La sòcia d'#AsSocPerla Anna Folch ens ha fet arribar aquest text sobre la seva experiència al Teatre Biblioteca de Catalunya veient Boscos:
Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra.
Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos. I entremig el monòleg d'Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral, però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa.
Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per la durada de les quatre hores, ni les vaig notar, sinó per la intensitat de les paraules que expliquen una història d’alt voltatge. Una història de dolor, de sofriment, de recerca, tant d’identitat com d’una felicitat inexistent, i de la consolidació d’una amistat que lliga més que els llaços de sang. Boscos és una tragèdia clàssica i una epopeia èpica de l’Europa contemporània explicada a través d’una nissaga de set dones. Quin gran encert! I quin homenatge! Només les dones donen vida! Tot i que l’home és el dipositari de la llavor, que no és poca cosa!
I subjacents, com un riu subterrani, hi ha tots els temes que a n’en Mouawad l’interessen i l’inquieten: les relacions de família amb germans bessons i incestos inclosos; saber d’on venim per poder copsar i definir on anem; denunciar l’absurditat de les guerres; enaltir l’amistat... Però tota aquesta quantitat d’arbres que conformen aquest bosc dens i dolorós, a mi se’m va convertir en un laberint sense fil d’Ariadna i amb la por de ser devorada pel Minotaure. Repeteixo: per mi excessiva.
I ara toca la representació! Un alt nivell d’interpretació, tret de la Clara de Ramon (quina gran descoberta) i d’en Ramon Vila que es mantenen únics durant tota l’obra, la resta d’actrius i d’actors es multipliquen com papallones a la primavera. Quin esforç! Quin geni! No cal destacar-ne cap ja que la interpretació d’un va lligada a la d’un altre, ara potser per no haver-lo vist mai, i sorprendre’m agradablement, menciono en Xavier Ripoll, el consternat i adolorit l’Edmon el girafa.
L’escenografia la que toca en un text així. Encertadíssima la composició fotogràfica del “grup Cigonya”, potser, i acostumada a les vostres músiques, m’hagués agradat escoltar-ne alguna, ara l’enaltiment dels sentis queda compensat per la intensa l’olor d’humitat, de terra molla, de bosc en estat pur on el sol no hi penetrarà mai.
Anna Folch
Sòcia núm. 45
Demà farà una setmana que vaig assistir a l’estrena de Boscos i encara em dura l’escalfor a les mans pels aplaudiments fervorosos, i el nus a l’estómac i el batec al cervell per la implicació emocional i intel·lectual que em va produir l’obra.
Vaig conèixer Wajdi Mouawad a través vostre. El primer contacte va ser amb Incendis (per a mi la millor obra), extraordinària. Després vaig continuar amb Cels i ara Boscos. I entremig el monòleg d'Un obús al cor (per favor, poseu-me el reclinatori per agenollar-me davant de l’Ernest Villegas). En aquesta programació em vaig perdre Litoral, però bé, tinc força elements, no per a fer crítica, que ni en sóc, ni en sé, si no per explicar els meus sentiments i les meves emocions davant d’una obra tan llarga i tan intensa.
Si busco un adjectiu per a qualificar Boscos trio excessiu. No per la durada de les quatre hores, ni les vaig notar, sinó per la intensitat de les paraules que expliquen una història d’alt voltatge. Una història de dolor, de sofriment, de recerca, tant d’identitat com d’una felicitat inexistent, i de la consolidació d’una amistat que lliga més que els llaços de sang. Boscos és una tragèdia clàssica i una epopeia èpica de l’Europa contemporània explicada a través d’una nissaga de set dones. Quin gran encert! I quin homenatge! Només les dones donen vida! Tot i que l’home és el dipositari de la llavor, que no és poca cosa!
I subjacents, com un riu subterrani, hi ha tots els temes que a n’en Mouawad l’interessen i l’inquieten: les relacions de família amb germans bessons i incestos inclosos; saber d’on venim per poder copsar i definir on anem; denunciar l’absurditat de les guerres; enaltir l’amistat... Però tota aquesta quantitat d’arbres que conformen aquest bosc dens i dolorós, a mi se’m va convertir en un laberint sense fil d’Ariadna i amb la por de ser devorada pel Minotaure. Repeteixo: per mi excessiva.
I ara toca la representació! Un alt nivell d’interpretació, tret de la Clara de Ramon (quina gran descoberta) i d’en Ramon Vila que es mantenen únics durant tota l’obra, la resta d’actrius i d’actors es multipliquen com papallones a la primavera. Quin esforç! Quin geni! No cal destacar-ne cap ja que la interpretació d’un va lligada a la d’un altre, ara potser per no haver-lo vist mai, i sorprendre’m agradablement, menciono en Xavier Ripoll, el consternat i adolorit l’Edmon el girafa.
L’escenografia la que toca en un text així. Encertadíssima la composició fotogràfica del “grup Cigonya”, potser, i acostumada a les vostres músiques, m’hagués agradat escoltar-ne alguna, ara l’enaltiment dels sentis queda compensat per la intensa l’olor d’humitat, de terra molla, de bosc en estat pur on el sol no hi penetrarà mai.
Anna Folch
Sòcia núm. 45
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada