Andreu Jaume,
expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes
novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es
repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de
la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota
i l'erotisme barrejat amb la sordidesa.
D'aquestes vuit
novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía
de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte
de Últimas tardes con Teresa.
A partir d'aquí
hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser
teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una
història que uneix tot el material escollit.
Per explicar-ho
en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen
diferents personatges, de diferents novel·les, en un mateix relat.
Mai
havíem llegit tan compulsivament un autor. Però quan entres als territoris
Marsé comences a reconèixer els seus codis, tens la sensació de ser-hi allà, de
caminar al costat dels seus personatges. Transferir al llenguatge escènic la
font inesgotable de matisos que hi ha en les seves novel·les és impossible.
Sens dubte, en aquest sentit hem traït Marsé, l'esforç ha consistit a intentar
que aquesta traïció sigui el més honesta possible.
La
dimensió teatral dels seus personatges és evident, les situacions que es
produeixen en les seves històries sovint són carn d'escenari, però la
singularitat del seu traç i la riquesa de recursos narratius no es poden
traduir directament a les regles teatrals, cal trobar una altra correspondència.
En aquest sentit el mateix Juan Marsé ens ha animat repetidament a ser valents,
a atrevir-nos, a “ficar-li mà a les seves paraules". Per intentar
aconseguir-ho ens hem agafat amb respecte als seus temes i alhora ens hem
permès alguna llicència que altra.
Ens
fascina l'obra de Juan Marsé que de ben segur ja coneixeu. El nostre objectiu
ha estat servir un Aventi de Marsé sense distorsions ni exagerades originalitats.
Pau Miró
Sóc un noi de familia obrera criat al Guinardó. Allà, entre places i carrers muntanya amunt recordo que a casa hi havia pocs llibres però sempre em va quedar la imatge de "Si te dicen que caí" i "Ronda del Guinardó", envoltats d'altres publicacions. Llegir a Marsé és tornar a la meva infancia a la Placa del Guinardó on ionquis, venedors de gelats, lladres de motos, accidents a la cruïlla, la cabina de telèfon amb el vidre sempre trencat, mares xerrant, berbenes de Sant Joan, una nevada, un gallego, el bar Varsòvia, la bodega, l'escot d'una perruquera i criatures jugant a caniques formen part d'aquest univers que a Barcelona gairebé ha desaparegut. Gràcies Juan!
ResponElimina