Notes de Xavier Bru de Sala sobre Cyrano

SOBRE CYRANO DE BERGERAC I LA TRADUCCIÓ

Cyrano de Bergerac torna a la Biblioteca de Catalunya a partir del 16 de març de 2013. Recuperem el text que Xavier Bru de Sala va escriure per al programa de mà quan l'espectacle es va estrenar el passat maig de 2012. 

A diferència de tots nosaltres, i de la resta dels mortals, el Cyrano de Rostand disposa d’una tan plena consciència d’ell mateix que se sap indigne de ser estimat. La irresistible enormitat del nas no és sinó metàfora de la deformitat de l’ànima.

Per desencadenar aquest drama tan agraït de contemplar i d’ingerir com de quasi impossible digestió, no n’hi ha prou amb aquesta consciència. Cal, en primer lloc, que el personatge actuï en conseqüència, que llueixi un caràcter acordat amb l’exageració del nas. Així, el trobem adorable i temible, heroic i fatxenda, imprudent, impetuós, però sensible i respectuós fins a extrems malaltissos. Com els romàntics de debò, Cyrano no fa trampes ni se’n fa. Amb aquests ingredients i malgrat la inesborrable tara original, qualsevol altre personatge o persona podria triomfar sobre l’adversitat, merèixer l’amor, obtenir-ne la plena correspondència. Quina força s’hi oposa? El destí advers, és a dir la mala sort reiterada, com ell mateix acaba per reconèixer: “M’ha sortit malament fins i tot el final”.

Denunciava Stendhal, i observem en la literatura anterior i posterior, que els francesos van substituir l’amor per la vanitat. Cyrano no. Cyrano estima, Cyrano sap que no pot de ser estimat, i això l’esperona a estimar, primer de forma esbojarrada, més tard de manera tan alta que per amor sacrifica el seu amor. Res de menys insignificant.

Que l’espectador no es deixi enganyar per la brillantor de les escenes i les rèpliques, que llisqui per la seductora passarel·la del vers, però que no ignori el sentit de l’obra, que s’interrogui i es deixi interpel·lar, que travessi el vel de la facilitat, que rebutgi la temptació de considerar-la una diversió intranscendent i amable.

* * *

Aviat farà trenta anys del gran moment pel teatre català que va representar  el Cyrano de Josep Maria Flotats. És un honor que Oriol Broggi primer i tot seguit Pere Arquillué i la resta de la companyia La Perla 29 hagin tornat a confiar en la mateixa versió. En correspondència, i per tal d’acostar-la encara més a la sensibilitat de l’espectador d’avui, hem acordat que, sense abandonar el rigor prosòdic, els actors fessin seu el text més enllà del vers, tal com exigeix Molière i a la contra de com hauria volgut Rostand.  Aquí i allà, algun petit descans de la mètrica i la rima, a la manera d’un replà, no procura sinó incrementar aquesta imprescindible proximitat i accentuar, amb el contrast, la contundència del recitat.

Que em perdonin els actors i el director, però el millor elogi que puc fer-los és constatar que, en efecte, han aconseguit que aquest Cyrano es pugui escoltar, no diré que a les fosques, però sí amb els ulls aclucats.

Versos treballats per Per Arquillué durant el procés d'assaig del muntatge.