Passa al contingut principal

Adiós a la infancia, metodologia de treball


















Andreu Jaume, expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota i l'erotisme barrejat amb la sordidesa.

D'aquestes vuit novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa.

A partir d'aquí hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una història que uneix tot el material escollit.

Per explicar-ho en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen diferents personatges, de diferents novel·les, en un mateix relat.

Mai havíem llegit tan compulsivament un autor. Però quan entres als territoris Marsé comences a reconèixer els seus codis, tens la sensació de ser-hi allà, de caminar al costat dels seus personatges. Transferir al llenguatge escènic la font inesgotable de matisos que hi ha en les seves novel·les és impossible. Sens dubte, en aquest sentit hem traït Marsé, l'esforç ha consistit a intentar que aquesta traïció sigui el més honesta possible.

La dimensió teatral dels seus personatges és evident, les situacions que es produeixen en les seves històries sovint són carn d'escenari, però la singularitat del seu traç i la riquesa de recursos narratius no es poden traduir directament a les regles teatrals, cal trobar una altra correspondència. En aquest sentit el mateix Juan Marsé ens ha animat repetidament a ser valents, a atrevir-nos, a “ficar-li mà a les seves paraules". Per intentar aconseguir-ho ens hem agafat amb respecte als seus temes i alhora ens hem permès alguna llicència que altra.

Ens fascina l'obra de Juan Marsé que de ben segur ja coneixeu. El nostre objectiu ha estat servir un Aventi de Marsé sense distorsions ni exagerades originalitats.

Pau Miró


Comentaris

  1. Sóc un noi de familia obrera criat al Guinardó. Allà, entre places i carrers muntanya amunt recordo que a casa hi havia pocs llibres però sempre em va quedar la imatge de "Si te dicen que caí" i "Ronda del Guinardó", envoltats d'altres publicacions. Llegir a Marsé és tornar a la meva infancia a la Placa del Guinardó on ionquis, venedors de gelats, lladres de motos, accidents a la cruïlla, la cabina de telèfon amb el vidre sempre trencat, mares xerrant, berbenes de Sant Joan, una nevada, un gallego, el bar Varsòvia, la bodega, l'escot d'una perruquera i criatures jugant a caniques formen part d'aquest univers que a Barcelona gairebé ha desaparegut. Gràcies Juan!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els dimecres compra nespres!!

Reprenem, amb calma... la secció d'"Els dimecres compra nespres" i les recomanacions de cançons a càrrec de l'Oriol.  Avui us proposem escoltar aquesta cançó de Bob Dylan que canta amb Jhonny Cash, si ho recordeu la vam usar per l'espectacle de "Tonio, el poeta", el resultat del taller que vam presentar a la a Biblioteca de Catalunya ara ja quasi fa un any...  Tota vostra! Salut!!

Emocions Lorquianes

Lorca segueix removent consciències i emocions avui dia. Explica moltes coses que també ens passen a nosaltres...  Us deixem amb un text d'una espectadora amiga de l'#AsSocPerla:  ─¿I Federico? ─En el teatro. ─¿Con La Barraca? ─No, abajo en la Biblioteca! Sí, des del dimecres 14 de juny, Federico Garcia Lorca, cada vespre, deixa la seva arcàdia de poetes i dramaturgs i s’instal·la a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya per emocionar-se amb la interpretació de la seva obra Bodas de Sangre fa la companyia de teatre La Perla 29. L’espai El primer impacte que reps, com espectador, és la transformació de la sala, cadires noves vermelles (l’esquena ho agraeix) i un bon quadrilàter de sorra àrida, seca, que anuncia on i com es desenvoluparà l’obra. Algú ha dit que semblava un western, a mi em va recordar les pistes romanes on corrien les quadrigues, bé, tan li fa, cadascú que hi busqui i que hi trobi el seu simbolisme, perquè això és el que l’Oriol Broggi vol

Els dimecres compra nespres!!

Hola família de perles.  Avui, és obligat, anar a parar a Bach.  Potser alguns anireu aquest vespre als temples pertinents a escoltar La Passió en directe. Els altres ho podem fer des de La Revistilla de La Perla 29. Estem assajant Cyrano de Bergerac  aquests dies, i al final, al cinquè acte, al jardí de l'Abadia on Cyrano va a morir estem mirant de posar aquesta música de fons.  A mi em porta a algun lloc grandiós, i alhora em trasllada a quan era petit i sentia això al menjar de casa, no entenia ben bé tot el que feia sentir aquesta música però em semblava que era important.   Bona Setmana Santa a tothom. I si no és tan Santa, tampoc passa res. En tot cas bona setmana. Oriol Broggi