poble d'una escola nacional totalment gratuïta i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà.  Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del l...

Ens estan agradant, cada vegada més, les biografies, les autobiografies i els autoretrats, si són sincers.  I és que la veritat interna dels fets que coneixem superficialment, pot ser tan sorpresiva, tan insòlita i al mateix temps reveladora que ens aclareix molts interrogants no confessats, i ens posa en la situació superior de conèixer, per damunt de suposar o de sobreentendre. Baixar a la veritat del que va inspirar la formació i l’esperit del Teatre Lliure  i arribar a la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, és tocar paret. La Perla 29 ho havia de fer. En la seva primera col•laboració amb el Teatre Lliure de Gràcia havia de fer visibles els fonaments i desvetllar vivències de la primera veritat. Entrem al local remodelat i pugem l’escala amb al•legoria de la sang de vida que hi va deixar la creació de Fabià Puigserver i, en entrar a la sala ens immergeixen en  La Lleialtat de debò, sense disseny:  l’orquestrina de la Cooperativa, un veu melosa i ...

1/  No sempre és fàcil definir de què es parla o bé, de què es vol parlar, quan s’engega un projecte. Potser, amb una mica de sort, es va precisant durant el procés; a vegades, amb prou feines s’aconsegueix explicar-ho durant les funcions. Penso que és important tenir bones idees al principi per recollir elements que puguin disparar ben lluny, com és important confiar en aquesta força subterrània que sovint et va empenyent, que va col•locant les coses a un cert lloc que semblaria el propi. Potser ha estat així en aquest curiós encreuament de carrers on hem confluït La Perla 29 i el Teatre Lliure, en Marsé i en Sisa, en Pau Miró i jo mateix, la resta d’equip i, sobretot, els actors....oh benvinguts passeu, passeu.!! 2/  La nostra història va de hombres de hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños... La nostra història va, doncs, si traiem el hierro i les batallas per als més joves, de persones que, des del seu patiment, troben cons...

Andreu Jaume, expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota i l'erotisme barrejat amb la sordidesa. D'aquestes vuit novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa . A partir d'aquí hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una història que uneix tot el material escollit. Per explicar-ho en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen d...

Text de Josep Maria Benet i Jornet a propòsit de "L'honor és nostre, Sr. Espriu" que es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya el proper 25, 26 i 27 d'octubre.  A càrrec dels antics alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual.  Eren els primers anys seixanta. A la Cúpula del teatre /cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona hi havia instal·lat el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que es composava de diverses seccions. Però, de molt, la més activa va ser una escola d’Art Dramàtic que presidia un director teatral jove, Ricard Salvat, amb l’ajut indispensable de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. I el de la senyora Carme Serrallonga. I encara amb d’altres. Però no tan inoblidables, cadascun a la seva manera, com els tres pilars que acabo de dir. Pel jovent que volia aprendre a fer teatre, principalment com a actors / actrius, però no únicament, a Barcelona ja existia un Institut del Teatre, aleshores, amb perdó, tan ple de teranyines com ho...